Papiroflèxia (Repte 349)

Un relat de: deòmises

Desperto de cop i no trobo ningú per desitjar-me bon dia i l'habitació és deserta, buida de gent i sense cap so, silenci total, donaria part de la vida per escoltar una paraula, encara que fos des del carrer, vinguda d'un desconegut, però que trenqués aquest silenci diabòlic i m'incorporo i tot és desordre, com si un vent hagués entrat per la finestra i, amb dits invisibles, hagués topat amb tot al seu pas i ho hagués escampat per terra, i poso els peus amb compte damunt del parquet, que s'estén per tota la casa, i ja no és càlid com la darrera vegada que l'he trepitjat abans d'adormir-me, i em dirigeixo cap a la porta i el pom costa de girar, m'hi esforço, però no gira a la primera, i l‘atrapo amb força entre les mans, i aconsegueixo girar-lo, i surto al passadís, ningú, igual que les altres tres habitacions i el bany, ningú, i m'aboco a la barana i miro cap avall, res, estic sol, o això em sembla, baixo les escales ràpidament i reviso cada estança, des de la cuina fins al menjador, el mateix desordre que a l'habitació, com si fes mesos que no es ventila i no es neteja, encara que la dona de fer feines hi esmerça sis hores setmanals, vidres entelats i plens de ditades, bruts, molles de pa damunt de la taula del menjador, vidres trencats pertot arreu, quadres descol·locats encara pengen com poden de la paret, i em sento sol, tot sol a casa, ningú més no sembla viure-hi, només jo sol, però no és cert, la meva família, la que no trobo, omple de sorolls la casa a qualsevol hora del dia, des de l'alba fins al capvespre, però ara no és de nit, no hi ha motius per no escoltar-los, ni per..., la porta principal ha estat tancada amb pany i no podré sortir a l'exterior i seguir la recerca pel carrer, obro el calaix del rebedor i no hi ha cap clauer, totes les claus que es guarden en aquell calaix, el calaix de les claus, han desaparegut també, per encanteri, perquè s'han convertit en fum i un sobre, sense tancar, sense remitent ni segell, sense dades de cap mena, només el meu nom i la lletra del pare i dins del sobre, el paper color salmó que em deixa rondant pel cap el record de la papiroflèxia que vaig aprendre amb ell, hores i hores de fixació, dies amb els dits garratibats per voler fer figures sense pausa dia i nit i a tot arreu, a l'escola, a l'esbarjo, al parc, a la platja, estiu o hivern, amb pluja o amb sol, obsessivament, però ja fa molt d'aquells dies, i els papers havien desaparegut ja, fins avui, en la nota, que només escriu una minsa frase que em colpeix amb força, a la boca de l'estómac, T'HAS QUEDAT SOL, res més...

Desperto de cop i no trobo ningú per desitjar-me bon dia. I xisclo, ben fort. Torno a xisclar enmig del plor desesperat. Quan el malson m'atrapa i ella no hi és, m'angoixa la sensació de soledat. Odio la soledat. No tarda en aparèixer llum dins de l'habitació quan el pom gira i s'obre la porta. És ella, la mare, que s'apropa ràpidament al bressol on dormia amb neguit creixent, i m'alça i em deixa entre els seus braços, el Paradís després de l'Infern del somni. I em prem contra el seu pit, encara ple, i recolzo el meu caparró a prop del seu coll. L'agror agradable de la llet materna i la colònia de nadó, la que em deixo escampar amb fruïció. Aquestes mans m'acullen i em bressen. I dibuixo un lleu somriure que s'eixampla quan em mostra el bocí de cel del mugró que ha d'alletar-me, i la seva dolçor en atrapar-lo entre els llavis em reconforta... I em satisfà un cop més, envoltat de tot allò que crec paradisíac perquè és la felicitat més perfecta que puc conèixer. Malgrat ser encara un nadó, sé que sóc al Paradís si hi ha la mare al meu costat, dins de la cambra, curulla de figuretes de paper de color salmó que el pare m'ha anat fent amb paciència.

Comentaris

  • Una possible interpretació[Ofensiu]
    nuriagau | 03-03-2009 | Valoració: 10

    Un relat que deixa un regust agredolç i està estructurat en dues parts:
    ·A la primera part, has emprat les comes com a únic signe de puntuació. D'aquesta forma reprodueixes el garbuix d'idees, de sensacions... que viurà el protagonista jove, en un futur. (No voldria que s'interpretés que aquesta peculiar forma de puntuar dificulta la seva lectura)
    ·La segona, en què has utilitzat els signes de puntuació d'una forma convencional, representa el paradís. Un paradís que es correspon a la realitat.

    Al final d'ambdues parts apareix, constant, l'afició del pare que dóna títol al relat: la papiroflèxia.

    Felicitats per aquest relat sorprenent i enigmàtic que enganxa des del primer moment!

    Núria

  • Hola Deomises[Ofensiu]
    - | 28-02-2009 | Valoració: 10

    Admiro el que conec de la teva obra, però no t'havia comentat mai, senzillament, perquè fas poesia a un nivell que jo no puc entendre. I t'asseguro que m'agradaria. Perquè difícilment puc opinar sobre alguna cosa de la que no acabo de copsar-ne res més que la seva excel·lència. Però avui, en sortir "repetidament" a la llista dels últims comentats, he vist l'ocasió de fer-ho.
    He triat "Papiroflèxia" perquè ja l'havia llegit abans, i en tenia un molt bon record. M'agrada molt aquest relat, Deo. Aconsegueixes crear una situació d'angoixa típica d'un malson. I la confusió sobre el que està passant realment, afegeix una certa sensació d'incomoditat final molt ben trobada. Et felicito sincerament (crec que t'hauré de seguir llegint en prosa).

    A reveure!


  • 5è aniversari!!![Ofensiu]
    Ullsblaus1 | 11-01-2009 | Valoració: 10

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Infern i Paradís[Ofensiu]
    Unaquimera | 30-09-2008

    Lamento saber que et va tocar "patir l'estiu", però me n'alegro molt i molt de què hagis "reiniciat la màquina".
    Vinc fins el teu espai per fruir-ne dels fruits d'aquesta renovació ( es pot considerar un reset com a tal cosa? ).
    L' Arquitectura Verbal ja te l'he comentada i he celebrat amb tu els 350, així que avui he triat el relat anterior i m'he retrobat d'aquesta manera amb la teva prosa, després d'un temps que ara, havent-ne gaudit, trobo excessiu. Hi poso remei!

    De fet, després de l'aportació de la senyora jutgessa, poca cosa queda a dir. I l'han escrita els comentaristes anteriors, així que... què em queda?
    Que el teu relat no pot deixar indiferent a ningú que el llegeix, que la força dels mots traspassa la pantalla i colpeja entre els ulls a la lectora durant el primer paràgraf, mentre que una dolçor càlida s'apodera paulatinament de la ment en avançar a través del segon.

    T'envio ara mateix una abraçada de les que fan companyia de la bona,
    Unaquimera

  • Notícia del paradís[Ofensiu]
    franz appa | 28-09-2008

    Malson anticipatiu? Relat de la fi de la infància? -en algun sentit, com en els bons relats, remet a referències que permeten extrapolar experiències o arquetips col·lectius-.
    Poderoses imatges, acurada descripció i bon joc de plan paral·lels -consecutius, més aviat- en aquest relat bo, bo de veritat.
    Un plaer,

    franz

  • Començo,...[Ofensiu]
    bocidecel | 27-09-2008 | Valoració: 10

    He passejat per l'arquitectura visual...brutal!!!, pels secrets de la làmina...bocabadada, perdo la paraula. I no és afalac, és admiració simple i merecuda.

    M'he quedat aquí, a papiroflèxia, una estoneta perque em fa estrany trobar un relat teu sense comentaris. Així que he gosat escriure en aquest espai encara verge per dir-te que m'has deixat amb un mal cos terrible.
    És un relat angoixant, desconcertant en el temps, un després i un abans, sense argument visible, només sentiments i sensacions, només un ofec que va creixent.

    Gràcies per la teva experiència, per la teva investigació constant, pel talent que vols compartir.

    Una abraçada.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

305969 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978