La sal de les ferides 39/60

El Lluis em relata de pressa el que va passar la nit de Nadal amb la seua veu entretallada. Respira fort. La seua història, al ser explicada per ell, guanya tal magnitud que les meues orelles vibren i es resisteixen al que estic escoltant.

La discussió, que va tenir el Lluis amb el seu pare, va ser monumental com em conta:

—Vaig arribar a casa per a canviar-me de roba, i me’l vaig robar assegut al sofà del menjador. Havia tingut temps per a registrar els meus mobles. No sé què cony devia estar buscant, però estava tot el pis revolt.

«Al veure’m, es va aixecar i em va preguntar per ma mare. Em vaig quedar bocabadat, mirant-lo, com si no comprengués les seues paraules.

«Li vaig dir que ma mare havia mort, però... No em va creure. Em va preguntar on s’amagava, al que li vaig assegurar que s’havia posat malalta i havia mort.
«I llavors, va treure una navalla i em va dir que si no li ho deia per les bones, li ho diria per les dolentes.

«Tot va passar molt ràpid. Ell empunyava la navalla i em va ferir amb un moviment brusc i precipitat. I jo vaig agafar el paraigües, que estava al terra i li vaig clavar.

«Va perdre l’equilibri. Va trontollar durant uns escassos segons i va caure. Es va pegar el cap contra la tauleta auxiliar del menjador. Es va fer el silenci i va començar a sorgir molta sang que va començar a inundar-me la sola de les sabates.

«Vaig esperar a que s’aixequés per a contraatacar, però no va ocórrer. Estava mort.

Un sanglot m’esgarrapa el cor. El Lluis torna a plorar i es cobreix la cara amb les seues mans, mentre comença a dir-me:

—No sé com va poder trobar-me. La veritat és que no ho sé.

Algun cop heu sentit com la força de les vostres paraules, al pronunciar-les, s’encenen com la flama d’una xemeneia i després es converteixen en cendres?

Són paraules fondes i calentes, que fan bullir la sang de qui les pronuncia, però inevitablement la combustió segueix el seu curs, s’extingeix i s’apaga.

I llavors, tan sols queda la cendra gris com a mostra del que ha ocorregut i l’alliberació d’haver-les pronunciat. La calma, que t’envaeix després, no té nom perquè la turmenta ja ha acabat.

Ai, paraules, que fugen de mi, mentre moc els meus llavis.

El Lluis enfront meu, m’observa amb les galtes pàl·lides, que poc a poc van guanyant color. Un tímid rubor mal dissimulat por la seua barba de pocs dies.

Perquè ha arribat el moment d’insinuar-li que sé la història de la Noemí.

—Lluis, sí que ho saps. Algú li va deure donar les teues senyes.

I me mira sorprès, amb una mirada sufocant que se m’enganxa a la pell.

—No, no ho sé —respon enfadat.

—Lluis, sé quin és aquest algú.

I l’ombra del seu passat, li obscureix el seu iris castany, que es converteix en un marró fosc. Les seues mans tornen a amagar el seu rostre, que em defuig per uns instants.

Després torna a aparèixer davant meu, clava els seus ulls als meus i em diu:

—Qui és aquest algú si pot saber-se?

—La Noemí...

I el seu nom, al dir-lo, em pesa a l’ànima.

El seus ulls s’engrandeixen, parpelleja un par de vegades al perdre la postura, però la recupera a l’instant:

—Elisa... No estaves, val? —Em diu com a única resposta.

—Per què mai em parlares d’ella?

I el silenci s’interposa entre tots dos, com dens i dolorós. El Lluis s’aixeca, em dona l’esquena i posa més llenya a la xemeneia.

—Lluis...

—No estaves, et dic! —es gira i la seua veu puja d’intensitat, cosa que m’espanta—.
Te’n vas anar a la platja, recordes? Amb el Nasi aquest!!! Saps com em vaig sentir al veure que m’havies donat plantó. Realment ho saps? Mesos esperant uns dies de descans i, quan arriben, es converteixen en el més horribles de la meua vida.

—Ho sento, Lluis —perquè sé que és culpa meua—. Perdona’m.

—Ja et vaig perdonar en el seu dia, Elisa. I espero que tu també ho facis. Sí, vaig estar en la Noemí, què passa?

I ja no hi ha dolor davant l’evidència. Les meues sospites es confirmen. El difús s’evapora i adquireix una tonalitat cridanera: el Lluis i la Noemí.
Em quedo immòbil, pensativa, perquè la meua ment vola per enèsima vegada als braços calents del Nasi, on aquell nit vaig perdre la raó. I ara què? Em pregunto. La culpa em corrou per haver sentit de més en l’última abraçada, en l’últim bes sobre la sorra i, després, la boira espessa de l’oblit fictici de l’alcohol.
L’oblit que mai va arribar, perquè anava sospirant per les cantonades encara pel Nasi.
—No dius res? —Em pregunta el Lluis inquiet.

I el miro i, en aquests instants, el Lluis m’inspira estima. L’abraçaria si pogués desprendre’m del passat. Començar de zero, sense les urpes del passat que m’esgarrapen.

—Digues alguna cosa, Elisa!!! —Em diu elevant encara més la seua veu.
Però jo li pago amb el meu silenci. Em quedo muda. La set que sento de besar-lo en aquest moment resisteix dintre meu.

—Si us plau, —em suplica— Elisa. Va ser una nit. Només una. Ja saps com és de dolenta la solitud. Estava sol. Tu vas desaparèixer. Tenia massa temps lliure i la vaig trucar.

«Tenia ganes de beure per a fer-te desaparèixer del meu record. Però ella va aparèixer abans de que m’obris la primera llauna de cervesa. Va ser un bàlsam per a la meua solitud. La Noemí és la meua amiga i ja està.

I al sentir la paraula amiga tot es precipita i trenco el meu silenci per a dir-li:
—L’amistat dona fastig, Lluis.

—Per què dius això? —Em pregunta sorprès.

—Perquè ho sé. L’he tastat i té gust a una cosa repugnant.

La meua veu sona ronca i la meua gola travada dona pas a l’amargura.

—Sabia la Noemí la relació que tenies amb el teu pare?

—No —respon rotundament.

—I si li ho va dir la Sara? Pensa que el Jesús ho sabia des del dia que ho vas contar a teràpia. I si li ho va contar a la seua dona?

—I què si ho sabia!!! On vols anar a parar, Elisa?

—Tan sols dic que li va ser molt fàcil donar-li la teua adreça. O aquesta noia és una ingènua o...

I la meua frase queda suspesa a l’aire, perquè soc incapaç de pronunciar la idea que creua per la meua ment, mirant-lo a la cara.

—Posa més llenya, Lluis, la flama s’està apagant...

El Lluis s’acotxa, agafa un tronc i l’introdueix a la xemeneia. I quan està d’esquena a mi, la meua idea té força per a sortir:

—O la Noemí... Va voler venjar-se de tu la nit de Nadal.

El Lluis es gira bruscament. El seus ulls mostren ira continguda, i tan aviat com veig la seua expressió, em penedeixo del que he dit.

—Ho sento, Lluis —li dic a l’instant.

Però és difícil reparar l’irreparable.

—Ets una amargada, Elisa!!! —Em xiscla.

I les seus paraules m’enfonsen al sofà, perquè aquesta és la veritat. I ara soc jo qui m’amago, amb les meus mans que em cobreixen la cara, perquè no vull que em vegi plorar.

I així, el temps va passant lent fins que una clau s’introdueix al pany i el Toni i la Maria apareixen rient. El seus riures s’apaguen només veure’ns a tots dos. Només queden les cendres del que ens hem dit. Les conseqüències del que va cremar i el que hem sentit reflectit als nostres rostres.

Le paraules fereixen i, avui, més que mai, no em queda cap dubte d’això. Asseguda al sofà, com una estàtua de sal, espero que arribi la calma que no arriba, doncs la tempesta rugeix amb violència a les meues esquenes.