ONADES A L'ÀNIMA

Primer de tot, Pilar, demanar-te disculpes per fer aquest comentari fòra de temps. Aquests dies vaig molt i molt atrafegada (aquells moments on s'uneixen temes de feina i personals) i aquesta darrera setmana, per adobar-ho, em vaig quedar sense connexió a internet, la qual m'han restablert avui (inexplicablement, donat que és diumenge!) Em sap molt de greu, doncs, no haver complert amb el compromís de fer el comentari dins la quinzena establerta. Al marge dels compromisos, però, passaré un altra estona per rellegir poemes teus dels que he gaudit avui i que m'agradarà comentar-te.

M'ha agradat molt aquesta prosa poètica que ara et llegeixo. M'han arribat els sentiments d'aquesta protagonista teva, turmentada per la tristesa i l'angoixa. El sentiment de culpa és potser dels més incisius perquè rossega l'ànima incansablement, sense descans. Ha de ser una experiència molt dura la que relates, sens dubte. Més encara quan no hi ha retorn, ni esperança. Malgrat el drama, la lectura però és serena i profunda, com ho són les imatges d'aquells records que li venen a la ment en aquests darrers instants. Admiro la teva sensibilitat, que es percep aquí i en cadascun dels poemes que et llegeixo.

Una abraçada

Que en som d’estranys els éssers humans!
De vegades no valorem suficientment el que tenim i, quan ho perdem no sabem o no podem recuperar-ho... Ja és massa tard!
Relat colpidor, relat que deixa un regust amarg...
—Joan—

Hi ha dolor i una gran càrrega d’amor en aquest darrer pensament, que amb tanta emotivitat ens descrius, desvetllant-nos els racons més profunds d’una ànima que té el ròssec d’un sentiment de culpa.
És el reflex poètic d’una visió, un record . Un desenllaç dur i alhora ple de romanticisme.
Un relat preciós, digne d’haver guanyat.

Felicitats, brins, com sempre un plaer llegir-te.
Núria

...que fort!! Quina culpabilitat! No , això no pot ser, per molt que passes el que passes , ell podia haver escollit el perdo.
Anna

Hola, estimada Pilar!!

Quin relat més poètic o quin poema més ben relatat, ja no ho sé: només sé que és preciós. Tens aquesta delicadesa en les paraules que sembla que un vel molt fi embolcalli la duresa d'aquesta confessió, i que la solució final sigui la mar: la gran purificadora.

Un poema preciós molt ben conduït i amb molta tendresa.

Gràcies per poder-te llegir.

Una abraçada,

Maria Teresa

Mirant la mar per a recobrar la serenitat necessaria, l'amor perdut, el company traït, la irreperable pèrdua. Per al final entregar-se com una ofrena per a purificar la seva anima, a les ones purificadores que la portaran junt al seu estimat....

Uns mots que transmeten, punyen, sagnen i que purifiquen...

Felicitats per aquesta meravella...

Una abraçada estiuenca

leonardo

Un relat dur, que desvetlla una traïció que sembla haver portat a un home al suïcidi. Una confessió de ella, abans de prendre el mateix camí. Un relat que evoca la literatura romàntica, o potser hiper-romàntica. Un relat que no deixa indiferent.

Un relat colpidor però tremendament humà.
Com m'agraden els teus relats i poemes ,Pilar !
En aquest cada paraula , cada idea , cada metàfora és superb.
(He deixat de valorar . Aquest és el motiu del No valorat.)
Espero que estiguis totalment recuperada.
Un munt d'abraçades.

Un poema breu però dens, carregat de simbolismes. Romanticisme en el sentit més pur.
Bon mereixedor de ser guanyador.
Una forta abraçada

Comunament s'associa la mar a la infitinut, i amb tot això a estats eterns com la mort o l'amor que transcendeix lleis físiques i d'altres sentiments com nostàlgia, etc. Aquest relat els sap condensar amb una aura de romanticisme que intenta exonerar un mal de consciència.
Un plaer tornar-te a llegir,

Llorenç