La sal de les ferides 29/60

La meua tieta Nicolassa, la germana petita del meu pare, i el meu tiet Roberto, el seu marit, son els primers en arribar. La Nicolassa entra a la cuina on estem encara la meua mare i jo acabant de cuinar.

—Vaig a ser avia —anuncia a l’entrar, però la seua veu, lluny de mostrar felicitat, sona a irritada.

—Felicitats —li diu ma mare.

—Hola, tieta, la Mònica estarà contentíssima.

—Mònica? Ai, tant de bo fos d’ella aquest embaràs —comença—. Suposo que estaria contenta, malgrat que visqui en pecat amb el Xavier, que moltes discussions he tingut amb ella, perquè es resisteixen a passar per l’església.

No puc dissimular un somriure, que sorgeix dels meus llavis, malgrat ella no se n’adona.

—Però la que s’ha quedat embarassada es... —Deixa el suspens penjat en l’aire de la cuina, que fa olor a marisc.

—L’Úrsula? —l’ajuda ma mare.

—És clar, qui va a ser sinó! Dos filles tinc jo. Als vint anys!

—Dona... Tampoc és cap xiqueta... —Diu ma mare—. Vull dir... Que no es menor d’edat —rectifica—. I el pare de la criatura... —Toca la meua mare a la nafra.

—Aquí vaig jo! —Xiscla ma tieta—. Ni el coneixem i l’Úrsula guarda silenci sobre qui és. Com ho va dir? Ah, sí, un rotllo, —i em mira a mi per a seguir—. No és així com us referiu els joves quan no hi ha res serio?

Assenteixo lentament amb el cap.

—Doncs això, Mentxu —Ara la meua tieta mira a ma mare—. Que està embarassada sense ofici, benefici ni salvació —afegeix.

—Sant Déu, Nicolassa! —Diu ma mare—. I Robert com s’ho ha pres?

—Anselm com s’ho agafaria? Doncs malament, com s’ho ha d’agafar... Però bé, vaig a posar la taula que he vingut abans per a ajudar-vos. Quants som?

—Tretze —respon ma mare.

—Mal número, si les coses mai venen soles...

—Hi haurà un cobert que haurà de ser diferent, perquè el joc de taula és de dotze.
—Ja me’l quedo jo, mama —li dic—. No m’importa.

—Bé, doncs ajuda a la teua tieta a posar la taula mentre jo poso les borraines a gratinar. El forn ja està calent.

La meua tieta se n’ha anat carregada de plats cap al menjador. La meua mare aprofita el moment, perquè ens hem quedat soles per a xiuxiuejar-me:

—Elisa, si no vas a beure alcohol, digues que ho fas, perquè t’estàs prenent un antibiòtic per a... Anem a veure...

—Un queixal?

—Sí, això, que tens una infecció a un queixal i que no pots beure alcohol per això mateix.

—Però mama... No tinc cap pastilla —li dic confosa.

—Tu deixa’m a mi, Eli... —Es posa de puntetes i agafa de l’estanteria de la cuina unes pastilles marrons i me les dona.

—Mama...

—Filla, son vitamines per al cabell, no te faran cap mal. A les dotze de la nit, no oblidis prendre-les —I em guinya un ull, perquè m’acabo de convertir en la seua còmplice.

La meua tieta Nicolassa obre el moble de la cristalleria i va repartint les copes: les de l’aigua, les del vi i les del xampany.

—A Paquito només li poso la de l’aigua —em diu. I a l’Úrsula també, donat el seu estat —rondina enfadada.

—Tieta, a mi també —li dic.

—Vaja, i això, per què?

—Estic prenent uns antibiòtics per una infecció d’un queixal —li responc i em fico en la farsa que s’ha inventat ma mare.

—Vaja, quina pena! No trobaràs cap dentista disponible en aquests dies.

—Ho sé, tieta...

I en aquest instant, sona el timbre de l’entrada i entra el meu tiet Pepe, la meua tieta Joana seguits dels meus cosins, el Paquito i la Susana. La meua tieta Joana porta un recipient amb una macedònia de fruites, que ha preparat a casa per a les postres i ho deixa damunt la taula de la cuina. Torna a sonar el timbre i entra la Mònica i el Xavier, seguits de l’Úrsula que està bastant pàl·lida.

—Seiem? —Invita el meu pare.

—Jo m’assec al teu costat —em diu la Susana—. Com en els vells temps. —I deixa la seua bossa de mà a la cadira al costat meu.

—Falta el Joaquim... On s’haurà ficat? —Diu ma mare.

—Aquest... Encara deu estar de festa en qualsevol bar —protesta el meu tiet Pepe.
—L’esperarem, no tenim pressa. Truca’l al mòbil, Anselm.

El meu pare s’aixeca per a trucar-lo. Poques paraules fan falta a la seua conversació, més bé seques i tallants per a dir-li al seu germà que l’estem esperant a taula.

El meu tiet Joaquim no tarda en arribar, em dona dos petons a les galtes i sembla que s’alegra de veure’m. Noto com el seu alè descarrega una bafarada d’alcohol. El meu tiet Pepe tenia raó. Ha començat abans la festa pel seu compte.

—Ve begut —sento que murmura la meua mare a la seua cunyada Nicolassa.

El sopar transcorre amb xerrades animades per part de tots. El meu tiet Joaquim, que el tinc enfront, no para de servir-se vi que beu en abundància i el menjar quasi no el toca.

La meua cosina, l’Úrsula, amb la mirada baixa, escampa el menjar al voltant del plat per a simular que està menjant més del que menja en realitat. El Paquito, després d’anunciar que les borraines no li agraden, espera amb ànsia el segon plat, mentre engoleix trossos de pa. La sarsuela de marisc, el plat estrella, té molt d’èxit.

—Què bona, Mentxu —li diuen tots.

—Si l’Elisa no m’hagués ajudat, no hagués quedat tan bona —respon ma mare als seus afalacs.

—Un brindis per la millor cuinera. —Alça la copa el meu tiet Robert.

—Això, això... —Crida el meu tiet Joaquim i, a l’aixecar la copa, aquesta li rellisca de les mans i es trenca contra les estovalles.

Varies partícules de vidre em cauen als pantalons i m’aixeco ràpidament de la cadira per a treure-me-les.

—Què pesat eres, Joaquim! —el renya el meu tiet Pepe.

—Tinguem la festa en pau —diu el meu pare mentre la meua mare corre per a netejar-ho.

El sopar segueix, les postres, els polvorons i els torrons en un ambient festiu.
El meu pare desapareix uns instants per a tornar amb una simbomba.

—Anem a cantar nadales —ens invita—. Paquito, comença tu...

El meu cosí Paquito, als seus quinze anys, envermelleix i diu que no al oferiment del meu pare.

—Ja començo jo. El meu germà no sap cantar —diu la Susana mentre riu.

La Susana entona la primera nadala, el de campana sobre campana, mentre el rellotge de paret del menjador anuncia la mitjanit.

—L’antibiòtic, Eli.

«La meua mare està en tot», penso.

Em serveixo aigua i engoleixo la vitamina mentre la meua mare m’observa complaguda. Una vibració surt de la meua butxaca del pantaló. És el meu mòbil que tenia en silenci, l’aguanto entre les meues mans i veig a la pantalla com és el Toni.

—Feliç Nadal, Toni —responc alegrement.

—Escolta, Elisa, hi ha hagut un accident... És el Lluis...

—No!!! —xisclo a través de l’auricular davant la mirada atònita dels dotze familiars.

—Està a l’hospital...

—Toni, què ha passat?

Continuarà...