MALEÏT PIRATA

El capità pirata Magnus Allen fugia tan com podia de la terra ferma. Una fetillera a qui capturà en una aldea de les terres del Migdia, li digué, al finalitzar el saqueig, que la Dama Fosca el besaria sota un pont de roca. El corsari li arrencà la llengua, negra i aspra, i la feu passar per la quilla, però no aconseguí desempallegar-se’n del tot, doncs cada cop que atracava en algun port, la bruixa se li apareixia en somnis i li repetia la profecia. A la fi, en Magnus acabà per no baixar mai del seu vaixell; i quan els seus homes desembarcaven per fer desaparèixer, al fons d’una gerra de vi o sota les faldilles de les meuques de les tavernes, els botins aconseguits en les seves incursions, ell s’esperava a que tornessin, assegut tot sol a coberta.

En una d’aquelles vetlles el visità un rodamón, que li parlà d’un país, al sud del Sud, ple de riqueses i meravelles. Era tal l’entusiasme amb què s’hi referí, que el capità l’acabà enrolant a bord i li demanà que el guiés fins allí.

El vagabund conduí la nau fins a un mar desconegut i calm; i durant cent dies romangueren ancorats en aquelles aigües sense vent. Els queviures foren racionats i entre la tripulació es començaren a xiuxiuejar paraules de motí. Amb tot, en Magnus es mantingué ferm, car sentia que cap mal no podria ocórrer-li enmig del mar.

Una nit, quan les provisions ja havien esdevingut engrunes i la traïció esmolava llengües i espases, el vent de migjorn canvià la seva sort. En Magnus feu hissar les veles i ordenà al timoner resseguir el camí de plata que la lluna plena traçava davant seu. La ruta els abocà fins a un pas estret que discorria entre dos penya-segats, però desoint les protestes dels mariners, el capità mantingué el rumb. Una ombra negra, al seu damunt, l’alertà del perill. Massa tard, s’adonà que estaven travessant per sota d’un pont natural que unia ambdues cingleres.

Algú li clavà un punyal. Mentre es dessagnava, veié que el rodamón li treia, burleta, una llengua negra i aspra.


Notincgas