La sal de les ferides 33/60

Ginebra, me n’he demanat una a «La petita taberna». La meua gola gruny al demanar-la, un so gutural i tosc, quasi imperceptible, que mor als meus llavis i que fa que la cambrera m’ho faci tornar a repetir.

—Ginebra —repeteixo i faig un esforç en pronunciar-ho i assenyalo l’ampolla que hi ha a l’estant superior.

Me la serveix en un got de tub amb dos glaçons. Me la bec amb pocs glops fins a apurar l’última gota.

—Una altra...

I una mà em frega l’espatlla del meu jersei roig. Em giro i em trobo amb el Nasi. Intercanviem una mirada poderosament llarga i els seus llavis es corben en un somriure, que deixa entreveure les seves dents rectes. Li retorno i ric, perquè se sobte m’han entrat ganes de fer-ho.

—Un altra per a mi —li diu el Nasi a la cambrera amb veu riallera.

Passem de la barra del bar a la taula que hi ha enfront i ens seiem a l’únic sofà, enganxats, costat a costat.

—T’alegres de veure’m? —Em pregunta.

—I tu?

—Ja saps que sí, però jo he preguntat primer.

I la seua mirada s’encén.

—Si no et trobés a faltar, no estaria bevent ginebra.

—I on ha quedat el teu Martini blanc, Elisa?

—El meu Martini es va enfonsar... —Baixo la mirada i la pujo immediatament fins a tornar-me a trobar amb els seus ulls negres, que brillen sense remei—. Però sempre podem brindar amb ginebra. Em negaràs un brindis?

—Jo mai nego un brindis, Elisa.

Els nostres gots xoquen amb tanta força que el meu es trenca. M’omplo de vidres, d’alcohol, de glaç, de la seua mirada cristal·lina i brillant que em xopa.

—Veus com tot el que toques ho acabes trencant? —Li crido amb ràbia acumulada.

—Sempre podem demanar una altra ronda, Elisa —em calma amb la seua veu que suggereix—.

Assenteixo i continc la fúria i aquesta vegada em demano un Martini blanc, que m’atrapa i llisca per la meua gola pausadament.

—La meua xicota Martini —em diu el Nasi i m’agafa les mans amb afecte.

I les besa. Es deté a cada dit i em trasllada de nou amb la seua humitat a la platja, al nostre últim encontre, a l’últim cop que em va recórrer la meua pell i m’inundo d’ell.

Em sento a gust en aquest moment i em deixo besar per les urpes del passat, que m’aixafen la meua ànima dolguda.

—M’alegro que hagis canviat d’opinió, Elisa, que hagis tornat al nostre bar a buscar-me.

I els seus llavis es detenen a la comissura del meus.

Noto el seu alè a ginebra, una bafarada ben carregada d’alcohol, que se li escapa, mentre em repeteix que m’estima. Una i una altra vegada, com un disc ratllat que em convenç de què he fet bé en venir.

M’acaricia el naixement del meu cabell i m’alegro de no portar el coll alt en aquest jersei doncs estic oberta a les seues carícies contínues que m’estremeixen i em fan sentir calfreds de plaer.

—T’estimo, Elisa —repeteix per enèsima vegada—. Tu també, veritat?

Un brunzit intermitent em desperta. La seua pregunta ressona al meu cap i fa eco. Totalment desconcertada, apareixen una altra sèrie de preguntes entrellaçades entre sí.

On estic? Miro al meu voltant i no reconec les ombres de l’habitació on he aparegut. Què faig encara somniant amb el Nasi? Per què l’alcohol segueix sent protagonista a la meua vida?

Emboirada m’aixeco del llit, busco l’interruptor i em costa trobar-lo. A la fi, ho aconsegueixo i el llum s’encén.

El Toni... Estic a casa seua. Respiro alleujada, però només uns breus instants, perquè si estic aquí és perquè el Lluis... Em deixo caure un altre cop al llit, de cop, no vull aixecar-me, vull adormir-me fins aconseguir la inconsciència.

«Amb l’alcohol ho aconseguies», la meua veueta reapareix i m’incita a fer-ho. «Però si ho fas, Elisa, això no canviarà res», em dic a mi mateixa, intentant ser més forta que ella. Tombada al llit, estic vivint una lluita interior que m’aterra.

Necessito parlar en la Sandra. Agafo el meu mòbil, que és el que m’ha despertat i marco el seu número, però un altre cop la seua bústia de veu em talla el rotllo.

Quants dies porta ja sense cobertura? Truco al Jaume, però tres quarts del mateix. Almenys sé que estan junts, al paradís de la «sense cobertura».

Escolto com la Maria canta per passadís. Almenys algú en aquesta casa s’ha llevat de bon humor. Sento rialles del Toni, oh, merda, una altra vegada soc el número tres. L’Elisa, l’especialista en ficar-se en la vida de les parelles, una intrusa en vides alienes. Per què no puc tenir una vida normal amb algú que m’estimi? Amb el Lluis? Amb el Nasi? Què més dona!

La Maria entra a l’habitació on estic.

—Me’n vaig a treballar —em diu contenta.

—Jo seguiré aquí una estona més.

I em dono la volta.

Estic de vacances amb totes les seus lletres. Però no puc descansar, el Lluis s’instal·la al meu cervell per a quedar-se. Quan el podrem veure? Què passarà amb ell?

No hi ha ningú que pugui aclarir els meus dubtes, tan sols em queda esperar. Tinc tanta por que el temps corri i em separi definitivament d’ell.

Soc una contradicció constant, em remoc al llit feta un embolic d’inquietuds, que s’aboquen baix de la flassada. Venen a per mi, s’enreden al meu cor que batega a un bon ritme, degut al cúmul de sentiments que em porten a la vora de la desesperació.

El Toni xiula, i en sentir-lo, m’aixeco del llit i surto cap a la cuina. Veig que algú li ha servit l’esmorzar al Ghat. Haurà estat la Maria o el Toni?

—Has dormit bé? —Em pregunta el Toni.

—Sí...

—En serio? T’hem escoltat cridar...

—És que he tingut un mal son.

—Pots contar-me’l, si vols.

I em mira i em diu que és tot oïdes.

—He tornat a beure, Toni, al meu somni. He sentit el gust a l’alcohol i no sé per què he de sentir-lo encara.

—A mi de vegades també em passa.

—I què fas, Toni?

—Doncs... —S’arronsa d’espatlles—. Quan em desperto, estic alegre de què hagi estat un somni.

—I ja està?

—La decisió sempre és teua, Elisa. Nosaltres som lliures de decidir si volem beure o pel contrari abstenir-nos. Crec que necessites anar a veure a l’Anna... Tots...

—Menys el Lluis...

La meua mirada es perd en el seu record.

—Vaig a cridar-la, necessitem teràpia d’urgència.

—I si no està?

—Em va donar el seu mòbil personal, per si les mosques. En aquestes dates...

—Ja...

—Abans que recaiguem, millor posar solució, no? Vinga, esmorza ja, vesteix-te, que ens n’anem.

—A on?

—A casa del Jesús i la Sara. Ambdós estan movent fils fins que puguem veure el Lluis.

Em dona un bolc el cor i una petita esperança rebrota de la meua mirada.

—Però no et facis il·lusions, val? Nosaltres ho intentem.

—Sí, Toni. Pel Lluis...

Esmorzo ràpidament, cafè amb llet amb dos cullerades de sucre i torrades amb mantega. Ahir no vaig sopar i estic famolenca. El meu estómac reclama menjar des de fa una estona. Engoleixo ràpid mentre el Toni truca l’Anna, que sé que tindrà treball amb nosaltres.

Necessitem la seua ajuda per a què els meus pensaments de tornar a beure es parin, que s’esvaeixin i es perdin en algun lloc del meu interior, que ara ha rebrotat amb força. I em crida pel meu nom i m’arrossega a beure.

Resistir, bonica paraula, que fa petjada en mi pel moment. Vull escriure-la, pintar-la, colorar-la i penjar-la a la paret amb xinxetes. Veure-la tots els dies quan em desperti a la meua habitació, que em doni forces i coratge, perquè avui també serà un dia sense alcohol.

Em vesteixo acceleradament, sense dutxar-me, perquè no vull fer esperar el Toni, que ja està llest. Em poso els pantalons de pana que portava ahir i un jersei estampat de coll molt alt. Em calço les botes i em pentino refermant les meues puntes del meu pèl rebel.

Surto del lavabo i apago el llum.

—Llesta? —Pregunta el Toni.

—Sí... —Inspiro amb força.

—Aquesta tarda tenim sessió. L’Anna ens vol veure a tots.

—Li has contat el que ha passat amb el Lluis?

—Sí...

El Toni obre les portes del garatge i no diu res més. Pujo al cotxe i intento acomodar-me, malgrat estic molt tensa. Em poso el cinturó, mentre la culpabilitat que sento pel que he somniat, em martiritza. Em poso una mà a la boca i tiro una mica d’alè que té sabor de menta, ja que m’acabo de rentar les dents.

No, no he begut, els somnis, somnis son, Elisa. Desgraciadament incontrolables i confosos. I, amb aquesta lletania que se es repeteix una vegada i una altra, mentre el Nasi es va esvaint del meu record, el cotxe avança fins el pis del Jesús i la Sara.