No és or tot el que llueix [setiments: Alegria,]

La Irina mirava amb un somriure elegant i obert. Els seus ulls brillaven d’alegria. Tenia molts números per quedar ben classificada com a Mis Alegria, sempre s’havia mostrat alegre, esperançada, optimista davant el jurat. Els seus vestits, encara que de forma imperceptible i elegant, mostraven que ella era una noia alegre. Era prima i amb la panxa plana, però amb prou corbes per que el jurat valores que es prenia la vida amb alegria i que no es turmentava a règims ridículs. Havia noies que també havien mostrat alegria i optimisme però un bon jutge sabia veure el terror en els seus ulls, o la preocupació en les fines arrugues de la cara o el pessimisme en el moviment nerviós dels dits, o aquell color negre de les mitges que mostrava aquell abatiment del seu cor. Només la finalista de Terrassa semblava poder arravatar-li el triomf. Era una noia completament alegre amb ulls riallers, mirada optimista i posat entusiasta.
Però la Irina sabia que, com ella, la finalista de Terrassa tenia una vàlvula d’escapament, una sortida ben amagada. Totes les noies tenien una o altra, fingir estar alegres durant les setmanes que durava aquell infern de premi era irresistible, si no podies donar sortida a les teves fúries de l’infern, les teves tristeses, el teu pessimisme. En aquella societat del benestar, ningú volia noies tristes, allò no és portava. Quan va passar pel costat de la finalista de Terrassa la va abraçar amb un somriure alegre. Els jutges van valorar la companyonia de les dues noies positivament. Quan Irina s’apartà i els cabells de l’altre finalista caigueren sobre la seva esquena, deixant al descobert unes marques característiques. La finalista es porta la mà al coll per tapar les autolesions, però era massa tard. Minuts desprès era desqualificada i Irina era nomenada Mis Alegria 2011, mentre amb els dits palpava la fulla d’afaitar que portava a la butxaca. Irina mantenia la mirada alegre cap el públic mentre es tallava un cop i un altre.