Pare i Fill

Amb aquest final, m'has ben enredat. És una conversa seriosa, sobre l'intercanvi de papers entre els pares i fills quan aquests darrers ja son adults... i resulta que el pare es referia a un problema informàtic!!!! Està molt bé, Joan. M'has fet somriure.

Tens adreça de correu electr. ? La pots facilitar.

M'he embolicat amb el diàleg però ho he llegit dues vegades i ja l'he entès. Molt bo! El pare li demana ajuda i el fill li diu que el pare ha de saber més que el fill i al final resulta que s'ha penjat l'ordinador! T'agrada molt escriure sobre la natura i diàlegs no?
att..Evvaa!:D

De bon principi quan le comensat a llegir, savia que mes o menys tindria un final similar a aquet, tot i aixi ma fet somiure..:)

un peto ben fort!

Un diàleg seré i aclaridor aquest que mantenen el pare i el fill... i que jo, com a mare i persona adulta, no puc deixar de fer meu, per més d'una raó:
Sóc de les persones que demanen ajuda més d'un cop a les seves filles, i no tan sols pel tema de la informàtica!
I no tan sols a les filles, també als amics, als companys... per això som aquí, oi?

T'envio una abraçada molt personal,
Unaquimera

Quasi sempre és el contrari pero en la informàtica sovint els més joves en sabem més.
Està molt bé que això sigui així.

Gràcies pel teu comentari al meu primer poema
:)


xuxú

Jo, personalment, sóc bastant negat per les coses d'informàtica... bé, per les coses d'informàtica i d'altres... però... deixem-ho córrer!
Les teves mini-converses sempre deixen la porta oberta a fer-hi reflexions. No fas res més que posar sobre la taula unes situacions, no per conegudes menys interessants. Tu, Joan, sempre fidel al teu estil.
Aprofito per tornar-te a felicitar per la neta néta Xènia. Felicitats!
-Joan-

Genial, amic Joan!

Jo també estic cada vegada més perdut en aquest nou món de tecnologies que es desenvolupa més ràpidament que les meves pròpies possibilitats. Però, a més, el relat té un rerefons d'emotivitat i realitat i amor i sentiment i dolçor, que provoca que cada paraula es pugui assaborir amb una senzillesa extraordinària.

Enhorabona, amic Joan!

Una abraçada.

Toni.

Gràcies Joan... per aquesta i cadascuna de les teves produccions que ens conviden sempre a la reflexió...

Estic d'acord amb tu... sigui quina sigui la nostra edat sempre estem en condicions d'aprendre...!!

Sigui qui sigui, sempre hi ha un "mestre" al costat preparat per mostrar-nos l'ensenyança... Tenir voluntad d'aprendre fa que això sigui així...

La forma que adopti aquest mestre no té importància... Permetre'ns que els papers s'intercanviin... és concedir-nos la oportunitat de gaudir d'una vivència extraordinària... I les situacions extraordinaries ens propicien un sabor nou i ric...

Tots ens necessitem... tots podem interactuar de mil formes diferents i novedoses... Tothom té quelcom valuòs que aportar... i aportar-nos... Només cal obrir-se a la possibilitat... Trencar esquemes que ens encasellen, ens limiten i limiten a l'altre...

Gràcies Joan... i enhorabona per la teva 199 ena. publicació!!

petons!!

199 relats! Una xifra bonica, oi?

Celebro que hagis dedicat el teu diàleg-reflexió a la interacció entre un pare i un fill. És magnífic que ambdós es puguin ajudar, admirar i estimar en qualsevol etapa de la vida

Enhorabona,Joan!

Núria

que, quan els fills són petis, no hi ha, per ells, ningú més savi que el seu pare. Quan són adults troben que el pare no és a la seva altura. i quan són vells pensen: quanta raó tenia el meu pare.
Un relat profund i amè.
Per cert, Joan. Ahir vaig agafar el teu llibre " Frases fetes i desfetes" amb la intenció de llegir-ne una o dues. Quan me'n vaig adonar llegia la 44. No cal que et digui que tornaré a llegir-les i a poc a poc. Felicitats!
Una abraçada.

Amb un tema quotidià, que no se perquè, però em sona!Has encetat un tema interessant.
És ben cert que els pares ensenyem tot el que podem als fills, però també n' aprenem moltísim d'ells i no tan sols de tecnologia.
M'ha agradat Joan aquest doble sentit al que ja ens tens acostumats.
Una abraçada

aquest relat té dues lectures, la humana i la humorística. Ambdues son vàlides i positives.

Com saps encomanar les ganesde viure, de compartir , d'estimar als altres, i sobretot als fills sense perdre la teva virtut de l'humilitat i la sabiesa combinades per valorar a la persona.
Gràcies, Joan, per compartir i ensenyar als amics el que és un home de feritat.

és una gran virtut. Des del moment que som pares és pel fet d'haver estat fills. Difícil és la relació humana però és el secret de l'èxit de viure bé.

Una abraçada, Joan
Joanalvol

el missatge de fons del relat és molt bonic i suggestiu... Estic d'acord amb tu, amb el que vols expressar i et felicito
Et convido a llegir dos poemes meus: La nineta dels meus ulls
i Dorm, dorm, reiet meu...
encara que parlen dels fills des d'un altre vessant, de moment ...

una abraçadota Joan

fins aviat
joan

Saber demanar ajudar és per a mi una virtut, poder compartir-la amb els fills un privilegi.

Aquesta conversa és una bona lliçó.

Gràcies Joan,

Una abraçada,
Núria