No com ells

Aquest poema és, potser, el que més m'ha agradat. Potser perquè explica una història o perquè no parla d'amors. Ei, que els poemes d'amors han fet bessar rius de tinta i m'agraden, eh?, però aquest elt robo de temàtica més original.
Bé, doncs, sort i a canviar el món.
Glòria

el que dius va contra tot determinisme ambiental, Març!. La marginació no té perquè empeltar ningú, si no s'hi deixa arrossegar i així aquell "sense res a la butxaca, canviarà el món"

Preciós, vita . Propi d'un esperit que creu en la gent, en l'home per damunt de tot!!

Escel·lent el contingut, per a mi.

Aquest relat sí que m'ha impressionat!!ostres noia, m'ha encantat, de debò....a cada vers m'imaginava la imatge que perfectament describies, i tot plegat....no sé, m'ha semblat com si fos la lletra d'una cançó!
I el final: "canviaràs el món".
Ei, moltíssimes felicitats!!! m'ha agradat, m'ha encantat...i saps per què? Perquè no m'ha deixat pas indiferent!

Apaleeee, una abraçada!
AtzaVaRa

sincerament no és el que més m'ha agradat, tot i que la temàtica la trobo molt interessant, trobo que, potser, podries haver destriat més paraules, no ho sé, jo segurament no ho hagués fet millor tampoc, però vaja, és el que hi veig...

" La locura, como el sol, también tiene su orbita"...

Thalassa

Es cert que hi ha tristor, coses que ens lliguen i soledad i ambició, però no sols a la ciutat , de fet el teu poema reflexa més que una ciutat , una època, una gent. Tanamateix les ciutats poden ser càlides i aportar racons, silencis, i records.

Des de la meva afinitat amb el món rural, on vucòlicament hi regna la pau i la tranquilitat, recolzo el teu poema. Barcelona, com a ciutat metropolitana més propera al Penedès, em dóna la mateixa sensació que a tu.

D'altra banda, però, també hi trobem aspectes positius i enriquidors.

És clar que això és literatura, i hom pot escriure el que li roti i com li roti.

un poema fantàstic... no et coneixia, et seguiré llegint...
res a les butxaques...
ni claus que tanquen portes de llibertat,
ni mocadors que aixuguen llàgrimes inútils,
ni monedes que compren un trosset de temps o uns instants de plaer,
ni records pesants que no et deixen avançar,
ni normes eternes que no et deixen canviar a TU ni al món...
res a les butxaques...
felicitats... penedesenca...
un ptó i una abraçada...
i que dotze campanades de llibertat ressonin en el teu cor...
i... segueix escribim... et necessitem!!!!

hagis trobat la persona que aconsegueixi canviar el món (cap a bé, és clar, cap a mal ja hi anem!).

Aquest text teu és el que jo anomeno un "poema-història", perquè de vegades, quan escrivim poemes, ens quedem en la contemplació bella de les paraules (jo hi caic, sovint, sense adonar-me, en aquest mateix parany). I a mi, malgrat que la bellesa dels mots ben triats m'encisa, m'agrada trobar de tant en tant històries cantades en vers. Aquesta, per a mi, n'és una.

Parles d'una persona que no reorda la infantesa i que l'entorn no aconseguirà ofegar. I per remarcar més aquesta faceta, aquest aspecte positiu de la persona protagonista, hi poses tres exemples. Són tres casos paradigmàtics que cal prendre com a exemple alliçonador, sense pretendre anar més enllà ni buscar dobles raons (perquè podríem dir que la dona encara no ha perdut la vida, que l'home no només cerca diners i que el nen trobarà alguna cosa darrere la porta... però no es tracta d'això!).

I aleshores, quan ja has creat la imatge d'aquella primera persona amb qui començaves el poema, quan ja li has atorgat els dons que els altres no tenen, hi tornes. La recuperes per cloure el poema amb un clam il·lusionat on ell/ella, aquesta persona que "" no ets com ells,
sents que voles lliure. Sense res a la butxaca,
tu vols canviar el món".

Repeteixo el que t'he dit en començar: tant de bo!

Un bon poema.

Salut!

LLIBRE

ja et vaig dir ahir el que!aquest i la dels nuvols son els millors...a part de seguin-te que es genial...

es molt grafic, ben be entens el que vol dir...

espero que molts siguin aixi!espero que algun dia molts d'ells vegin la llum i sentin el que diuen aquests versos..

un peto