Meitats

... és el que m'ha fet pensar aquest poema, els pros i els congrés, el que hi ha de bo i de dolent, i que només ho anem veient si prenem la carretera i anem endavant amb les nostres vides. El camí és el que ens va ensenyant a separar el gra de la palla. Enhorabona! M'ha agradat! I gràcies per comentar el meu relat. Cordialment, Magda

La poesia no és el meu fort. la necessito explícita, però aquesta sento que em diu alguna cosa -que potser no és la que tu vols dir-. Però hi he pensat.

m’agraden les bardises. En sensenyen a retrobar el camí, i amb les punxades rebudes retrobem més goig a les passes. Un plaer

Caminar per la línia del mig. Sàvia decisió?
Un poema que fa pensar molt.
Gràcies.
Amb total cordialitat

Per la teva foto de perfil deus rondar els seixanta anys d'edat, jo vaig cap els 62 molt ben portats. Però tota la vida haver treballat de jardiner, principalment i ara després de quatre anys de tenir una feina de cap i Sant Torne-m'hi altra volta al món de les plantes...fa que les xacres de l'edat i el estar molt treballat comenci ara a passar factura, avui em fa mal les cervicals, ara demà aquests braç i és que la processó va per dins. Tot això ve a torn perquè és una edat en la que traces línies que divideix la teva vida en allò que has fet, en allò que pots fer o en allò que fas ...Vas passant els dies com un equilibrista damunt la corda fluixa en la qual l'existencialisme va de bracet com aquest poema teu que traspua una profunditat, una saviesa i un autoco-neixement que per forca t'atrapa i et fa meditar, i et dóna poder de seguir avant...

Una poesia molt concisa i potent on cada mot pesa i cada espai buit parla.

Com és molt corrent a les teves poesies, l’exterior parla de l’interior. Aquesta carretera que divideix el paisatge en dos parts, simbolitza la fractura que la narradora experimenta al seu interior.

L’expressió és molt dura, les imatges (les bardisses, l’albada) sembla que indiquin que tot es resol en una mena de dualisme on no hi ha més remei que triar. Uns recursos literaris que no abusen de la retòrica, quasi minimalistes, donen idea d’una realitat dolorosament dividida, una simple carretera que es converteix en tota una elegia.

Molt ben expressat. Això és qüestió de les línies, sobretot els de la vida i la mort. És que et sent fragmentada en dues parts. I vas pel passamà equilibrant-te. És un poema molt filosòfic. És que li he fet tres voltes al poema.
Enhorabona, Atlantis.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT.

si no en sé, de poesia?