Ordenances

El deixo entrar. Li tinc por, però el deixo entrar. Com viure sinó? Què faré dels meus dos fills? Si fos una dona llesta, no el deixaria entrar. Encara em fan mal els seus cops del dia abans. Però jo no en sé de fer una altra cosa, porto masses anys vivint així. Sé el que em diuen les amigues quan em veuen amb un ull morat: un dia et matarà, aquest mal home. Encara recordo l'últim cop que em va trencar la pelvis. Em vaig alegrar del dolor intens, perquè a l'hospital em donaven calmants i no sentia aquell turment. I així ell es mantingué allunyat gairebé una setmana.
La setmana que s'emborratxa m'alegro perquè no sento el patiment, però si es gasta tot el sou en mamar, no queda res de res pels meus fills, i llavors com els donaré de menjar? Per això i malgrat que sé el que m'espera, l'obro. El primer cop em trenca la cella i la sang comença a brollar. Jo no dic res, callo submisa. Ell riu, gaudeix del meu martiri. Intento no cridar, sé que això el posa furiós i em pega més fort. Em tira al terra. El meu cap repica a la taula. Intueixo que dec de tenir un tall profund, però no protesto. Em dóna una puntada de peu al ventre, el dolor és molt i molt intens. I malgrat tot somric quan li veig deixar els cent euros a la taula. Els meus fills podran menjar una setmana més, penso mentre perdo el coneixement. Potser aquest cop ja no em recuperaré.
Ara bé, l'alcalde està content. Des que la normativa va instituir l'ordenança que pagar per pegar no era delicte, les prostitutes ens duem tots els cops que abans es duien les dones. La nostra mort no val res ni surt als diaris, i l'alcalde s'omple la boca durant les eleccions de com ha fet baixar la violència de gènere a la ciutat.