La sal de les ferides 36/60

L’estació d’autobusos està quasi deserta a aquestes hores i burxo dintre la meua bossa de mà per a buscar la targeta del bus. La Susana viu a les afores de la ciutat com m’ha indicat per telèfon.

Un home amb els pantalons gastats i la jaqueta deslluïda vocifera als quatre vents:

—Un “eurito” per a Paquito!

L’observo detingudament. Les poques persones que hi ha al seu voltant l’eviten com si fos un pudent, doncs es nota molt que s’ha passat amb l’alcohol.

L’home, amb una ampolla buida als seus peus, no para de reclamar una almoina que no arriba per a anar al bar més proper a beure. Sento llàstima per ell, per la seua set fictícia, per les seues ànsies d’evadir-se d’una vida que suposo que l’ha tractat injustament.

S’haurà quedat sense treball? Existeix una raó de pes que t’impulsi a beure? L’home dibuixa esses amb els seus passos i suporta el pes d’uns peus massa estrets. S’acaba apropant.

—No tindràs un “eurito”, guapa?

Nego amb el cap i li mostro la targeta del bus.

—Paquito no té cap “eurito” —mussita l’home i dues llàgrimes li rellisquen per la seua barba de pocs dies.

No em fa por. El veig tan enfonsat, tan inofensiu, tan vulnerable que, malgrat porti diners a la meua bossa de mà, sé que m’és impossible donar-li’ls. Li donaria una targeta del grup de teràpia, però sé que s’ho prendria malament. Quan portes una bena als ulls, t’és impossible acceptar l’ajuda que et puguin prestar.

La teràpia! Me l’he saltat, però les circumstàncies d’avui m’han sobrepassat.

La mentida és com una copa tèrbola de rom per on es desborda la meua ànima. Mentides decorades d’amor, mentides amigues, mentides piadoses, mentides ferides i, sumant-les totes, ja no les puc suportar més. Elles s’han clavat en mi i aquí segueixen. Em punxen, s’enfonsen a la meua carn i em recorden el que sofreixo per elles. Només te n’adones de la mentida, quan eres conscient del que vivies era un engany, quan et caus del núvol i saps que tot el que has viscut no era cert.

La Sandra m’ha anat tallant a trossos, en trossets lents disfressats d’amistat, perquè ho sabia tot de mi. Vaig ser tan ingènua que vaig confiar en ella, amb la meua bena lligada massa pressa i totalment opaca. Em vaig abandonar a l’obscuritat dels seus ulls, que em guiaven, perquè ella sabia aconsellar-me. I jo la creia cegament i amb fermesa li deia: «El Nasi està rar i el Nasi està distant i el Nasi avui no vol cardar».
I el Nasi no és que estigués ni rar, ni distant, ni asexual, sinó que el que passava és que estava amb ella. Que el mirava amb odi, que el mirava amb fastig, que de vegades inclús quan passava desviava la mirada amb desaprovació, però l’únic que estava fent era un joc, interpretant un paper, perquè quan les excuses nos havien deixat el Jaume i a mi a les nostres cases respectives, el Nasi i la Sandra se retrobaven i llavors, només llavors, el seu món tenia sentit, perquè s’agradaven. Eren pols oposats, però s’atreien al llit, pur magnetisme desbordat i onades de plaer que saturaven els llençols.

El Jaume i jo fent el pallasso, creient que les nostres parelles ens estimaven en tots els sentits, però no, en el terreny sexual el Nasi i la Sandra estaven fets l’un per l’altre. I ens guanyaven la partida cada dia.

I la pilota de les seues mentides es va deure fer gran i els va deure esclatar a les seues mans. I la Sandra va voler casar-se amb el Jaume, perquè li donava estabilitat, però va continuar jugant amb el Nasi a la meua cara, a les meues espatlles.

Nit i dia sense parar i la seua paraula dita des de la sinceritat i que va ressonar a les meues oïdes en aquells dies va ser: «Deixa’l». Però jo estava tan il·lusionada, fent cas omís als seus consells, perdudament cega, li vaig dir que volia casar-me amb ell, que ell era la meua vida i la vaig deure convèncer, doncs vam començar a pensar en els preparatius de boda.

Si era cert que la Sandra l’havia deixat definitivament, si era cert que el Nasi va trobar la Llum i va continuar amb la seua vida paral·lela d’infidelitat, si era cert que la Sandra els havia vist i havia maleït el sacrifici que havia fet en abandonar-lo, doncs ell em continuava enganyant en una altra, la Sandra tenia cor, doncs m’havia evitat que ho descobrís després de casada.

Perquè jo portava les banyes més grans del barri, però amb estil, perquè les desconeixia. La farsa que he viscut en la que he sigut protagonista sense buscar-m’ho, em sobrecarrega, perquè no entenc perquè el Nasi em va venir a buscar després. Perquè li va doldre tant que jo estigués amb el Lluis, perquè va voler intentar-ho de nou després malgrat la meua negativa.

I les meues preguntes es perden en el meu univers de contradiccions, perquè la veritat fa mal. És un espill trencat en què cadascú ens tallem amb una part, la que sentim, la que creiem. I la Sandra, ha anat tallant-me a trossets petits amb la seua veritat, com si es tractés d’un embotit ranci, al que costa tallar, i que es resisteix i després està molt dur a la boca.

La veritat fa mal, perquè no agrada i, en ocasions, perquè no és la que esperàvem. La Sandra s’ha menjat la meua confiança i sé que se li ha travessat a la gola, perquè crec que la conec.

Sé que no li dirà ni una paraula al Jaume, sé que li ho ocultarà tot, o inclús que s’inventarà una història, però dintre d’ella no podrà digerir-ho. La seua falsedat no es podrà dissimular amb maquillatge i, els seus ulls negres brillaran, amb tota la sensibilitat de l’adeu definitiu, en la que pensi que potser quedi una mica d’aire, una porta oberta per la que algun dia torni a entrar a la seua vida.

L’home s’acotxa enfront les meues botes de tacó i un somriure alterat li desdibuixa els seus fins llavis. Un cop de sort li ha fet trobar una moneda de dos euros al terra, que està bastant brut.

L’agafa amb les seues mans, la besa i se’n va directament al bar de l’estació a beure’s una birra. El veig des de la distància, com li serveixen una mitjana, se l’apropa als llavis i lentament va aclucant els ulls tèrbols i alegres.

El meu autobús arriba. Pujo sense equipatge i me’n vaig directa a veure la meua cosina. Durant el trajecte, penso el què li vaig a contar, si vaig a obviar la veritat o disfressar-la d’alguna mentida piadosa.

Si li vaig a contar la història del Lluis, si li contaré la història de la Sandra, si li contaré també el que ha passat amb el Nasi. I sé que, si començo pel principi, aquesta nit romandrem sense dormir.

Baixo del autobús. Camino pels carrers tremolant de fred i trobo el pis de la Susana.
És un barri tranquil, amable, treballador, que diu molt d’ella. M’obre la porta i, front a front, ens donem dos petons. La meua cara, al tocar la seua, deu abastir la calamitat, que s’ha quedat estancada en la meua expressió, doncs no triga en dir-me:

—Tot bé, Elisa?

I jo m’arronso d’espatlles, torço els meus llavis en una ganyota, que amaguen el dolor que sento, i sé que trigarà en evaporar-se, per a contestar-li:

—Podria estar pitjor.

I entro al rebedor i de seguida m’ofereix alguna cosa per a picar i em diu si he sopat, que ha preparat una truita de patata, per si tenia gana.

I la seua hospitalitat m’omple de llàgrimes, que es desborden per la vora dels meus ulls fins la comissura dels meus llavis. Sento el seu gust a sal que m’envolta, la sal tan coneguda de les meues ferides obertes.

La Susana, sorpresa, tan independent, tan propera, tan riallera amb una de les seues mans petites i delicades m’aparta una metxa del meu cabell rebel.

—Què et passa, cosina?

I sé que si començo a parlar no em callaré que, si estira del fil, la bobina que porto dintre arrancarà les paraules que sorgiran imparables dels meus llavis: fortes, sentides, aspres, obscures, perquè el dolor no entén d’adjectius agradables.

—Com està el teu xicot?

I la bobina comença a girar, perquè sense ser conscient, la Susana ha estirat el fil amb els seus dits...