Confessió d’un secret

La pell blanca i llisa. La veu suau, els ulls plorosos, les llàgrimes salades. Els seus dits recorrien el cos amb delit, mil·límetre a mil·límetre. Cada racó li provocava un plaer extrem, el sentit dels suaus cabells, la crosta del genoll, dura i rugosa. La goma de les calcetes era un repte pel seus dits, però també era l’avantsala d’un premi inimaginable. Els sanglots intermitents en lloc d’aturar-lo apressaven aquells dits carnuts i greixosos a la recerca d’aquell premi humit. Sentia com la verga creixia a mida que el dit s’apropava a aquella flor tendre. Un desig sublim explotava mentre furgava amb aquelles extremitats maldestres una tendresa nua, verge, inexplorada. El petit cos s’estremia de plaer, de dolor i culpa, al hora, en sentir aquells garfis greixosos en el seu interior més íntim. Durà pocs segons, però una passió inabastable recorria des de la punta d’aquells dits fins al seu cervell enterbolit.
La porta es tancà i els sanglots i les llàgrimes s’allunyaren lentament. L’home de dits greixosos no seguí el camí dels sanglots sinó que entrà en el confessionari.
- He pecat pare, ... –La veu de l’altra banda de la reixa respirà entretalladament en sentir el relat del pecat.
- La carn és feble, germà –contestà finalment la veu— però la nostra missió divina va més enllà dels paranys terrenals que ens envia el dimoni. Resa amb fervor i pensa que si déu ens envia aquest tipus de paranys es per posar-nos a prova. Nosaltres no podem evitar-ho.
L’home de dits greixosos surt del confessionari amb la seva absolució i somriu, mentre es col·loca bé la sotana. Mira el rellotge. Només falten deu minuts perquè digui la missa de 12.