Superstició

L’avia sempre havia dit a casa “un sol botó d’un home i els tindràs a les teves mans estimada”. La mare havia guardat una eina del pare tota la seva vida al calaix de dalt de la calaixera de la roba blanca. Jo em reia, però per la meva pròpia sorpresa m’havia adonat que creia amb aquella superstició.
He tingut companys que s’han pensat que era una fetitxista, perquè el primer que els demanava en conèixer-los era un boto. I mai, mai n’he tornat ni un. Fins i tot vaig arribar a portar unes tisoretes per les primeres cites, que m’havien espantat més d’un i de dos. Fins i tot un em va voler denunciar per psicòpata. Però jo sempre vaig voler complir amb la superstició de l’àvia. I si un home no s’avenia a deixar-me alguna cosa seva no m’interessava. Alguns homes van pensar que era un joc, i no en feren gaire cas. Altres, indiferents, em donaven el botó el primer dia. Total l’únic que volien eren follar i punt.
Per això el dia que vaig veure’l amb la samarreta fúcsia vaig tenir un gran trasbals. Quina sorpresa! No portava botons! Malgrat tot no em vaig deixar decebre i vaig preguntar si portava mocador. No. No portava mocador. I potser un bolígraf. No. No portava bolígraf. Em començava a desesperar. Per primer cop vaig pensar que, total, la superstició de l’àvia era sols una idea desbaratada.
I vaig deixar-me portar. Estava tant bo! I deixaria de lligar amb aquell super home? Vaig ser una estúpida. Ara estic a l’hospital. La metgessa em fa la prova de violació, i la policia em demana si recordo bé la seva cara. Si. Contesto. És la única cosa que aquest cop m’he quedat d’ell, la seva cara. L’àvia tenia raó. Tenir una cosa d’un home sempre et donava poder. Jo tenia el seu rostre gravat al meu cap i pensava usar-lo. Pensava escorxar aquell rostre com si fos un tros de carn adobada. El proper cop seria ell qui és portés una bona sorpresa: Aquell brètol no oblidarà mai el meu rostre.