Nuesa (RPV36)

Felicitats, Lluís!

Un poema que deixa sense paraules, que et fa connectar immediatament amb situacions similars que hagis pogut patir en algun moment de la teva vida.

El seu missatge és punyent i coherent.

Felicitats pel poema i per l'aniversari!

Núria

PS: El vas escriure ara fa un any?

Un poema que va obrir tota una connexió creativa.

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

valent. Valent i diria gairebé heroic. L'heroisme d'oferir-se, sense retòrica ni plecs.
T'admiro. Aquesta poesia és de la més alta perfecció. Ha dit la por, la frontera, i per això l'ha traspassada.
Com partida de neixement. Has parit. Has nascut.

"Doncs sóc real si em nomenes
sóc real només si em veus.
La teva mirada em don cos,
la teva acceptació ànima.
Míra'm doncs, i accepta'm!
Només així puc deixar
de ser el fantasma ansiós
que reclama amb urgència ulls:
Ulls que em posin Peus,
Peus per a tocar a terra"

Estimat Lluis, encara no havia comentat la teva "Nuesa". Fa temps la vaig veure al teu espai, però sense text fins que quan va aparèixer el relat el vaig posar a prefrerits. Ara estic fent un repàs del meu arxiu i me la trobo per comentar-la sempre desde el meu sincer i humil punt de vista.

Japs que soc admirador teu desde el primer dia que vaig conèixer els teus escrits i que el teu estil m´engreixa l´aprenentatge.

La rotunditat en la que expreses els sentiments més profunds fa que em sumergeixi i sigui portador de les paraules que escrius en determinats moments del meu pas per el món. Ningú ho pot fer amb la teva "lletra".


Nu. Nu dins teu. Nu com mai no he pogut despullar-me.
Per a ningú més

Sincer, totalment sincer... i entregat!!


Joan.

És un dels milors relats d´aquesta web.. sense desmillorar-ne cap altre.. ..

Va BABAU.. no fotis...

Perquè tanta hipocresia?

Es la gran esquerda d´aquesta pàgina.
qualsevol BABAU com evaave pot fer el que fa..sense que ningu pugui fer res....

de gran valentia.. amagar-se rera aquest pseudònim!!! quan et descobreixis jo em descobriré. BABAU (evaave?)

Nuesa, cruesa, angoixa...tot plegat i més, queda perfectament reflectit en les teves punyents paraules fuetejant sense pietat cor i ànima...però...l'expressió "hipòcrita com el vers més trist" no la comparteixo...o si més no...no l'entenc...un vers, per molt trist que sigui...mai és hipòcrita!!!o si?

impresionada i encantada... no puc dir altre cosa.
vaig a seguir llegint, segur que hem quedaré sense paraules!!!

Més que nu el teu poema el veig vestit d'energia... La força del "Nu. Nu ... ", les rimes internes, la "cruesa" en mig del poema que crida estic nu però no indefens. Molt bo.

Felicitats

Tenia pendent dir-t'ho des de que el vaig llegir. Em va impressionar. Traspua força, humilitat, veritat, sensibilitat... Una lliçó pels que comencem. Em poso a la cua dels teus admiradors, que són molts i en conec un d'aprop.
Una abraçada Deo,
Empar

Podria dir que ja t'he comentat aquest poema amb un humil regal d'aniversari. Podria dir-te també que he intentat la mateixa nua sinceritat que em retornava el reflex de la teua Nuesa. Però tu ja ho saps tot. Conec una mica la gènesi d'aquest poema. Despullar-se, desemmascarar-se, exposar-se al capdavall, provoca de vegades la por o l'angoixa que es complisca la fantasia dolenta que tan bé has descrit en aquest poema o lament: la de la impavidesa, la de la indiferència, actituds més cruels que la pròpia crueltat. Qui no ha sentit aquesta por? Per sort, també hi ha mirades que ens retornen amor, sinceritat confiança... Acceptació. M'hi he vist reflectida en aquest espill, sí, però també he imaginat que rebia una carícia positiva a canvi, en forma acròstica o no.
Un cop més, deomises, demostres que domines tots els registres de l'art de fer poesia, dels més hermètics als més diàfans, de la fina sofisticació a la nua senzillesa.
Reblaré el clau i t'agrairé aquest poema que m'ha resultat:

Plaent
Ombrívol
Excitant
Trasbalsador
Ardit

Doncs això.

de la Dolça, que t'ha convençut per penjar aquest magistral poema, que de fet ja era accessible a la teva bio.
La resposta de la Dolça et situa millor, diria jo, que aquests versos amargs.
però qui no se sent amarg, de vegades, en el fons d'alguna situació de frustració o de dolor? Em vénen al cap, per exemple, versos d'Estellés dedicats a Jackeley.
Quan aquesta amargor no és una simple "posa" d'artista "exquisit", el poema esdevé greu i profund, i la seva veu, en el contrapunt de la melodia amical i somrient de la Dolça Parvati, encara guanya!
felicitats a tots dos!
franz

Et mous,
ell et mou.


Em mires,
t'observo amb els seus ulls.


Et cau el vestit
vols que et vegi,

que els seus ulls
et mirin amb els meus.


Em parles
de maletes desconegudes.

Ell parla per boca teva,
t'escolto amb les seves orelles.


Ens mira,
ens somriu,

ens fa créixer,
ens acosta,
ens despulla,

ens estima.


t'estim

intentaré escriure el que porto a dins i penjar-lo al fòrum
és per tu