La sal de les ferides 34/60

El pis del Jesús i la Sara és bastant ampli, però poc lluminós, cosa que fa que es vegi més petit del que realment és. Nombrosos llibres reposen apilats a les estanteries del menjador. Observo com no hi ha ni una mica de pols. La Sara deu ser molt acurada i pulcra.

M’intento acomodar al sofà, però estic molt tensa. La meua espatlla està molt dura i em fa mal el coll, que procuro no moure.

El Toni seu al meu costat, mentre sentim com el Jesús està parlant per telèfon amb algun company del bufet. De seguida penja i ve cap a nosaltres. Està serio i la seua expressió em posa en alerta. Tinc el pressentiment de què no ens donarà bones notícies.

—Setanta-dues hores. El Lluis acaba de sortir de l’hospital i començaran a interrogar-lo —diu.

—I ara... Només ens queda esperar? —Pregunta el Toni.

—Em temo que sí i saber els resultats de l’autòpsia, que s’ha retardat més que l’habitual en aquests dies. Obriran una investigació amb tot.

Escolto atenta tot el que ens està explicant el Jesús. No podem tornar enrere, estic estàtica, parada i m’és impossible tenir coratge en aquest moment.

Sento pànic, però m’és impossible tremolar. Sento dolor, però més impossible expressar-lo. Sento angoixa, però més impossible diluir-la. Sento tantes emocions, que recorren el meu cos immòbil en aquests moments...

El meu cos no les demostra, es comporta aliè a tot, però la meua ment no para de sentir aquesta por a l’incert, aquesta angoixa al desconegut, aquesta incertesa que s’instal·la a les meues venes i que navega per la meua sang, en cada batec contingut per la incapacitat dels meus gestos.

Veig com la Sara s’aproxima sigil·losament a la taula del menjador i encén l’ordenador portàtil. Solament li veig les espatlles. Es seu cabell negre, brillant i arrissat li cau per darrera. Al cap de poc, està teclejant i se separa de la pantalla per a què la puguem veure.

—Aquest va ser l’inici —diu i assenyala una pàgina web.

M’aixeco del sofà per a aproximar-me. La imatge del Lluis, que apareix en ella, em resulta tan pròxima. La seua camiseta blava, el seu somriure a mitges davant la càmera, el seu cabell castany una mica més llarg que l’últim dia que el vaig veure, els seus ulls profunds com dos espills de l’ànima. Em detinc a observar-la detingudament, el seu nom amb els seus cognoms estampats a la vora superior, a la dreta, la fotografia i a la part esquerra, un breu resum del seu currículum.

SIATA, diu el logotip d’un taronja brillant. «Solucions informàtiques al teu abast». L’estómac se’m regira per minuts.

—Puc? —Interrogo a la Sara mentre m’apodero del ratolí.

—Tot teu, Elisa.

Començo a navegar per la web corporativa de SIATA, clico als distints enllaços. El grup de treballadors al complet, companys del Lluis que no havia vist en la meua vida, doncs era ell qui em venia a buscar al treball. La majoria homes joves, com el meu xicot, malgrat experts en el món de les noves tecnologies. Una animació d’una dona amb la pregunta «Puc ajudar-li?», capta de sobte la meua atenció.

—Va ser ella qui li va donar l’adreça al pare del Lluis? —Pregunto agitada.

—Sí —assenteix el Toni, que també s’ha aixecat—. La Noemí, la conec personalment.

—Jo també —diu el Jesús—. És la secretaria.

—I per què mai m’ha parlat d’ella? —Pregunto sense obtenir contestació per part d’ells.

Noto com la mà del Toni em frega l’espatlla per a detenir-se en aquest lloc.

—Què m’esteu ocultant? —Els hi pregunto als tres, perquè el silenci, que s’ha instal·lat al menjador, no m’agrada gens.

—Res —Diu el Jesús mentre es rasca la barbeta i baixa la mirada.

—Jesús, per què no li dieu d’una vegada? —interromp la Sara inexplicablement.

—Dir-me el què?

I la mà del Toni fa més pressió a la meua espatlla.

—Doncs... —Raspera el Toni—. El Lluis i la Noemí van sortir durant un temps. Però va ser abans de què comencés amb tu, val?

—Sí, la seua història ja va acabar —afegeix el Jesús—. Millor dit, va ser el Lluis qui al començar amb tu, la va deixar... No vagis a pensar res rar que ho veig a la teua mirada.

—I com justifiques que fos ella qui li va donar la seua adreça i es va saltar la protecció de dades? —Pregunto amb ràbia, perquè sé el que és una amant despitada.

—La Noemí està desfeta —diu la Sara—. En aquest moment no va reparar en el que feia... Va pensar que li vindria bé al Lluis retrobar-se amb el seu passat, perquè el desconeixia totalment.

—El Lluis era molt reservat, ja ho saps —segueix el Jesús—. A ella mai li va contar res. Només va veure un home, que li va semblar amable, que desitjava trobar-se amb el Lluis la nit de Nadal...

—De quina part esteu vosaltres? —Pregunto indignada mentre em desfaig de la mà del Toni, que segueix a la meua espatlla amb un moviment brusc.

—Jo soc amiga de la Noemí —confessa la Sara.

—I nosaltres amics teus —diuen el Toni i el Jesús a la vegada.

Torno a clicar amb el ratolí a la pestanya on surt el Lluis i intento ampliar la seua imatge. Em broten llàgrimes a l’aconseguir-ho. La seua cara està tan lluny de poder-la acariciar per una maleïda secretària, que es va saltar les normes que fins un pàrvul sabria que mai s’han de donar les adreces als desconeguts.

—És una mica pàmfila així a simple vista, no? —Dic i miro un altre cop la foto de la secretària.

—Ja n’hi ha prou —barboteja la Sara.

I noves ferides s’obren al meu interior, al veure com el Jesús i el Toni no fan cap comentari al respecte.

—Toni, ens anem ja? —Li dic.

—Com vulguis.

—Necessito...

El meu mòbil sona en aquest precís instant i interromp les meues paraules. Contesto sense saber qui és.

—Elisa, on estàs? —Pregunta una veu tan desitjada en aquests últims dies.

—Sandra! Per fi!

—Ja hem tornat. No teníem bona cobertura al poble del Jaume.

—Sí, ja me n’havia adonat...

—Com et va pel poble? Què tal els teus pares, Elisa? Espera, que tinc una notícia que donar-te... Estic... Embarassada!

—Què? Ara mateix et vinc a fer una abraçada.

—Home, tardaràs unes quantes hores. El poble no cau massa a prop que diguem.

—Si estic aquí, Sandra. He dormit a casa del Toni, perquè em vaig deixar les claus de casa teua. Ja t’ho contaré... Fins ara!

M’acomiado i recordo que aquesta mateixa tarda tenim sessió de teràpia i surto del pis del Jesús i la Sara. «Poderosa amistat», em dic per a mi, mentre veig la mirada distant de la Sara al donar-li els dos petons de comiat, que fan que el meu món trontolli.