La sal de les ferides 30/60

El cotxe dels meus tiets baixava per la carretera molt lentament. Per precaució, el meu tiet Pepe havia esperat fins les dotze del migdia per a partir, per a evitar més que res les zones ombrívoles plenes de glaç, que possiblement inundaven el camí a primeres hores del matí.

La Susana no havia acabat de cantar el «Nit de pau», que era la nadala que seguia al «Campana sobre campana», havia quedat interromput per la meua conversació amb el Toni, que m’havia deixat profundament alterada.

Malgrat el Toni havia intentat amb totes les seus forces calmar-me, i dir-me que el Lluis es trobava estable, la seua indicació, que em va sonar més aviat com una ordre, de què em passés abans per casa seua, que anar directament a l’hospital, em demostrava que no m’estava dient tota la veritat en les seues paraules que em van sonar blanes i carregades de tòpics reconfortants.

Sabia que realment s’amagava alguna cosa més del que m’estava contant per telèfon. Alguna cosa oculta i ombrívola, que em deia el meu instint interior de dona. Parlarem durant escassos minuts en els que el Toni, davant de la meua veu d’alarma, de què li havia passat al Lluis amb el seu cotxe, em va dir que no havia sigut amb el vehicle l’accident, que es tractava d’una altra cosa que em contaria, però que estigués tranquil·la, que el Lluis es trobava bé.

Va ser una nit agitada, en la que la meua mare em va preparar una til·la doble mentre els hi contava als meus familiars que el Lluis era un amic especial. Les meues llàgrimes copejaven els meus ulls, però era incapaç de fer-les brotar, doncs el dolor que sentia era tan gran, que s’havien paralitzat al meu interior i les sentia allí, estancades, fortes i poderoses per la seua sal que em feria com àcid en ebullició. I em cremaven i sentia en el meu interior que no podia perdre el Lluis, que el destí no podia ser tan cruel per a llençar-me aquesta hecatombe, que m’havia caigut con una llosa de granit, que em queia al damunt i m’enfonsava un altre cop en el meu pesat malaventurat.

—Un poc d’anís o aigua del Carme? —Em va preguntar el meu tiet Joaquim més que res per a ajudar que per una altra cosa, perquè per a ell les infusions sempre havien de estar acompanyades per algun licor i, sobretot, si es prenien per un disgust.

Vaig negar automàticament amb el cap amb les poques forces que em quedaven. L’únic que tenia clar era que, malgrat les meues dificultats, no tornaria a beure i em vaig aferrar a aquest pensament, perquè formava part del nostre pacte, de la complicitat que tenia amb el Lluis, de la promesa que no anava a trencar i de la nostra unió.

I vaig recordar la meua última conversació amb ell, les últimes paraules havien sigut «T’estimo». Una confessió que m’havia sorgit de l’ànima, i la vaig cridar als quatre vents, perquè malgrat m’havia comportat en ocasions esquiva, que havia preferit al meu ex. Avui i només avui, sabia que el meu futur estava amb ell i volia despertar cada dia al seu costat a cada trenc d’alba.

El meu tiet Joaquim tanca el moble bar amb el cap cot després d’amagar l’ampolleta d’aigua del Carme. Sabia que la meua mare de quan en quan bevia quan passava alguna desgràcia al poble. Els meus familiars van anar desfilant i em van prometre que, al dia següent, em portarien a la capital de nou. Va ser el meu tiet Pepe qui es va oferir a portar-me junt amb la seua dona i la meua cosina Susana, mentre els meus pares es quedarien amb el Paquito.

No vaig poder aixecar-me de la cadira per a donar-los uns petons de comiat, perquè alguns possiblement tardarien en veure’m. Em vaig quedar allí, asseguda i ancorada al seient, mentre s’aixecaven i se n’anaven.

Els meus pares, després d’haver-los acompanyat a la porta, van tornar a mi i em van intentar tranquil·litzar amb les seues paraules, que em sonaven distants, espaiades en la distància, que no hi havia, perquè la meua ment ara revivia els instants passats amb el Lluis, el meu xicot, paraula que mai havia pronunciat per a referir-me a ell, però que ara sentia la necessitat de dir-la amb totes les lletres.

El seus jocs d’espills castanys, que van començar a agitar-me a la sidreria; el seu bes cast, que em va donar a la casa del Toni amb valentia i en la que va abandonar la seua timidesa característica. La seua dolça proposició de voler que formés part de la seua vida; les seues pel·lícules romàntiques que servien d’excusa per a què, per un moment, em sentís com part del seus protagonistes; els seus esmorzars complets per a començar el dia amb forces, la seua protecció i amor a l’acompanyar-me fins la porta del pis de la Sandra; la seua espera pacient davant les meues negatives i vacil·lacions; la seua olor intensa, que només em conduïa al desig absolut de pèrdua entre el seu cos i oblidar-me de tot per uns instants.

Asseguda encara a la cadira, vaig reconèixer que havien estat els mesos de més plaer de tota la meua vida, perquè el Lluis es desvivia per mi sense esperar res a canvi.

—Eli, necessites gitar-te ja —em diu ma mare.

—No puc, mama. Sé que no podré dormir —li vaig contestar encara clavada a la cadira del menjador.

Ma mare es va aixecar, va anar directa a la cuina, i va tornar amb una caixa de pastilles i un got d’aigua. En va agafar una i me la va donar.

—De vegades —em va explicar— quan no puc dormir, les prenc. Son suaus, però t’ajudaran a dormir.

Vaig engolir la pastilla i vaig deixar que ma mare m’acompanyés fins a la meua habitació. Em va acotxar i es va quedar durant una llarga estona per tal de fer-me companyia. Em vaig sentir com quan era petita i em contava contes de fades i princeses a la meua habitació infantil. Em parlava pausadament i la seua veu es va anar distanciant, perquè un somni artificial poc a poc es va anar apoderant de la meua ment. Vaig badallar llargament, vaig sentir els llavis de ma mare posant-se al meu front i em vaig adormir, no abans sense dir-li:

—El Lluis és el meu xicot, mama.

Lentament, amb el cotxe dels meus tiets i amb ells d’acompanyants, desfaig el trajecte, que havia fet tan sols dos dies, que m’havia portat a passar els Nadals al poble, acompanyada pels meus familiars i que de retorn, el Lluis estaria esperar-me per a celebrar el cap d’any. En un segon, tot va canviar i va girar els meus plans de l’inrevés.

El mateix dia de Nadal estava fent aquest viatge de quatre hores per a saber que és el que havia passat realment amb el Lluis. El cel nuvolat va començar a plovinejar flocs de neu, que poc a poc es van fer més consistents. Vam parar el vehicle durant uns minuts i el meu tiet va posar cadenes al cotxe.

Vaig aprofitar aquest descans per a trucar la Sandra. Sabia que, amb el simple fet d’escoltar la seua veu, em calmaria, però la meua trucada es va extingir al xocar contra la seua bústia de veu. Davant del meu sospir de resignació, que va ressonar més del que hagués volgut al cotxe, la Susana em diu:

—Quan vulguis parlar, només fa falta que m’ho diguis.

La meua cosina, amb la que des de sempre m’havia portat bé, malgrat que el temps ens hagués distanciat, em donava una mà oberta amb la que em podia consolar.

—Gràcies, Susana —li dic—. El Lluis no és un amic especial. És...

—El teu xicot?

—Exacte. Portem poc, per això em costa definir encara la nostra relació.

Vaig agrair que la Susana no nombrés en cap moment el Nasi, amb el que en més d’una ocasió havíem compartit sopars i celebracions, i a més a més, estava segura de què la meua mare s’encarregava de dir als quatre vents pel poble, que aviat em casaria amb ell.

—Segur que es posa bé, cosina.

Els meus tiets tornen a entrar al cotxe i arranquem de nou. Lentament, el paisatge propi del poble es va dissolvent per a apropar-nos a una zona més industrial de la ciutat. Després d’indicar-los on viu el Toni i creuar varis carrers pròpiament residencials, el cotxe del meu tiet es deté.

—Gràcies, tiets, pel viatge. Ara prefereixo entrar sola —els dic.

Els abraço i els beso, especialment a la Susana. Quan el cotxe dels meus tiets s’ha allunyat el suficient, m’armo de valor mentre respiro amb agitació, truco a la porta i espero impacientment a que s’obri.

Lentament, els llums de la casa s’encenen i veig com la silueta del Toni es retalla al llindar. L’interrogo amb la mirada, perquè la meua veu s’ha callat de repent.

—Elisa, tranquil·la, el Lluis està bé —em diu el Toni—. El seu pare el va localitzar ahir per la tarda...

Un calfred em recorre sencera. Les meues paraules s’amunteguen a la gola i galopen entre la meua llengua i dents per a dir-li:

—El seu pare? Oh, Déu meu! No pot ser! Digui’m que no, digui’m que li ha fet aquest malparit!

—Ja ha acabat tot, Elisa. Ahir el Lluis va matar el seu pare...