Les males llengües

Les males llengües van fer que et divorciessis al cap d’unes setmanes, perquè passaves massa temps entre línies i et desocupaves al mateix moment de la teua família i de les responsabilitats adquirides.

Potser ja feia temps que desitjàvem petons que no arribaven, intents imaginaris plens de temors i que mai van ocórrer durant el que va durar el teu matrimoni. Mai vaig voler causar això ni que la teua família es trenqués.

El dolor que li vas causar a la teua filla petita quan ho va saber tot va ser immesurable, perquè no es pot quantificar el dolor d’un cor trencat i partit en més de mil bocins. A més a més, la teua dona es va voler allunyar de tot i se’n va anar a l’altra punta del país i es va retrobar de pas amb les seues arrels.

La teua filla petita mai va entendre la falsa promesa que li vau fer, que aconseguiria una nova vida i que es sentiria bé en un altre indret, lluny del lloc que l’havia vist créixer.

Per tot això, avui t’he tornat a veure en un restaurant enfront la teua filla petita, que s’ha armat de valor per creuar el país i demanar-te que demanis la seua custòdia. Et veig la teua mirada carregada de sorpresa i l’apartes del telèfon mòbil. Li agafes ben fort les mans i respires mentre un nus ple de melangia que no trobaràs als llibres, t’escanya ben fort. I és que el temps passa de manera vertiginosa i la seua infància, que ja li ha marxat, no la tornaràs a recuperar. Mentalment i, mentre t’observo des d’una altra taula, et dic que t’enfrontis a la seua adolescència. Que t’atreveixis a viure-la...

Potser ara la mires directament als ulls i penses que no és una rabieta ni una escapada d’adolescent, que t’ho està demanant de debò. «Confia en ella», et torno a dir mentalment.

I llavors truques a la teua ex, per explicar-li-ho tot. Puc sentir part d’aquesta conversa, els teus titubejos i la mania que tens de donar-li sempre la raó. Però avui una força superior i ferma et fan dir-li quatre coses, que no té dret d’apartar-la del seu entorn malgrat vatros ja no us estimeu. Llavors mires enrere i t’adones que hi soc, que m’he passat escoltant part de la conversa, que soc una espia que he passat desapercebuda, però estic ben ensenyada. Et faig un moviment de cap que em retornes.

A l’endemà, compraré tres llibres més que engruixiran la meua col·lecció de llibres pendents.

No serà fins tres setmanes després, que tornarem a coincidir. M’explicaràs que la teua filla s’ha instal·lat a viure en tu, i que aquesta nit i, com ha aprovat tot el curs, l’has deixat sortir amb unes amigues. També em dius que és important que es relacioni amb elles i que retrobi les amistats perdudes per la distància.

—Per l’amor perdut —et dic, m’atanso als teus llavis i els beso.

A la fi, m’he armat de valor per a fer-ho. He abandonat la telepatia i tu la timidesa. I entre forces mentals que ens guien, ens descobrim els cossos i embogim de desig.

La teua filla t’ha trucat per dir-te que es queda a dormir a casa d’una amiga. Ens somriem mentre anem cap a casa teua. I ara ens ha entrat la pressa per descordar-nos la roba i donar-nos corda com els rellotges antiquats. Volem recuperar el temps que hem perdut només desitjant-nos i sense passar a l’acció.