La sal de les ferides 38/60

El to brusc del meu mòbil em sobresalta. Ghat comença a miolar sense parar i despenjo el telèfon. És el Jesús. La seua veu greu i profunda ressona a les meues oïdes.

—Lluis acaba de sortir ja.

Tinc temps de mirar de reüll el calendari, que roman penjat a la nevera de la Susana: vint-i-vuit, dia dels Innocents.

—Bajanades, Jesús —li dic sense creu-m’ho.

—Que sí, que l’han soltat. Ara mateix està amb el Toni. Ha anat a casa seua. Aniràs tu també? T’estan esperant.

El pànic s’aglomera a la meua gola.

—...

—Escolta’m, Elisa. El Lluis necessita tot el recolzament possible. Prometre’m que hi aniràs.

—Qui ha pagat la fiança? —I no sé per què se m’ha ocorregut preguntar això en aquests moments.

—Això no importa ara. Això sí, a l’espera de judici.

—Per a quan?

—Ningú ho sap.

La lentitud de la justícia del meu país em bloqueja per uns instants en els que deixo la meua ment en blanc. El pes de l’endemà recau sobre mi mateixa si vull estar al costat del Lluis.

Ghat s’arrima als meus peus. L’acaricio mentre continua la meua conversació amb el Jesús en la que sembla que m’està convencent per a què vagi a casa del Toni, però jo inexplicablement estic retardant el tornar-lo a veure. Per què?

Em donaria cops contra la paret fins que m’esclatés la crisma, si no estigués totalment petrificada. La por és la meua companya de viatge en aquests moments en que els meus sentiments s’han cobert d’una capa opaca i reposen immòbils i encongits, perquè d’aquesta manera soc menys vulnerable.

He d’aprendre a que no em fereixin. Per una vegada, vaig a enterrar els meus sentiments, sempre viscuts a flor de pell, en terra erma per a què no floreixin.
Sento com alguna cosa s’està morint dintre meu i el buit entra a la meua vida. El buit de la meua vida per por a viure-la. I és la por al color del buit, al res absolut, la que em fa incorporar de la cadira de la cuina, la que em fa vestir-me, la que em fa anar a la parada de l’autobús i dirigir-me per fi a la casa del Toni.

—Un “eurito” per a Paquito! —crida l’home de l’altre dia.

M’aproximo a ell i, avui sí, li dono la targeta del grup de teràpia, que sempre porto a la meua bossa de mà.

La mira atònit, sense pestanyejar, i espero a que la tiri al terra per a trepitjar-la després. Però m’equivoco. El Paquito no la solta. Se li ha quedat enganxada a la palma de la seua mà, on la brutícia que desprèn ha afavorit l’enganxada.

—És massa tard per a mi, guapa. No tinc arreglo.

—Mai és massa tard —li dic fermament.

El Paquito somriu com un nen amb una llaminadura sencera, mentre es posa l’ampolla de cervesa entre els seus llavis.

—Em retornaràs a la meua dona i als meus fills, guapa?

—No, però tindràs l’oportunitat de ser tu mateix.

El Paquito obre molts els ulls, com si no entengués les meues paraules o, potser al comprendre-ho, li ha causat tal estupor com demostra. Sense res més, m’acomiado d’ell i li dic:

—La decisió sempre és teua, Paquito. Que tinguis un bon dia.

L’home continua vociferant, mentre m’allunyo amb les meues botes de tacó, perquè tinc pressa. He vacil·lat tant a l’hora de vestir-me que he perdut l’autobús i ara el temps es precipita. Surto de l’estació i vaig directa a la parada de taxis. Un home calb de mitjana edat m’obre la porta per a què entri al seu cotxe.

El taxista té encesa la radio a tota potència. Una cançó de desamor desafortunada crida als quatre vents les penalitats que li toquen viure al cantautor. La lletra és pura poesia, que em trava al seient del copilot i, mentre recorro distints carrers amb els semàfors pràcticament en roig, miro per la finestra i agraeixo que el taxista no em doni conversació, doncs no sabria què dir-li.

Després d’uns quants minuts que em passen molt lents, puc observar la despulla dels arbres d’enfront de la casa del Toni. Són robustos i desafien al vent que s’ha girat. Segueixen en peu, amb el seu tronc de gran diàmetre i les rames que ballen al ritme de la corrent gèlida que em sacsa al baixar del taxi.

Inspiro amb totes les meues forces abans de trucar al timbre, carrego bé els meus pulmons d’aire, doncs les meues cames tremolen degut a la flaquesa, que sento en aquest instant.

El meu dit índex titubeja fins que a la fi ressona el so estrident del timbre. Sento passos. El Toni m’obre la porta.

I al fons, assegut en una butaca del menjador, puc apreciar la silueta del Lluis, d’espatlles a mi, de cara a la xemeneia que està en marxa.

Els meus passos desesperats em condueixen cap a ell sense intercanviar cap paraula amb el Toni, doncs no és necessària.

Al sentir els meus tacons, el Lluis es gira i en aquest precís moment, en què les nostres mirades es creuen. I tot s’atura i ressorgeix de nou entre tots dos.

L’un i l’altre; tota una vida per a compartir on els nostres espills eclipsen l’endemà, on el misteri d’aquesta mirada emocionada, que ens intercanviem, val més que una cadena perpètua. I al meu voltant, tot es capgira: els mobles del menjador es mouen, el foc de la xemeneia m’envolta i el Lluis s’aixeca i se m’aproxima i tot desapareix excepte ell.

Puc sentir el seu aroma profund, des d’una distància prudencial durant uns pocs segons fins que ell entra a la meua aura. I em besa... I jo em deixo besar i m’abandono a la carnositat dels seus llavis humits. I em punxa... Amb la seua barba de pocs dies que causa petjada en mi. I m’abraça... I jo em deixo rodejar pels seus braços, que m’atrapen i se depositen a la meua cintura. I front a front, el bes es deté i puc apreciar com dels seus ulls surten un parell de llàgrimes que van a parar al meu jersei. El seu cap es deposita a la meua espatlla i els sanglots comencen a rascar l’ambient del menjador del Toni.

Malgrat la calor que desprèn la xemeneia, sento un fred interior impossible de treure’m. És la por que em bloqueja, doncs no sé què dir-li. Els meus dits recorren el seu cabell mentre el Lluis plora, i penso en una frase que pugui reconfortar-li, però no se me n’acudeix cap.

Les seues llàgrimes m’encongeixen, però no puc venir-me avall. He de romandre forta i, a la fi, la meua veu fa presència a l’habitació per a dir-li des de el racó més sincer del meu cor:

—Tranquil, Lluis. Estic en tu.

I l’abraço i el beso. I les meues mans agafen la seua cara, perquè vull tornar-li-ho a repetir mirant-lo als ulls:

—Lluis, estic en tu. Sempre.

La llum de les seues pupil·les s’encén, per a apagar-se segons després.

—Què serà de mi, Elisa? Què serà de mi?

I tot es torna negre, tan fosc que fa por. Tanco els ulls per a obrir-los després.

—Sortirem d’aquesta, confia en mi —li dic.

I Lluis s’aferra a les meus paraules, doncs és l’únic que té per a no naufragar.

Em converteixo a partir d’aquest moment i en aquest lloc amb la seua guia. «Però... Ai, Lluis —penso— és tan difícil aferrar-se a mi quan la meua ànima està carregada d’abismes tenebrosos, quan la ferida oberta segueix sagnant al meu cor, quan la traïció és un fred punyal que porto clavat a la meua esquena. Necessito tornar a confiar en algú per a convèncer-me de què no estic vivint una farsa, que la meua vida no és una fotuda mentida».

Una llarga estona després, en el que el Lluis s’ha calmat una mica, gràcies a les meues paraules, el Toni i la Maria retornen al menjador per dir-nos que ens deixen sols, perquè saben que necessitem parlar.

—Sortim a sopar fora i tornarem tard —ens diuen la Maria i el Toni.

A l’escoltar tancar-se la porta de l’entrada, sé que ara, sols tots dos tindrem tot el temps del món per a comunicar-nos el que els nostres ulls ja s’han dit en anterioritat, però que de vegades és necessari expressar-ho en paraules...