Metamorfosis

Que no soc poeta, vull dir. Puc percebre un sentiment de dolor, no de por, però gairebé, pel canvi, per aquesta metamorfosi que delimites en espais concrets, externs primer, més propers íntims cap al final.

Un poema madur, de pes.

No deixis d'explorar aquest univers que t'envolta i et fa escriure poemes.

FA


Ep, i gràcies pel teu comentari.

Un poema que inspira valentia. El canvi des de l'interior. Sense témer la transformació que implica el no dependre de cap motlle que no sigui nosaltres mateixos.
Encantada de lleguir-te.

Salut

També ho deia en Paul Valèry "Allò que hi ha de més profund en l'home és la pell"

Atlantis valoro molt els que us atreviu a escriure poesia. Encabir emocions, imatges, evocacions, en tan poques paraules em fa pensar en l'ofici dels antics perfumistes. A més, el títol de la poesia m'ha fet pensar en la primera novel•la que vaig llegir de jovenet, obra de Kafka, que em va marcar de per vida. Gràcies!

Diuen que un poema pot transmetre coses molt diferents segons qui el llegeixi, que aquesta és la màgia de la poesia, viva i canviant i oberta a diferents interpretacions. Perquè jo, en llegir les teves lletres, el que percebo és el desig de tancar-se en un mateix, de recloure's, de trobar la seguretat i la calma dins un mateix, a esquenes d'un mon que ens fa mal, ja no sols "el gran mon" sinó també el petit mon en el que vivim cadascun, ple de temors i dolors que es van acumulant a la motxilla. M'ha encantat, gràcies.

Gràcies Atlantis per la teua visita i el teu amable comentari.

Sí, són pel.lícules antigues que fan el conjunt d'una carta.
La primera és: "Morena Clara" i sucessivament són totes pel.lícules... fins al final...
Sí, són 20 pel.lícules en total.

Saluts i fins a l'altra...

Unes imatges molt poderoses, que mostren un desig de canvi. Totes elles vénen a confluir en aquest precipici interior que fa entendre tantes coses.
Molt bo el contingut. També és bona la forma, amb versos de diferent longitud que li donen un ritme molt especial.

Un poema ben geomètric, íntim i vital. No sempre la vida ens somriu, però si l'escribim, és que estem ben vius. Un plaer sempre llegir-te. Una abraçada.

Aleix

Des de la meva interpretació del poema: m'agrada, com des del surrealisme expliques l'evolució de la vida, alguna d'elles voluntàries i d'altres no. No podem fugir de la metamorfosi de la vida.
Salutacions,
Neus

Si et tornes cercle i no tens matèria, és inimaginable!
Un poesia molt maca i molt bona i a la vegada surrealista.
Et tornes cercle, esfinx, i també fons... en conlusió no l'ha entenc... enconcret, perquè l'has feta tu.
En conclusió una metamorfosis molt complicada i amb molta reflecció, que no sé què vol dir.

Gràcies per compartir.

Em sembla que no t'havia llegit mai. Vaig a veure més coses.
Si tot és així... "chapeau"!

Salut i rebolica!