La sal de les ferides 28/60

La cafetera, que està al foc, fa soroll i indica que el cafè ja està llest. La meua mare l’apaga i el serveix en tres tassetes estampades amb flors violetes. Jo m’eixugo les mans en un drap de cuina i tornem al menjador on el meu pare està obrint el moble bar. Unes quantes ampolles es creuen a la meua vista i les recorro amb la vista de dreta a esquerra, mentre el meu pare escull el conyac per a afegir-ho unes quantes gotes al cafè.

En aquest moment, no se m’acut cap manera de treure conversació, malgrat sé que és necessària, però em fa falta valor. «El valor que em donaria una copeta de conyac», penso en el meu univers de contradiccions. La meua mare, a qui li agrada molt parlar, segueix amb el seu particular interrogatori:

—I ara, què fas a la capital? Tens amics? Què fas els caps de setmana? No et quedaràs a casa tota sola, veritat?

—No, mama, ara visc amb la Sandra i el Jaume.

—Com? Però... Si estan casats!

I sé que ara ha arribat el moment.

—Vaig anar amb ells, perquè tot sola... De nou... Vaig recaure...

—Vas recaure? En què? —Pregunta el meu pare mentre s’està afegint un nou xorro de conyac a la tasseta.

—En això, papa, en això... En el que t’estàs servint ara mateix.

La mà del meu pare tremola. Una mica de conyac s’escampa per les estovalles i l’aroma a alcohol impregna l’ambient del menjador.

—Mentxu, porta estovalles de paper —li ordena el meu pare a la mare.

—No, mama, ja hi vaig jo.

M’aixeco i vaig cap a la cuina a buscar un rotllo de paper. Un sospir em surt de l’ànima. Ordeno les meues idees i torno. De fons, pel passadís els sento com xiuxiuen. Al veure’m, callen.

M’assec a la cadira i els miro a tots dos. Trago saliva, que se m’ha quedat acumulada a la boca i, els començo a explicar el que fa molts anys els hagués hagut de contar.

—Soc una alcohòlica —la paraula de per sí pesa més que una llosa de plom, que cau pel seu propi pes des del sostre i s’estampa contra les estovalles.

Ningú m’interromp, millor ser clara i dir les coses pel seu nom.

—Porto mesos rehabilitant-me de la beguda, vaig a teràpia i ho estic aconseguint. Malgrat sé que sempre tindré aquesta malaltia, perquè és crònica.

«Per això abans t’he dit que no volia cervesa i el vi del poble, mama. No puc beure alcohol. És l’única manera d’estar bé. Ho entens, veritat?

—Però... Eli... Amb què brindaràs aquesta nit amb els teus tiets, els teus cosins i els teus pares?

La seua pregunta em deixa estupefacta, el que més li preocupa és el que diran els altres? No puc contestar, perquè el seu comportament m’ha ferit fins al fons.

—Amb polvorons, Mentxu. Aquesta nit brindarem amb polvorons i s’ha acabat. Estàs bé, filla?

—Sí, papa. Gràcies per comprendre’m, però sincerament no fa falta que vatros no begueu xampany. Simplement que no me’n serviu ni m’oferiu ja és prou.

Estic mentalitzada i aquesta és la principal lluita, que he viscut en els darrers mesos.
Tanco els ulls per un instant, penso en el Lluis i el seu blau juvenil i en com m’agradaria tenir-lo en aquest moment al meu costat. El meu mòbil comença a vibrar, sense creure en les telepaties, observo a la pantalla com és ell.

—Un moment —els hi dic als meus pares i me’n vaig a la meua habitació per a contestar la trucada.

—Sí?

—Al trenc d’alba li fa falta el teu somriure per a què acabi de sortir el sol...

—Lluis! —No puc evitar somriure mentre sento les seues paraules—. Ja està, ja els ho he dit.

—Com s’ho han pres?

—No ho sé. —Aixeco les espatlles—. Els hi ho acabo de dir. És aviat encara, suposo que hauran d’assimilar-ho.

—Sí... Assimilar i acceptació.

—Amb qui brindaràs aquesta nit?

—Anirem a casa del Toni una estona, demà ja serà una altra història...

Això de què el Lluis passi els Nadals sol m’encoixeix el cor, però no vull enfonsar-me en la seua ferida. Per això, li canvio de tema.

—Per cap d’any brindaré amb tu, Lluís. Voldràs brindar amb mi?

—Depèn.

—Ja queda poquet. Que ho passeu bé aquesta nit. T’estimo.

Penjo i sé que l’estic trobant molt a faltar. Surto de la meua habitació i observo com ma mare ja està a la cuina i prepara els ingredients.

—Sarsuela de marisc? —li pregunto.

—I borraines amb petxines gratinades.

—Abans de què ens agafi el bou, vaig a ajudar-te per a què ens quedi boníssima —li dic.

—Ai, Eli... Quanta falta em feies!

—Sí, mama, ho sé...

Ens abracem fort i ens posem mans a l’obra.

—Si no fora per aquests moments —sento que xiuxiueja amb la vista fixa a la cassola.