Cercador
Experiència completa de la mort (ECM). [text no creat amb IA]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
Aquella vegada no passà com a l'anterior, registrada al relat "Experiència propera a la mort (EPM)" (02/02/2025), i pogué continuar pel túnel fins al final. Així que arribà a la sortida, deixà de sentir aquelles veus familiars que l'animaven a seguir endavant i es trobà amb un paisatge més aviat desconcertant: una llarga cua de difunts que avançava lentament en ziga-zaga, canalitzada per un seguit de cintes extensibles; enfront, una bateria d'onze controls que recordaven els caixers de sortida dels supermercats, atesos per sengles empleats, assegut cada un davant d'un taulell on figurava el seu nom (tots onze eren Andreu, Bartomeu, Felip, Jaume el Major, Jaume el Menor, Joan, Judes Tadeu, Mateu, Maties, Simó i Tomàs) i un semàfor; quan li arribava el torn a un difunt, aquest es dirigia al control lliure i s'aturava davant d'una barrera que li barrava el pas, trepitjant una trapa que hi havia a terra; l'empleat li llegia un breu comunicat i s'encenia el disc verd, s'alçava la barrera i el difunt passava a l'altra banda, o bé s'encenia el vermell, s'obria la trapa i desapareixia pel forat, tot demanant pietat inúltiment. Un supervisor anomenat Pere, segons es llegia a la tarja identificativa que duia al pit, es passejava amunt i avall a l'altra banda de la bateria de controls, indicava als nouvinguts cap a on havien d'anar i, de tant en tant, corria a assistir algun dels empleats quan un difunt es manifestava disconforme amb el veredicte.
Finalment, li va arribar el torn al nostre difunt i li va tocar comparèixer al taulell de Judes Tadeu, Tadeu per als amics, que el va rebre d'aquesta faisó:
—Ave Maria Puríssima...
Silenci sepulcral, mai més ben dit.
—Ave Maria Puríssima... —repetí Tadeu, un pèl més fort.
L'altre, ni cas.
—Que no coneixes aquesta jaculatòria? —insistí Tadeu— Ara hauries de contestar "Concebuda sens pecat".
—Mireu, és que jo...
—Ja veig que no estàs massa informat, de com van per aquí les coses. En fi... Anem per feina i, un a un, repassem el Deu Manaments. Primer: Estimaràs Déu sobre totes les coses.
—Mireu, és que jo... sóc ateu, sabeu?
—Valga'm Déu! Ho tens cru, si no vols acabar... —insinuà Tadeu, burleta, assenyalant cap avall.
—Però això és injust —respongué el nostre protagonista—. He llegit que la fe és una gràcia, un do de Déu. Quina culpa en tinc jo, si Déu no s'ha dignat concedir-me'l?
—És que Déu només ajuda als qui s'hi esforcen, carallot!
—Escolteu, mestre, sense insultar, que jo no us he faltat!
—Bé, deixem-ho, de moment, i passem al Segon Manament: No diràs el nom de Déu en va. La teva fitxa no especifica infraccions: és estrany, perquè em consta que eres força malparlat.
—És que jo mai no he blasfemat; els meus renecs sempre recorrien a eufemismes: jo podia cridar càsum dena, càgon dena o càsum Déu, però mai càgon Déu...
—Calla, desgraciat, calla —interrompé Tadeu—, que t'estàs fotent tu solet a la boca del llop! A veure si els pecats que no vas cometre, en vida, els comets ara, després de mort, i et porten la ruïna eterna!
Silenci, per part de l'interpel·lat.
—Tercer Manament: Santificaràs les festes. Què me n'has de dir?
—Doncs que jo no he estat mai de missa, vull dir d'anar a missa, però els dies festius mai no he treballat, fora de fer bricolatge a casa o de preparar una paella si tenia convidats. Si estava lliure de compromisos, a la tarda me n'anava al Casino. A més, què coi us empatolleu, de santificar les festes, si havíem quedat que jo no creia amb Déu?
—Tu mateix, ja t'ho trobaràs... Passem al Quart Manament: Honraràs pare i mare.
—A quin pare i mare havia d'honrar? Que no ho sabíeu, que em vaig criar en un orfenat? Fins a la majoria d'edat, l'alternança amb llars d'acollida no va ser, generalment, una mala experiència, però les estades eren tan curtes que, quan començaves a empatitzar amb els membres d'una família, ja havies d'aclimatar-te'n a una altra.
—Bé, Així que girem full i passem al Cinquè Manament: No mataràs. Què me'n pots dir?
-Home, a vós què us sembla? Que tinc aspecte d'assassí? Mai no he matat ningú, ni tan sols per imperatiu legal: si alguna sort ha tingut la meva generació és no haver viscut cap guerra, així que mai m'he trobat en la disjuntiva d'haver de matar un enemic o deixar que ell em matés a mi.
—Així que no has matat mai ningú... Doncs què t'ha dut fins aquí? No sabies que el suïcidi, matar-se un mateix, és un cas particular de mort provocada, en què assassí i víctima són la mateixa persona, amb l'agreujant, en el teu cas, que ja ho havies intentat abans?
—Per aquí sí que no hi passo: per què us penseu que em vaig empassar gairebé mig litre d'herbicida? Per desesperació? Potser sí, que a l'intent fallit m'hi va dur la desesperació, perquè em semblava que no hi havia cap altra sortida. Però, com que aquesta temptativa em va servir per assabentar-me de l'existència de vida, més enllà de la mort, el segon intent, el reeixit, el que m'ha dut fins aquí, ja perseguia un objectiu: reunir-me amb les persones a qui havia estimat i que m'havien precedit aquí, i potser, fins i tot, amb els pares i avis que no havia conegut en vida...
—Au vinga, home, ara em voldràs fer creure que en realitat ho has fet perquè estaves impacient per arribar aquí i fruir de la visió de Déu. Com santa Teresa de Jesús, quan va escriure aquells versos tan bonics que feien Vivo sin vivir en mí, i tan alta vida espero, que muero porque no muero...
—Ep, tant com això, no. M'he limitat a dir que la EPM em va aportar la certesa de la immortalitat de l'ànima, si més no de l'ingrés dels morts en un estadi de vida superior, però de Déu no n'he parlat. És més, encara no n'estic segur, de la seva existència, perquè aquí, de moment, només us veig a vosaltres dotze.
—Prou, no comencis un altre cop amb aquest discurs blasfem, que ho espatllaràs més! I no fugis d'estudi, que encara no m'has explicat la raó immediata dels dos intents de suïcidi, el frustrat i el definitiu: la teva fitxa no ho especifica clarament; només hi veig confoses referències a robatoris i mentides, que són pecats contra el Setè i Vuitè Manaments...
—Bé, si és això el que voleu, us ho explicaré. Sempre havia sentit passió pel joc, per qualsevol mena de joc: vaig començar amb les màquines escurabutxaques, però no vaig trigar a ser assidu de les timbes de pòquer i de les apostes hípiques i de llebrers. A gairebé totes aquestes modalitats em va passar el pitjor que li pot passar a un jugador: començar guanyant repetidament, fins al punt de creure's dotat d'una bona estrella i que les pèrdues només podien ser episòdiques. Voleu que segueixi?
—Si us plau, t'estic escoltant.
—Doncs, com que treballava a la secció de comptabilitat d'una gran empresa, no m'era difícil sostreure petites quantitats per pagar deutes, eixugar pèrdues i seguir jugant. Durant un temps el procediment em va funcionar i no tenia problema a reintegrar al cap de pocs dies aquests diguem-ne préstecs, però la sort es va torçar: vaig començar a necessitar sostreure majors quantitats, per jugar més fort i optar a guanys més alts per restituir-les. I la bola de neu va anar creixent fins que el descobert va ser detectat. Heus ací la història: em vaig sentir tan acorralat que no se'm va ocórrer millor solució que la fugida cap endavant que ja coneixeu.
—Sí, ja ho veig. Em sap greu, fill, però no hi ha per on agafar-ho. És el típic complex pecaminós contra el Setè i Vuitè Manaments, que condueix inexorablement a infringir el Cinquè, en la seva forma abjecta: atemptar contra aquest regal de Déu que és la pròpia vida. Així que, sentint-ho molt...
Tadeu anava a empunyar la palanca que encenia el disc vermell i accionava la trapa sobre la que estava palplantat el reu, però aquest reaccionà ràpidament i el deturà:
—Un moment, que se m'acut una idea que ens pot beneficiar a tots. Només caldria que, en lloc de passar un a un, els difunts anessin als controls per tongades d'onze i que tots els controladors esperessin el pronunciament de l'últim per poder executar la sentència, llum verd, barrera amunt, llum vermell, trapa avall, simultàniament.
—No li veig cap avantatge. Aquesta dinàmica més aviat retardaria el ritme d'admissió.
—És que no m'heu deixat acabar. Es tractaria de brindar una oportunitat als qui es veuen venir la condemna eterna pels seus molts pecats: abans que els onze difunts que eren jutjats sabessin el veredicte, és a dir just abans que s'encenguessin els discos verds o vermells i s'executés la sentència, si entre els onze primers de la cua, a punt de passar als controls, hi hagués algú que preferís jugar-se el futur a una carta, podria apostar a patir el mateix destí que un dels onze precedents.
—...?
—Sí, home, podria dir, per exemple: "Jo no m'espero a ser jutjat. M'estimo més córrer la mateixa sort que el difunt que és jutjat en el control d'en Felip". I se n'anirien tots dos al Cel o a l'Infern, amb el consegüent estalvi de temps.
—No m'acaba de fer el pes, la proposta. A més, i tu què? Què n'hauríem de fer, de tu?
—Home... doncs, ja que hauria estat jo qui us havia donat la idea, crec que podríeu fer una excepció i enviar-me directe al Cel...
Encès d'indignació, Judes Tadeu es girà, aixecà la mà i cridà:
—Pere, Pere, vine un moment, que aquí hi ha un ludòpata recalcitrant i espavilat que ens vol entabanar!!!
Finalment, li va arribar el torn al nostre difunt i li va tocar comparèixer al taulell de Judes Tadeu, Tadeu per als amics, que el va rebre d'aquesta faisó:
—Ave Maria Puríssima...
Silenci sepulcral, mai més ben dit.
—Ave Maria Puríssima... —repetí Tadeu, un pèl més fort.
L'altre, ni cas.
—Que no coneixes aquesta jaculatòria? —insistí Tadeu— Ara hauries de contestar "Concebuda sens pecat".
—Mireu, és que jo...
—Ja veig que no estàs massa informat, de com van per aquí les coses. En fi... Anem per feina i, un a un, repassem el Deu Manaments. Primer: Estimaràs Déu sobre totes les coses.
—Mireu, és que jo... sóc ateu, sabeu?
—Valga'm Déu! Ho tens cru, si no vols acabar... —insinuà Tadeu, burleta, assenyalant cap avall.
—Però això és injust —respongué el nostre protagonista—. He llegit que la fe és una gràcia, un do de Déu. Quina culpa en tinc jo, si Déu no s'ha dignat concedir-me'l?
—És que Déu només ajuda als qui s'hi esforcen, carallot!
—Escolteu, mestre, sense insultar, que jo no us he faltat!
—Bé, deixem-ho, de moment, i passem al Segon Manament: No diràs el nom de Déu en va. La teva fitxa no especifica infraccions: és estrany, perquè em consta que eres força malparlat.
—És que jo mai no he blasfemat; els meus renecs sempre recorrien a eufemismes: jo podia cridar càsum dena, càgon dena o càsum Déu, però mai càgon Déu...
—Calla, desgraciat, calla —interrompé Tadeu—, que t'estàs fotent tu solet a la boca del llop! A veure si els pecats que no vas cometre, en vida, els comets ara, després de mort, i et porten la ruïna eterna!
Silenci, per part de l'interpel·lat.
—Tercer Manament: Santificaràs les festes. Què me n'has de dir?
—Doncs que jo no he estat mai de missa, vull dir d'anar a missa, però els dies festius mai no he treballat, fora de fer bricolatge a casa o de preparar una paella si tenia convidats. Si estava lliure de compromisos, a la tarda me n'anava al Casino. A més, què coi us empatolleu, de santificar les festes, si havíem quedat que jo no creia amb Déu?
—Tu mateix, ja t'ho trobaràs... Passem al Quart Manament: Honraràs pare i mare.
—A quin pare i mare havia d'honrar? Que no ho sabíeu, que em vaig criar en un orfenat? Fins a la majoria d'edat, l'alternança amb llars d'acollida no va ser, generalment, una mala experiència, però les estades eren tan curtes que, quan començaves a empatitzar amb els membres d'una família, ja havies d'aclimatar-te'n a una altra.
—Bé, Així que girem full i passem al Cinquè Manament: No mataràs. Què me'n pots dir?
-Home, a vós què us sembla? Que tinc aspecte d'assassí? Mai no he matat ningú, ni tan sols per imperatiu legal: si alguna sort ha tingut la meva generació és no haver viscut cap guerra, així que mai m'he trobat en la disjuntiva d'haver de matar un enemic o deixar que ell em matés a mi.
—Així que no has matat mai ningú... Doncs què t'ha dut fins aquí? No sabies que el suïcidi, matar-se un mateix, és un cas particular de mort provocada, en què assassí i víctima són la mateixa persona, amb l'agreujant, en el teu cas, que ja ho havies intentat abans?
—Per aquí sí que no hi passo: per què us penseu que em vaig empassar gairebé mig litre d'herbicida? Per desesperació? Potser sí, que a l'intent fallit m'hi va dur la desesperació, perquè em semblava que no hi havia cap altra sortida. Però, com que aquesta temptativa em va servir per assabentar-me de l'existència de vida, més enllà de la mort, el segon intent, el reeixit, el que m'ha dut fins aquí, ja perseguia un objectiu: reunir-me amb les persones a qui havia estimat i que m'havien precedit aquí, i potser, fins i tot, amb els pares i avis que no havia conegut en vida...
—Au vinga, home, ara em voldràs fer creure que en realitat ho has fet perquè estaves impacient per arribar aquí i fruir de la visió de Déu. Com santa Teresa de Jesús, quan va escriure aquells versos tan bonics que feien Vivo sin vivir en mí, i tan alta vida espero, que muero porque no muero...
—Ep, tant com això, no. M'he limitat a dir que la EPM em va aportar la certesa de la immortalitat de l'ànima, si més no de l'ingrés dels morts en un estadi de vida superior, però de Déu no n'he parlat. És més, encara no n'estic segur, de la seva existència, perquè aquí, de moment, només us veig a vosaltres dotze.
—Prou, no comencis un altre cop amb aquest discurs blasfem, que ho espatllaràs més! I no fugis d'estudi, que encara no m'has explicat la raó immediata dels dos intents de suïcidi, el frustrat i el definitiu: la teva fitxa no ho especifica clarament; només hi veig confoses referències a robatoris i mentides, que són pecats contra el Setè i Vuitè Manaments...
—Bé, si és això el que voleu, us ho explicaré. Sempre havia sentit passió pel joc, per qualsevol mena de joc: vaig començar amb les màquines escurabutxaques, però no vaig trigar a ser assidu de les timbes de pòquer i de les apostes hípiques i de llebrers. A gairebé totes aquestes modalitats em va passar el pitjor que li pot passar a un jugador: començar guanyant repetidament, fins al punt de creure's dotat d'una bona estrella i que les pèrdues només podien ser episòdiques. Voleu que segueixi?
—Si us plau, t'estic escoltant.
—Doncs, com que treballava a la secció de comptabilitat d'una gran empresa, no m'era difícil sostreure petites quantitats per pagar deutes, eixugar pèrdues i seguir jugant. Durant un temps el procediment em va funcionar i no tenia problema a reintegrar al cap de pocs dies aquests diguem-ne préstecs, però la sort es va torçar: vaig començar a necessitar sostreure majors quantitats, per jugar més fort i optar a guanys més alts per restituir-les. I la bola de neu va anar creixent fins que el descobert va ser detectat. Heus ací la història: em vaig sentir tan acorralat que no se'm va ocórrer millor solució que la fugida cap endavant que ja coneixeu.
—Sí, ja ho veig. Em sap greu, fill, però no hi ha per on agafar-ho. És el típic complex pecaminós contra el Setè i Vuitè Manaments, que condueix inexorablement a infringir el Cinquè, en la seva forma abjecta: atemptar contra aquest regal de Déu que és la pròpia vida. Així que, sentint-ho molt...
Tadeu anava a empunyar la palanca que encenia el disc vermell i accionava la trapa sobre la que estava palplantat el reu, però aquest reaccionà ràpidament i el deturà:
—Un moment, que se m'acut una idea que ens pot beneficiar a tots. Només caldria que, en lloc de passar un a un, els difunts anessin als controls per tongades d'onze i que tots els controladors esperessin el pronunciament de l'últim per poder executar la sentència, llum verd, barrera amunt, llum vermell, trapa avall, simultàniament.
—No li veig cap avantatge. Aquesta dinàmica més aviat retardaria el ritme d'admissió.
—És que no m'heu deixat acabar. Es tractaria de brindar una oportunitat als qui es veuen venir la condemna eterna pels seus molts pecats: abans que els onze difunts que eren jutjats sabessin el veredicte, és a dir just abans que s'encenguessin els discos verds o vermells i s'executés la sentència, si entre els onze primers de la cua, a punt de passar als controls, hi hagués algú que preferís jugar-se el futur a una carta, podria apostar a patir el mateix destí que un dels onze precedents.
—...?
—Sí, home, podria dir, per exemple: "Jo no m'espero a ser jutjat. M'estimo més córrer la mateixa sort que el difunt que és jutjat en el control d'en Felip". I se n'anirien tots dos al Cel o a l'Infern, amb el consegüent estalvi de temps.
—No m'acaba de fer el pes, la proposta. A més, i tu què? Què n'hauríem de fer, de tu?
—Home... doncs, ja que hauria estat jo qui us havia donat la idea, crec que podríeu fer una excepció i enviar-me directe al Cel...
Encès d'indignació, Judes Tadeu es girà, aixecà la mà i cridà:
—Pere, Pere, vine un moment, que aquí hi ha un ludòpata recalcitrant i espavilat que ens vol entabanar!!!
Comentaris
-
Diàleg destraler[Ofensiu]SrGarcia | 20-12-2025
Un relat irònic, divertit i ben escrit.
El començament, amb tota la burocràcia tecnològica celestial, és molt encertat: un autèntic cop d’enginy satíric. També és una gran decisió que la major part del relat sigui dialogada, perquè això li dona molta vida i dinamisme. El to dels apòstols no és el que s’esperaria: parlen de manera planera i fins i tot barroera, un detall molt ben trobat.
Repassar tots els manaments hauria estat excessivament llarg, però el relat destaca alguns aspectes molt significatius: el fet de renegar amb eufemismes; no treballar els festius però dedicar-los al bricolatge; la infància passant per famílies on no tenia temps d’aclimatar-se; el fet de no ser assassí d’altres, però sí d’ell mateix, com a suïcida. En aquest punt, el to irònic deixa pas al dramàtic i, lligant-ho amb el relat anterior, es dibuixa una persona desvalguda que cerca amor.
La seva passió pel joc mostra clarament l’origen dels seus pecats principals: mentir i robar. La discussió amb Judes Tadeu és pròpia d’un autèntic tafur, avesat a l’engany i a buscar sempre una escletxa per sortir-se’n. El final és excel·lent, amb un Judes Tadeu indignat cridant sant Pere: fins i tot a les portes del Judici, el jugador encara intenta entabanar-los a tots.
Un diàleg extravagant, surrealista i destraler, digne de Valle-Inclán i dels seus esperpents.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Vint nanoocurrències sobre L'HIVERN / LA MITJA TARONJA. [text no creat amb IA]
- Polisèmia de "bon any". [text no creat amb IA]
- Memento mori. [text no creat amb IA]
- Tres impacients. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre ADEU, 2025, I/O HOLA, 2026! [text no creat amb IA]
- Excentricitats. [text no creat amb IA]
- La zona de confort. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre NEOLOGISMES. [text no creat amb IA]
- Experiència completa de la mort (ECM). [text no creat amb IA]
- Relat per commemorar les 250000 lectures. [text no creat amb IA]
- Dos i dues. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre LLATINADES. [text no creat amb IA]
- En alemany o en anglès? [text no creat amb IA]
- Inescrutables però escrotables. [text no creat amb IA]
- Havien begut oli. [text no creat amb IA]