La sal de les ferides 32/60

Truquen a la porta i el Toni s’aixeca per a obrir-la. En uns instants entra la Maria amb la meua maleta mentre arrossega els peus.

—Això és teu? —pregunta.

—Sí... —Contesto amb la meua mirada perduda.

—Te l’havies deixat al carrer. Estàs bé, Elisa?

—Necessito estar sola, Toni. Em pots portar al pis de la Sandra? —Li dic a ell, sense contestar-li a la Maria.

En uns minuts, hem carregat la meua maleta al cotxe del Toni i ens dirigim al pis de la Sandra i el Jaume, que sé que no estan, doncs han anat a passar aquestes dates al poble dels pares del Jaume.

Necessito estar a soles per a poder pensar, poder assimilar el que m’ha caigut al damunt, poder imaginar una solució, que no està a les meues mans decidir. La impotència que sento em desborda i remeno nerviosa dintre de la meua bossa de mà. Busco les claus del pis davant de l’edifici ataronjat. No les trobo. No estan.
Una imatge acudeix a la meua ment. «Me les vaig deixar al poble damunt de la tauleta de nit», penso. I truco a la meua mare per a comprovar-ho:

—Mama?

—Eli! Com estàs? I el teu xicot?

—Bé...

«Ben fotut», penso.

—A veure quan ens el presentes. M’has parlat molt poquet d’ell. Per cert, a què es dedica?

—És informàtic... Però escolta’m, mama, no m’hauré deixat unes claus a la meua habitació?

—Sí, filla, sí, i unes arracades i un jersei i unes quantes coses més... Ai, filla, has sortit al teu pare, què hi hem de fer, igualet de despistada que ell. Si no fora per mi, ho perdríeu tot. Vols que t’ho enviï? En aquestes dates, no sé quan ho podràs rebre, però jo t’ho envio i, sinó per la teua cosina Susana, que ha tornat al poble amb els tiets i tornarà a ciutat passat Reis.

—Gràcies, mama.

—Està la Sandra a casa o t’has quedat al carrer, filla?

—Està a casa, amb mi —menteixo.

—Doncs felicita-li les festes de la meua part, Eli.

—Val, ja li ho diré. Adeu, mama.

Pitjo el botó del meu mòbil per a finalitzar la trucada. Em sento atordida, al carrer el dia de Nadal completament sola, si no fos pel Toni, que s’ha esperat a que entrés al pis. Menys mal, no fa falta que li digui res, doncs ell s’avança i m’ofereix que vagi a dormir a casa seua.

Desitjava estar sola i ara no serà possible. Miro el Toni i els meus ulls li supliquen una última voluntat mentre els meus llavis li murmuren:

—Toni, t’importaria que m’emportés a Ghat?

El Toni no és molt amic dels animals, però entén els meus desitjos i accepta sense protestar. Truco al veí del segon B i en uns instants puc abraçar a Ghat.

El seu pèl brillant i suau rellisca entre les meues mans, que no paren d’acariciar-lo i, per un moment, inspiro profundament i em calmo.

La meua ment, en aquest breu instant, ha esborrat tota la informació que ha ocorregut en les últimes hores. Estic en blanc i tranquil·la, només existeix el contacte càlid del meu felí que miula suaument. La mà del Toni, que es deposita a les meues espatlles, em retorna a l’agitada realitat.

—Anemone ja, Elisa...

Baixem per l’ascensor i entrem al cotxe del Toni amb Ghat a la meua falda, que em mira de manera hipnòtica. Les meues mans rodegen el seu capet i l’abraço durant tot el trajecte, li dono amb estima pessigades, que sé que li agraden.

Quan retornem a la casa del Toni, baixo del cotxe i la Maria surt a rebre’ns. El Toni li somriu i percebo en aquesta mirada un canvi que fins ara no havia notat.

Els ulls del meu amic s’encenen en veure-la, un petit enlluernament, que exterioritza per primer cop. La Maria també li somriu mentre es passa les seus mans pel seu cabell ros i intueixo que hi ha alguna cosa més entre tots dos, alguna cosa íntima que no ens han contat a la resta.

—Des quan...? Vosaltres dos...? —Els hi pregunto astorada amb els meus llavis que s’han quedat en forma de o.

Un riure creua la cara de la Maria.

—Així que és veritat... —Continuo amb el meu índex i els assenyalo.

—Sí —assenteix el Toni—. Portem poc, volíem anunciar-vos-ho per a cap d’any.

—La bomba de l’any —bromeja la Maria—. Com te n’has adonat, Elisa?

—És que no sabeu dissimular, ni que fos endevinadora —els hi dic mentre arronso les espatlles—. Aquestes mirades, que us intercanvieu com dos tórtores, us delaten. Salta a la vista! Enhorabona a tots dos.

I ens fonem els tres en una abraçada, en la que intento oblidar per què realment estic aquí. La realitat es precipita en caiguda lliure sobre meu quan ens separem.

—Què farem l’endemà? Podrem veure el Lluis? —Els pregunto amb un tremolor als meus llavis—. Lluis... Què malament ho deu estar passant!

—Ho sé —diu la Maria que intenta ser dolça amb el seu to de veu—. Elisa, hem de ser forts, val?

Crec que els seus ulls es crispen al recordar quan ella també va ser arrestada. Jo també recordo quan em van detenir. La fredor de la cel·la i l’agonia de que tot passés fins que tot va tornar a la normalitat. Encara no fa ni un mes d’això i ara em sento incapaç de tirar endavant.

—No sé si podré, Maria —titubejo—. Necessito... Beure —dic a la fi i arrossego les paraules.

—Pel Lluis... —Dic a la fi amb la mirada baixa.

La fermesa de la promesa que li vaig fer al Lluis, al parc de les nostres il·lusions de futur, es trenquen al llindar gèlid de la casa del Toni. El meu amic se n’adona de la meua indecisió, m’agafa de la barbeta i amb un lleuger moviment fa que pugi la mirada mentre em diu:

—Conec aquesta mirada, Elisa. Digues el mateix i mira’m als ulls, si us plau.

El seus ulls castanys, castigats pel sofriment del que li ha tocat viure, em convencen momentàniament.

—Sí, Toni, pel Lluis...

I així, units per aquesta còmplice mirada, entrem a casa seua mentre els nostres peus s’aguanten per un fràgil fil, on una trapezista tindria la suficient habilitat per a no precipitar-se cap al buit.