Panorama

-és vostè es senyor Enric Sunyer?
-Jo mateix.
-Benvingut a Sant Feliu de Guíxols. Sóc Joan Canals, propietari dels terrenys.
Els dos homes van encaixar cordialment les mans. L’andana de l’estació del carrilet estava atapeïda, com gairebé sempre. Viatgers provinents de Girona, la gent que els esperava i sobretot, els habituals curiosos i tafaners que havien decidit passar el matí observant qui arribava, omplien de xerrameca i bullici aquell matí assolellat de diumenge de 1.921. La màquina del tren expulsava els darrers graus del vapor sufocant i sorollós que sempre l’acompanyava.
-Per aquí, si us plau. –digué el senyor Canals- Sa tartana ens durà fins els terrenys. Després l’acomodaré a casa meu. És tot just al costat. La Mercè, sa meva dona, està preparant un gran dinar. Coneix es Peixopalo?
-Peixopalo? No havia sentit mai aquesta paraula.
-Doncs ja cal que s’hi vagi acostumant. Aquest plat de bacallà és el més característic de Sant Feliu. És de gran tradició i sembla que prové de pescadors bascos que van calar per aquestes aigües fa uns dos-cents anys pel cap baix. Inicialment era tripa de bacallà sec amb patates, que només menjaven els mariners. Però de mica en mica ha anat guanyant acceptació entre tothom i avui en dia és considerat es plat més característic de la cuina ganxona.
-Ganxona? –preguntà sorprès el senyor Sunyer.
-Sí home. Ganxona vol dir guixolenca. Els habitants de Sant Feliu de Guíxols ens anomenem ganxons.
Carretera avall, van creuar la vil•la per la Rambla Vidal, plena de gom a gom. El diumenge era el dia de mercat i molts habitants dels pobles veïns s’acostaven a Sant Feliu a veure què trobaven, a fer tota mena de negocis i en fi, a passar el dia. Un cop al Passeig de Mar, van tombar a mà dreta.
-Miri, -digué el senyor Canals- veu aquella muntanyeta? És Sant Elm. A dalt hi ha una ermita molt venerada per tots nosaltres. El terreny és tot just a sota. Un indret immillorable!
El senyor Enric Sunyer estava embadalit. Callava i observava tot el que podia. L’indret era molt millor del que s’esperava. El port que havia vist a mà esquerre tenia una activitat considerable de vaixells de tota mena. La gentada del mercat no l’havia sorprès. Li cridà molt l’atenció un grup de deu o dotze noies, que dins de l’aigua, cridaven i reien com a boges agafades a una corda que surava amb diverses boies. Potser sí que aquest cop havia encertat el lloc adient pels seus negocis.
-Escolti senyor Canals, –preguntà el senyor Sunyer, posant-se un xic seriós- com va per aquí la indústria del suro?
-No podia escollir un lloc millor! –respongué el guixolenc- Tot l’Empordà, però especialment Sant Feliu de Guíxols, amb els boscos que vostè haurà vist des del tren, sa bona comunicació amb Girona i Barcelona i es port que pot veure a mà esquerre, configuren l’espai idoni per a la instal•lació de la seva fàbrica. Les quatre que ja treballen, que de segur vostè ja coneixerà, no donen l’abast! L’èxit comercial està assegurat, ja em pot ben creure!
-El crec. –asseverà el senyor Sunyer- M’han informat des de la Cambra de Comerç que les accions del suro han elevat el seu valor per dimensió quinquennal; vull dir que facturen en un any el valor equivalent de cinc. A més, la mà d’obra local té una rendibilitat molt alta, capacitada de nou i mig en la classificació mercantil que ens ha enviat el Ministeri d’Indústria. Si el preu del valor del sòl és acceptable per ambdues parts, vostè ja m’entén, la refracció comercial i bancària es podria tancar demà mateix a cal notari Evarist Feliu, de qui m’han parlat molt bé. Conec el seu germà Ramon. A Barcelona, té la notaria al passeig de Gràcia! Potser l’exportació comercial via marítima per un costat, i fèrria per l’altra, faran d’aquesta nova indústria l’element més representatiu de l’economia … ganxona, ho dic bé ara?
-Molt bé, -respongué embadalit el senyor Canals- ganxona, sí senyor, ganxona.
Un cop acabat el passeig, la tartana va enfilar un camí que vorejava les roques i que de mica en mica s’anava enlairant muntanya amunt. Tot Sant Feliu es podia veure preciós des d’aquell lloc. La badia estava il•luminada per una claror blanquíssima, que contrastava amb el verd dels boscos que el rodejaven. Blau de cel, blau marí de mar, grogor daurada de l’arena, blancor lluent de les cases, vermellor rogenca de les teulades i els diversos tons de verds dels pins, alzines i roures abundosos, omplien les pupil•les extasiades del senyor Enric Sunyer.
-I escolti, -preguntà- què me’n diu del turisme? També m’havien informat els meus agents de la possibilitat de construir un hotel. Sembla que aquest podria ser el negoci del futur. Vostè què creu?
-Hotels? I ca home, ca! –digué el senyor Canals movent ostentosament el braç dret- Bajanades! Això des turisme és cosa de quatre senyorets de Barcelona, de quatre i prou. No home no, això des turisme seria un gran fracàs aquí. Es suro i sa pesca és es que dona vida i diners a Sant Feliu. Turisme? I ca home, ca!

Quaranta anys més tard, l’Eugeni Sunyer, net del senyor Enric Sunyer, acompanyat del seu amic Anselm Rovira, fumaven a les restes de la glorieta de l’hotel Panorama, on fins feia quinze anys hi havia hagut la fàbrica de suro Sunyer Gratacòs. La guerra civil, la forçosa reconversió en fàbrica d’armament, La crisi del sector i la força cada cop més important dels roures d’Extremadura, havien fet tancar la majoria de les fàbriques de suro de Sant Feliu de Guíxols. S’havia aprofitat l’edifici de la fàbrica per a construir un hotel de luxe. Tampoc havia funcionat gaire bé. La majoria del turisme s’estava dirigint al nord, cap a Platja d’Aro i al sud, cap a Lloret. Sant Feliu es trobava en terreny de ningú, cercant el seu espai a mitjans de 1.961.
-I ara, que fotré, nano? –va preguntar l’Eugeni Sunyer al seu amic pescador.
-Jo de tu, em vendria el terreny i a prendre pel sac!
-Sí home, i perdre el patrimoni familiar? Quaranta anys engegats a pastar fang? Vés home, vés!
L’Eugeni estava molt preocupat. Els deutes de l’hotel Panorama, continuació fallida de la fàbrica de suro, l’estaven collant massa. No se’n sabia sortir. La vida fàcil proporcionada pel seu avi primer, i per les idees esbojarrades del pare després, l’havien portat fins la situació actual. L’hotel tancat i barrat, l’espectacular piscina cada cop més plena de verdet i la romàntica glorieta, cada cop era menys romàntica i més un espai per als pinxos i les parelles més alegres del poble.
-Qui collons va manar al pare fer un hotel aquí, i de luxe! Si aquesta gentussa de Barcelona són quatre gats, quatre morts de gana, que fins i tot els molesta el soroll de les campanes de l’església! Si aquesta gent, el que es mereix és que la llencin de Sant Elm a baix, que es fotin!
-Eugeni, -interrompé el seu amic Anselm- que no recordes els orígens de la teva família?
-Sí que ho recordo. De la Barcelona dels pebrots! I què!
-Res home, res. No t’ho prenguis així. –intentà calmar-lo l’Anselm- Jo ja t’ho vaig dir que això del turisme no tenia futur aquí a Sant Feliu.
-Sí clar, a toro passat tothom ho endevina! Però a veure qui collons m’ajuda ara! Què hòsties faig amb aquest hotel dels collons? Si no el vol ningú, ni les putes de la Rosita!
-Va Eugeni, prou! Té, agafa aquest Bisonte i calla una estona! Deixa’m escoltar la remor de les roques planes.
Els dos amics fumaven asseguts a l’herba cada cop més salvatge de l’hotel abandonat. Les primeres llums del poble s’anaven encenent amb mandra. La nit es tancava lentament. Un vaixell pescador entrava al port. Una finestra de l’hotel abandonat grinyolava.
-què, anem a fer una cerveseta al Mistral?
-Anem.
Van començar a baixar lentament; l’Eugeni amb desgana, l’Anselm amb força gana. En passar pel costat de la primera casa del poble, la de la Rosita Martí, la ràdio que sempre l’acompanyava emetia les notes de “La bien pagá”, de Miguel de Molina:

“Ná te debo, ná te pido
Me voy de tu vera
Olvídame ya,
que he pagado con oro
tus carnes morenas
! no maldigas, paya!
Que estamos en paz.
No te quiero, no me quieras,
Si tó me lo distes
Yo ná te pedí.
No me eches en cara
que tó lo perdiste
tamb ién a tu vera
Yo tó lo perdí.

Bien pagá
si tu eres la pien pagá
porque tus besos cobré
y a mi te supistes dar
Por un puñao de parné
Bien pagá, bien pagá,
Bien pagá fuiste mujer...”