L'espia

Ningú no sabia com es deia, només que vivia a la fortalesa. Jo no hi havia estat mai perquè era un lloc inhòspit que tampoc tenia nom perquè feia frontera amb el no-res, entre el desert i les muntanyes. Sempre m’havia fet por d’anar-hi, fins que un dia m’hi vaig aventurar, desafiant el destí, i llavors vaig veure l’espia sortint del llindar de casa seva. Era un bloc de pedra macís i auster, en què les esquerdes que el recorrien eren com els anells d’un arbre o les línies de la vida d’una mà molt robusta. Però la porta semblava la d’un temple, tan majestuosa i solemne, com si hagués sortit d’una pàgina estripada i antiga de la història del món. La llegenda explicava que aquell immens edifici que semblava una roca sempre havia estat allà, fora de la cronologia, com si fos un fòssil de la memòria. Ningú no sabia qui era, malgrat que l’espia sempre havia viscut allà, com un soldat del temps o un templari de la veritat que només buscava camins de llum. I, tanmateix, abraçada i oculta darrere d’aquell paisatge espectral, ara l’espia era jo.
-Què busqueu, forastera? –em va dir una veu fantasmagòrica.
-Us volia conèixer. És veritat que sou un espia?
-Només soc el guardià d’aquesta casa tan humil. Està feta del quars de la muntanya i l’he de continuar construint fins que em mori. Per això és indestructible. És dura i afilada com l’ànima humana, però és més que un lloc en la geografia. És un símbol de resistència. Tots tenim la nostra pròpia fortalesa on tancar-nos a viure i a dins només hi ha la fe. Aferra-t’hi com si fos una boia i només així et salvaràs del naufragi de viure. Recorda-ho sempre.
-I on és la meva fortalesa?
-Mira’t bé la mà esquerra, pubilla. Hi veuràs un mapa dibuixat que només tu sabràs llegir per arribar-hi. En l’atles de la bona sort, hi ha una pàgina guardada per a tu i, quan la trobis, atura-t’hi per no perdre-la mai.
-Per què, senyor?
-La fortalesa interior no té coordenades ni punts cardinals. És tan anònima i secreta com la vida d’un espia.

Loira Durban