Cercador

Llista categories

Lúltim esglaó

Un relat de: Alícia Gataxica

La ciutat era buida, freda, esquerpa. Ismilla ho sabia però no volia tornar a casa. La casa encara era més buida, freda i esquerpa. En una cantonada veié un escamot policial. Girà cua i mirà d'esquivar-los per un trencall lateral. Era fosc, buit i humit. Un calfred li recorregué el cos. Sabia que no hauria d'entrar en aquell carrer. Tenia por. Però tenia més por a enfrontar-se als policies. Sabia que li demanaran la documentació, sabia que la grapejarien i sabia que la portarien a la ratera. O potser ni l'arribarien a portar a la ratera, potser la farien desaparèixer allà mateix, en mig del carrer, sense que ningú s'alarmés, sense que ningú protestés, sense que a ningú importés. Perquè ella era una proscrita, una marginada, una sense nom. No tenia documentació, sols un codi de barres que certificava que ella no hauria d'ésser al nivell 10. Ningú no la trobaria a faltar. Ningú sabria mai que havia desaparegut. Sabia que havia de retornar al nivell 3, que prolongar la seva estància als nivells superiors era un suïcidi, però hi ha quelcom que l'atreia, incomprensible, paorós, en aquell nivell. Era el nivell dels pell negra, el nivell dels ciutadans. Un nivell impossible d'assolir i pot ser per aquest motiu era tant atraient. Alguns havien aconseguit, per radiació uva, per empelts i per transmutacions genètiques, assolir els nivells vuit i nou de pell roja i cetrina, però Ismilla no coneixia ningú que hagués aconseguit assolir el nivell 10 de pell negra, no coneixia a ningú que hagués aconseguit la ciutadania plena, i menys ningú del nivell 3, com ella, de pell, blanca com la llet, repugnant, de cabells, rossos fastigosos i ulls, blaus nauseabunds.

- Nen, tanca ja, es hora de sopar! Ismilla girà el cap intentant localitzar
aquella veu, tant tranquil·la, tan quotidiana, però semblava llunyana, i les finestres de les cases, totes tancades, no eren, era evident, l'origen de la veu. Malgrat tot fou aquella veu i no les meravelles del nivell 10 el que la feren desitjar per enèsim cop la ciutadania. Ella no necessitava parcs i gratacels, no necessitava centres comercials i cinemes, sols necessitava que algú no la mires amb repulsió, que algú li dirigís una paraula afectuosa. Allò era impossible, ella ho sabia. Al nivell 10 la miraven amb repulsió perquè no tenia la pell negra, al nivell 3 la miraven amb repulsió, perquè ella hauria d'estar en un nivell inferior, el dels totalment blancs. Però no quedaven ja de totalment blancs, excepte ella, i els nivells inferiors sols havien no humans. Per això la permetien viure allà. Tanmateix els del nivell 3 la tractaven molt pitjor que els funcionaris pell negra, segurament perquè els recordava la seva pròpia blanquetat fastigosa. Sabia que els científics pell negra havien intentat aconseguir mutacions que convertissin als pells blancs en pells roges o cetrínes i fins i tot negres. Els científics comprenien que tenir la pell blanca era una malaltia, una mutació, una degeneració. Però la resta de la gent no ho veia així. A demés, qui treballaria a les fàbriques o netejaria els carrers si tot hom fos pell negra?

- Pol! Vols fer el favor! Vine ja! La veu d'aquella dona la tornà a la realitat. Era conscient que havia caminat un hora, potser dos! Com podia seguir escoltant aquella veu? No es preguntà dos cops. Ara tenia un objectiu i es dirigia vers ell amb determinació. Havia sofert vexacions i violacions, sentia el seu cos maldat i mes repugnant que mai desprès que aquell vell satisfés la seva libido amb ella. Era el seu primer cop. Ella era massa fastigosa perquè qualsevol home ni tan sols penses en apropar-se. Però el vell ja no aconseguia que se li aixeques i les dones del seu to de pell el rebutjaven, així que segurament el vell pensà que ella era millor que res. I el mapa de la sortida s'ho valia! Estava al nivell 11 i si aconseguia arribar-hi potser albiraria per primer cop un món diferent. Ismilla havia sentit sovint com alguns homes totalment blancs havien aconseguit fugir de l'exterminació. Ara el govern ja no exterminava als totalment blancs, els científics havien aconseguit convèncer als estaments que només es tractava d'una malaltia degenerativa, que els pobrets no podien evitar ser diferents. Però era massa tard. Només quedava l'Ismilla. Alguns parlaven dels exiliats amb repugnància i lamentaven que haguessin escapat a l'exterminació, altres, mes solidaris, sentien llàstima per aquelles deformacions tant horribles de la essència humana. Ismilla sols havia tret dues coses en clar de tot allò: que els exiliats eren totalment blancs i que vivien a fora, a l'exterior. Per això no li importa gaire la depravació lasciva del vell cetrí. Sols volia aconseguir arribar a l'exterior. Sols pretenia aconseguir trobar algú que fos tan blanc com ella i no la mires amb repugnància. O al menys que només la mirés amb la mateixa repugnància que es mirava ella mateixa en observar-se en el mirall.

- Pol! Mirà a dalt intentant descobrir d'on provenia aquella veu cada cop més insistent i nerviosa. No ho aconseguí. Però havia arribat al seu destí. Aquella llarga escala de duracret la portaria a la cúpula del nivell 11 i a l'exterior. Potser la veu la guiava en la seva recerca. Intentà no pensar. Tenia por i fred, però quelcom la obligava a seguir. No sabia que. Potser la idea d'arribar a dalt. Potser la idea de per fi no ser diferent. No ho sabia i ara ja no li importava. Portava caminant moltes hores. Estava cansada. A demés era totalment blanca i tot hom sabia que els totalment blancs eren deficients en molt aspectes. La intel·ligència n'era un. La força física era un altre. Però altres homes totalment blancs havien aconseguit atènyer aquella escala i això volia dir que ella també hauria de ser capaç. Començà a pujar. El seu cos dèbil i maldestre protestava per l'esforç. Sentia com cada muscle se li estirava de forma punyent a cada esglaó. Malgrat tot seguí pujant. Un esglaó i un altre. La foscor la rodejava. El fred la rodejava. La por la rodejava. Malgrat tot continuà. Un esglaó darrera un altre. El cos, esgotat, responia mecànicament les ordres del cervell, Ismilla no sabia si del seu. No s'atrevia a mirar avall. Els llums cada cop més llunyans del nivell 11 semblaven atreure-la i decidí no mirar-los més.

- Pol! Fes el favor, vine ja! Ara Ismilla ja ho tingué clar. La veu, ja enfadada, la portava vers la sortida, li indicava el camí de la felicitat i malgrat el cos esgotat i la por continuà pujant. Ara ja no havia camí de retorn. Es començà a preguntar com seria l'exterior. Deien que havien sers vegetals estranys i estrambòtics animals. També deien que no sempre havia llum. Però Ismilla no sabia res d'allò del cert, perquè ningú no havia estat mai a l'exterior. De sobta puja un esglaó més i va entreveure una escletxa en la foscor. Era una de les obertures a l'exterior per on la ventilació de la ciutat es procurava de noves reserves d'aire. Es deturà espantada. Allà estava el seu objectiu final. Ho havia aconseguit! Però de sobta estava terriblement espantada. I si els homes totalment blancs eren més blancs que ella? I si no eren totalment blancs? I Si també la rebutjaven?

- Pol! No t'ho repeteixo més cops! Vine ja!!! Ismilla reprengué l'ascensió
segura que aquella veu era la seva guia, sense preguntar-se perquè redimonis li deia Pol! Ara ja no tenia por. La veu li havia dit que seguis. Allà estava la seva felicitat i ella era sols a uns pocs metres d'atansar-la. Allargà un braç darrera un altre, una cama darrera un altre, un esglaó darrera un altre. El duracret negre se li clavava en les ampolles de les mans, el dolor no obstant no era pitjor que el dels muscles, o el dels peus. A demés, ella ja no en feia cas del dolor. Ja no tenia por. Ho havia aconseguit, per fi seria feliç, per fi deixaria d'ésser diferent! Allargà per últim cop la mà per agafar-se de la vorada de la obertura. La llum la obligà a tancar els ulls, sentí l'aire fred de l'exterior i malgrat tot feu un últim esforç per accedir a la part forana de l'obertura i tot un plegat el seu voltant s'enfosquí. Ismilla sentí com les seves mans perdien la pressa de la vorada i com el seu cos s'allunyava de la escala de duracret. Un terror indescriptible s'apoderà d'ella quan comprengué que ho havia perdut tot. Ismilla incapaç d'assimilar el que havia passat, sentí la veu per últim cop mentre queia:

- Pol! Si us plau, el sopar es refreda!
- Si mama, ja he tancat la Play!

Comentaris

Afegir comentari

esglaó[Ofensiu]
abeixa | 20-09-2005 | Valoració: 10
te llegit en el llibre. esta mol be
T'he llegit en el llibre[Ofensiu]
copernic | 22-05-2005 | Valoració: 10
Per fí tinc el llibre i el teu és un dels primers relats que més m'ha agradat. Saps portar molt bé al lector al terreny que a tú t'interessa. La tensió està ben mantinguda i el final és sorprenent, cosa que fa que un relat sigui rodó donc és com la cirereta del pastís. Enhorabona i petons!
Crec que es així[Ofensiu]
Alícia Gataxica | 01-05-2005
Crec que tots els relats del llibre els han tret de la web... Pots comprar-te el llibre.,.. je... publicitat subliminalllllll
Uops! (?¿?¿?)[Ofensiu]
kispar fidu | 29-04-2005
ostres! Volia llegir aquest relat... però no puc fer-ho ja que "l'anunci" del llibre de relatsencatala.com no em deixa veure la resta del relat... Ja fa uns dies que ho vaig veure... Te n'havies adonat? Ho dic per informar-te'n i així ho poguis comentar i solucinar!

Apali! ja em tornaré a passar quan es pugui llegir sencer! ;)
Ben trobat[Ofensiu]
intratable | 10-04-2005 | Valoració: 9
i ben escrit
Molt interessant...[Ofensiu]
EmmaThessaM | 10-04-2005 | Valoració: 9
M'ha agradat el teu relat però, si vols que et sigui sincera, encara m'ha agradat més el comentari que has fet al relat "Plaer" del pivot: felicitats perquè tens una imaginació desbordant i un estil que promet.

EmmaThessaM

PD. Què hi havia al final?
Si dic que m'ha agradat em quedo curt...[Ofensiu]
pseudo | 09-03-2005 | Valoració: 10
El títol perfecte. L'entorn del relat, la història i la imaginació, un déu...

Algunes faltes d'ortografia, segurament per falta d'un repàs abans de penjar el relat, però si et consola jo en faig moltes més :P.

La veritat és que el final m'ha dolgut... em tenies ben interessat en descobrir que hi hauria després de l'últim esglaò... -_-'

La veritat és que desde l'inici del relat mi he quedat enganxat
coment amb retard[Ofensiu]
neret | 22-01-2005
m'ha sorprés molt aquest relat! fa temps (moooolt temps) vaig veure un capítol de la dimensio desconeguda de temàtica similar, però en aquest relat afegeixes el tema de la discriminació, jugant amb el color de la pell per soprendre'ns una mica més. Doncs això, que m'ha agradat, l'únic que et comentaria, algun temps verbal que no concorda, que hauries de repassar una mica més.

Enhorabona!
Coment[Ofensiu]
OhCapità | 10-01-2005 | Valoració: 9
(Vaig tard, ho sé.)

Interessant ficció. Em rememora l'època on només llegia ficció i ficció. M'ha sorprès la facilitat de lectura, la seva estructura ordenada. Bon final, sorprenent.
el que més m'ha agradat[Ofensiu]
Shu Hua | 02-01-2005 | Valoració: 10
Abundo en les opinions abaix afirmades. No penso fer un comentari tan extens ni literari com el de la Llibre (per alguna cosa el pseudònim, no?) però sí dir-te que el trobo molt bo. Jo em pensava que seria un somni del tal Pol. No sé, qualsevol cosa abans que fos un joc d'ordinador. I el canvi de races, fantàstic, et fa pensar. Però no cal anar a la ficció: a Xina, la pell blanca es considera bonica i la morena, lletja. Aquí, les de pell blanca (tot a dins de la raça blanca, vull dir) se'ns considera lletges i que ens hauríem d'esforçar a prendre el sol per posar-nos morenes. Coses humanes.
Bé, amiga, em queden només dos relats teus per comentar i ja ho faré.
Un petó
Glòria

PD
He pensat que la nevereta on el nostre psicòpata ha posat el cap d'àvia i el fetge del jutge és comuna. Tots els podem agafar per fer-ne caldo quan volguem. Això sí, qui els agafi, que els torni a posar al seu lloc o si no, la Mar no tindrà amb què fer el relat.
La setmana de ...[Ofensiu]
Conxa Forteza | 30-12-2004 | Valoració: 8
No som gaire aficionada a la ciència ficció, però els relats de l'Alicia m'han enganxat, els he llegit tots un darrera l'altre, i això que ja n'havia llegit la mitad. M'agrada com escriu.
Sap mantenir el clima que preten crear. En aquest relat en concret, jo si que he endevinat el final, mai he jugat a la Play, però he fet moltes vegades com la mare del Pol .

Conxa
La setmana de...[Ofensiu]
Llibre | 29-12-2004
Quan el lector inicia la lectura de "L'últim esglaó", de seguida se sent atrapat per un món de ficció, un d'aquells universos on hi cap tot allò que l'autora vol crear, vol inventar. De seguida sap que està llegint ciència-ficció, i prepara la ment, l'enteniment, per a aquella història amb un començament tan trepidant. Però de sobte, un punt i apart, i un trencament, una sorpresa que encara no comprèn, de la mateixa manera que li passa a Ismilla, que prova de localitzar la veu i no esbrina d'on surt.
En el segon paràgraf l'autora ens ofereix més dades d'aquell món, on la gent de pell negra té el poder, i els de pell blanca són els proscrits, els del nivell més baix. Un món capgirat que encara ens crida més l'atenció. Fins que una altra vegada, un punt i apart, i el trencament narratiu.
És aquest un recurs força utilitzat per captar l'atenció del lector, per mantenir la tensió de la història, i l'Alícia l'aprofita amb mestria. Són sis paràgrafs, sis punts i apart que mantenen aquesta estructura i la fan funcionar a la perfecció.
Al llarg de la narració descobrirem més aspectes de l'univers on viu Ismilla (potser en algun moment, amb tot això dels nivells, una mica embolicat perquè distreu l'atenció del lector -tenint en compte que aquesta "sub-història", en principi, no és el tema del relat--). Però en tot moment estarem a l'aguait per conèixer l'origen de la veu que sona a cada començament de paràgraf, la identitat del tal Pol i d'alguna manera, sense saber-ho del cert, ja tindrem una aproximació d'idea formada.
Tot i que, ho confesso, la meva aproximació era errònia. Jo imaginava que el Pol era qui escrivia el relat, que el relat era la història d'Ismilla, i que la veu era d'alguna persona que el reclamava en la vida real. Potser perquè de moment m'he escapat de l'epidèmia de Plays i companyia, i per tant no formen part dels meus referents habituals.
Penso que un conte, un relat, pot ser escrit amb diversos objectius, i un d'ells és el que planteja aquí l'Alícia: la sorpresa del final. Malgrat que el lector jugui amb el text a les endevinalles i l'encerti abans d'arribar-hi (que ja he dit que no ha sigut el meu cas). Si aquesta era la intenció de l'autora, per a mi és un relat ben escrit, sense precipitacions, amb l'extensió adequada i el llenguatge apropiat. En cas contrari... retiro tot el que he dit (és broma!).
Només em queda afegir una darrere observació: pobre Ismilla! Sempre li passa el mateix?

LLIBRE
Sorprenent![Ofensiu]
pivotatomic | 29-12-2004 | Valoració: 8
Hola, Alicia! Aquest és el primer conte teu que llegeixo i t'he de dir que m'ha interessat fins el final i que aquest (per mí, el millor de tot) és totalment sorprenent, el que sempre he considerat com una de les grans virtuts de qualsevol conte.
No és una pega, però l'argument m'ha recordat, per força, al de pelis com "Atrapado" o, fins i tot, "La fuga de Logan", però això no és un problema, només ho constato.
Estilísticament, només et poso dues pegues: les faltes d'ortografia (jo tb en faig moltes) i els temps verbals. No m'agrada gens la forma "Digué", "Veié", i em sembla molt millor l'humil "Va dir", "Va veure" (encara que potser és una neura meva...). D'altra banda, en un parell de passatges de la historia, els temps no acaben de correspondre's, tot i que pot ser un error al picar a màquina.
En global, però, el conte m'ha agradat i sorprés i, el més important, m'ha incitat a llegir-ne més. Felicitats
Altre cop...[Ofensiu]
rnbonet | 29-12-2004
... una història que m'ha agradat. Per la subtilesa del personatge imaginat, pel leiv motiv de reiteració del crit de la mare al fill, que intenta separar/ajuntar dos móns; per l'adequació del vocabulari al tema; pel joc dintre el joc...
Felicitats, i segueix endavant!! Mira, però, de cuidar els aspectes normatius de l'idioma.(Sóc un pesat!). Guanyaran molt els futurs relats.
Gràcies Lavínia[Ofensiu]
Alícia Gataxica | 28-12-2004
Moltes gràcies Lavínia, els teus comentaris son molt ben rebuts. Jo no et conec encara però tot arribarà!

Un petonàs!
... per a mi[Ofensiu]
Lavínia | 28-12-2004 | Valoració: 9
aquest és el millor relat que t'he llegit. Fixa't
1r. per la fusió entre el joc (ficció) i la realitat (que no deixa de ser una altra ficció). 2n. Pel que té d'interpretació del racisme: depèn d'on vinguis el que és considera bo, bell, modèlic i, per tant, principal; passa a ser secundari (o últim), segons el concepte de bellesa, de "status social2, etc...
Tècnicament. Resulta coherent que el presonatge del joc vulgui arribar a la realitat exterior guiada per la veu de la mare que crida al nen a taula! És, de debò, un recurs pràctic i eficaç.

És el tercer comentari que et faig. Demà, si puc, te'n faré la resta.

Un petonàs, perquè sembla que ja et conegui, Alícia.
Molt bo[Ofensiu]
Biel Martí | 02-12-2004 | Valoració: 9
Molt bo el final i tota la descripció que evita en qualsevol moment que se't passi pel cap aquesta possibilitat. M'ha semblat un text molt ben construit, que m'ha enganxat per l'angoixa que transmet i per la redacció. Ara lamento no haver llegit els que tinc a la bossa abans.

Biel.
ull per ull, conte per conte[Ofensiu]
FRAN's | 07-09-2004 | Valoració: 8
en agraïment ha haver-me comentat el relat he decidit fer el mateix (sé que no és original doncs simplement faig una mera còpia del ja fet per tu, prò millor això que res, no?)
parlant del relat: m'haagradat força aquest racisme invers que has ficat i el detall final del "game over"

Valoració mitja: 9.08

l´Autor

Alícia Gataxica

45 Relats

322 Comentaris

83952 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Afegir a preferits

Biografia:

"El qual està segur de conèixer la fi de les coses quan tan sols han començat a realitzar-les és o un savi o un boig; no importa quina de les dues coses sigui, la veritat és que serà un home desgraciat, ja que ha posat un ganivet en el cor de l'enigma"

"Unaquimera em va encadenar i jo he passat la cadena a la senyora Gali i la senyora Aisha "

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >