La sal de les ferides 35/60

Acomodada de nou al pis de la Sandra, la meua amiga tan feliç, tan radiant, tan sencera, tan ella.

Si no fos perquè al contar-li la meua situació actual, els seus ulls més grans que de costum al trobar-se amb els meus, donen pas a la inquietud. Li he traslladat i, al veure la seua expressió, el plor reapareix a la meua gola.

—Pobra Elisa —sento que em murmura mentre les seues mans em rodegen la meua espatlla rígida.

—No et compadeixis de mi, Sandra —li dic entre sanglots forts.

—No és això, perdona’m.

Però sé que li ha sortit de l’ànima.

—No em diguis pobra, com si no tingués solució, Sandra. Necessitava tant el Lluis, el necessitava tant... Volia començar el cap d’any amb noves energies, nous projectes, nous propòsits, noves il·lusions. Però al Lluis ja no el conec, me n’adono que no sé res d’ell...

—Lluis t’estima, Elisa. Només feia falta veure’l i no es pot dissimular. Pel que em contes, només es va defensar...

—Sí, es va defensar. Però va matar el seu pare, i ara, què passarà? Quina vida m’espera al seu costat, un xicot entre reixes, es això el que vull per a mi?

—Encara no l’han condemnat, Elisa.

—Però ho faran, sinó temps al temps.

—Existeix la llegítima defensa, no? No siguis tan negativa.

—No vull fer-me falses il·lusions, Sandra. No puc confiar ja en ell. Em deia que estava sol i estava enrotllat amb la secretària.

—Tu tampoc li vas contar la teua relació amb el Nasi.

—Sí, sí que ho vaig fer!

—Però no a la primera, Lluis t’estima, Elisa.

—Però m’ha fallat. Quines coses més m’ha ocultat? —Dic mentre ploro i em xarrupo els mocs—. Per què tinc la sensació de què sempre has estat del seu costat? Per què mai ho vas estar del Nasi?

—Perquè el Nasi no et convenia.

—I el Lluis sí? Sempre li vas tenir mania i vull saber el perquè.

La meua amiga acota el cap, els seus ulls es perden entre les meues botes de tacó.

—Vull que m’ho contis —l’insisteixo—. Sandra, per què mai vas suportar el Nasi?

—No remoguis el passat —m’esquiva.

—Tinc dret a saber què va passar, Sandra. Perquè al principi, molt al principi, t’agradava que sortís amb ell. Fins recordo que m’animaves, però un bon dia tot va canviar. Després de la festa de cap d’any en la que fam agafar aquella borratxera, que fins i tot van venir aquelles ambulàncies a assistir-nos, que ja no va ser el mateix.

«Per què, Sandra? Si fins i tot sortíem els quatre junts: tu, el Jaume, el Nasi i jo. Mai vam tornar a fer-ho després d’allò. Per què?

«Si fins a la teua boda ni li vas dirigir la paraula i em vas dir que em tiraries el ram, però que esperaves que em casés amb un altre.

«Per què, Sandra? Per què no em contestes d’una vegada. El que m’hagis de dir, digues-m’ho ara d’una vegada!

—No hi ha res a dir, Elisa. No puc dir-t’ho i ja està. No insisteixis més.

—De què tens por, Sandra? De què torni a beure o de què torni amb el Nasi?
Diguem el que amagues d’una vegada!

I de sobte, els ulls de la meua amiga, no sé si per la seua sensibilitat per l’embaràs o pel que calla, comencen a inundar-se de llàgrimes.

—Perdona’m —diu ràpidament, s’aixeca del sofà i se’n va cap a la cuina.

—De què Sandra? De què t’he de perdonar?

La segueixo.

I ella calla i, amb els seus silencis, diu més que amb les seus paraules. Lentament em mira, perquè jo no li aparto la mirada ni un sol moment, i torna a baixar la seua mirada, perquè li costa aguantar-me-la.

—Vaig jurar que mai t’ho diria, Elisa. El meu matrimoni està en joc. No burxis més, si us plau.

I de sobte, estiro del fil i la llengua de la meua amiga trenca la seua promesa. Perquè tot encaixa al meu cervell.

—Estaves amb el Nasi i amb el Jaume a la vegada, Sandra? És això el que calles?
I la Sandra, somicant i xarrupant-se els mocs, assenteix i la veig diminuta enfront meu.

—Vam jurar que mai ho sabríeu. Aquella nit de cap d’any ens vam enrotllar, i tu i el Jaume tan ficats en el vostre món de descontrol ni us vau assabentar. Allò va ser l’inici...

—Perquè amb un cop no en va hi ha haver prou, no?

—No —es desmunta una mica més—. No va ser prou, però no us volíem fer mal. No us ho mereixíeu. Per això em vaig casar amb el Jaume, perquè amb ell congeniava, la meua relació amb el Nasi era tan sols química, que em portava a la perdició casa cop que estava amb ell.

«Un dia li vaig dir adeu per a sempre. Va ser quan va heretar els béns de la seua tieta perquè, malgrat em va doldre, tu eres feliç amb ell i ara també us podríeu casar.
«Al cap de poc, em vaig assabentar que es veia amb la Llum. Et continuava sent infidel, Elisa. Em vaig atrevir, vaig anar a buscar-lo i li vaig dir que et deixés d’una vegada, que no jugués més amb tu, que no t’ho mereixies.

—I et va fer cas...

—Sí. Ell tenia por a la teua reacció, a que no ho suportessis, però jo li vaig dir que ja m’encarregaria de què estiguessis bé. T’ho devia, amiga.

—Què sabràs tu el que és l’amistat, Sandra! Què sabràs tu!!! —li crido, perquè el seu cinisme em sobresatura.

—Sempre he cuida’t de tu, Elisa.

—Cuidar és trair Sandra?

—No estic orgullosa d’això, creu-me, cada dia que passa em penedeixo.

—Doncs ho has sabut dissimular molt bé! I a sobre em vas fer creure que si era un assassí. A què jugues, Sandra? Vaig arribar a creure’m que eres l’amiga perfecta, però no existeixes ja per a mi. Em sents? No E-XIS-TEI-XES!!!

I dit això, recullo la meua bossa de mà i començo a caminar pel passadís. Necessito fugir, córrer, mentre sento una nova ferida obrir-se sobre meu, profunda i ferma.
La sal de les meues llàgrimes em copeja als ulls i la Sandra darrere meu, em suplica amb la seua veu, que per primer cop ja no crec.

—Elisa, si us plau, ho sento, no te’n vagis. No te’n vagis. On aniràs ara?
I la por en la seua veu i el meu esquinç que es tan fort, que em dona forces per a donar una portada, que ressona per tot l’edifici.

Baixo les escales de dues en dues. La Sandra va darrere, plorant, i intenta impedir que fugi de la seua vida, però ja s’ha trencat tot entre les dues. Soc més ràpida que ella, li porto avantatja i, a la fi, escolto com els seus passos s’aturen. Em precipito cap a la sortida i quan estic al portal quasi xoco amb el Jaume.

—Elisa! Què et passa? Cap a on vas tan corrent?

—Que t’ho conti la teua dona!

Perquè ja no hi ha marxa enrere i les meues passes accelerades em porten per carrers, que no sabia que existien. Recorro les voreres sense aturar-me, sense tenir cap meta, doncs les que tenia s’han extingit.

I aquest gust metàl·lic i gèlid imprès a les meus papil·les gustatives i aquest rancor que comença a apoderar-se de mi. I els meus punys presos entre les meues dents que fan més pressió. I la meua ira que corre a la mateixa velocitat que jo, i el meu cor que comença a bategar més de pressa. El meu cor que sent massa, que es cansa de sentir, que ja no vol viure. I les meues llàgrimes que m’impedeixen veure i la frenada que escolto d’un conductor que em crida si estic boja.

I m’aturo, i m’aturo.... I m’aturo... Enmig del carrer. Els automòbils m’esquiven, una moto que rugeix quasi em frega i sento els xiulets dels clàxons. Pobra, Elisa, la veu de la Sandra està present a les meues oïdes, en el nostre fi i el mòbil que comença a vibrar-me a la butxaca.

La trucada que no contestaré, perquè em dona tot igual. I el mòbil insisteix, més pesat que el plom. Ni el Lluis, ni el Nasi, ni la Sandra, ni el Toni, ni la Maria, ni el Jesús, ni la Sara, ni ningú. I aquesta nit, sense sostre, sense casa, sense pis, sense llit, sense res.

Sola, completament sola.

I a la fi me’n ric, una rialla que se m’escapa, perquè soc lliure. Ni una sola vegada he pensat avui en l’alcohol. La beguda que ja no necessito, perquè m’he alliberat malgrat que la meua vida sigui una autèntica merda, una autèntica estafa, un engany.

L’engany que m’han propinat les meues amistats, i de cops s’aprèn, Elisa. La meua veueta m’aconsella: «Imposa’t, has de ser forta, Elisa». Com viure a les altures si la meua ànima està plena d’abismes?

I el mòbil que torna a sonar, insistent. La trucada que contesto, perquè la meua cosina, la Susana, retorna el contacte perdut.

—Tinc unes coses per a tu —em diu riallera—. Ta mare m’ha carregat de tot el que em vas deixar al poble. I d’alguna cosa més, tindràs menjar per a parar un regiment. Vols venir a recollir-ho o millor em passo jo?

—Susana... —La meua veu tremola, les meues llàgrimes callen—. Diguem on vius i em passo jo.