La sal de les ferides 31/60

Una onejada d’aigua freda m’esquitxa i inunda tota la meua ànima. La frase pronunciada entretallada del Toni m’ha deixat petrificada, com els arbres despullats que hi ha enfront de casa seua.

Romanc immòbil, mentre intento assimilar les dures paraules del meu amic. I els meus ulls, que escruten els seus poc a poc es banyen, perquè les meues llàgrimes retingudes durant hores ara s’han decidit a sortir. Un cop brota la primera, nombroses la segueixen, imparables i llisquen amb força per les meues fines galtes.

Ploro amb una ganyota de sorpresa al meu rostre. La meua boca entreoberta no pot tancar-se, perquè s’ha quedat així de l’impacte sofert, del espant, que dona pas al terror absolut. La meua paràlisi poc a poc es va convertint en tremolor, i les meus llàgrimes venen acompanyades de gemecs, que xisclen des de la meua gola.

Mentre sento com tinc els punys presos amb els nusos dels dits en profunda tensió. Tinc ganes de descarregar-los sobre algú i les meues mans tancades xoquen contra el tors del Toni i li dono repetits cops, sense parar mentre li dic:

—Em vas dir que es tractava d’un accident. Un maleït accident!

El Toni no s’immuta dels meus cops, perquè estan carregats de debilitat, de sanglots, d’esquinç interior i em deixa fer fins que, poc a poc, em vaig tranquil·litzant.
Els seus braços em rodegen. La seua roba fa olor a llenya. Una olor penetrant, que m’indica que on estic fa fred, malgrat jo no en tingui, perquè he deixat de sentir. És temps d’estar al costat de la xemeneia, arraulits al sofà i, a poder ser, tapats amb una manta gruixuda.

—Elisa... —Em xiuxiueja—. Entra i t’ho explico.

I les seues mans em dirigeixen al menjador on el foc consumeix amb força la llenya, la xucla, la carbonitza i la polvoritza.

Les meues passes vacil·lants i insegures, acompanyades per les seues, em dirigeixen fins el sofà on m’assec per a què el Toni m’expliqui els meus dubtes, que en son molts, però una part de mi no el vol escoltar.

Vol quedar-se al poble amb els meus pares i família, abans de la trucada, quan desconeixia tots els detalls que sé que vindran a continuació.

El Toni s’ha assegut al meu costat, té una mica de tos, s’aclareix la veu i comença a explicar-me el que ha ocorregut en les últimes quaranta-vuit hores.

—Elisa, el Lluis portava uns dies una mica nerviós pel seu treball...

La meua mirada sobretot demostra sorpresa, perquè en cap moment li ho havia notat. I el Toni continua i em relata una altra part del meu xicot que desconeixia per complet, com si em parlés d’una altra persona allunyada de mi.

—Havien canviat la imatge corporativa de l’empresa i renovat la seua pàgina web, junt al seu bloc, per a fer-lo més personal, més humà. A la pestanya de «Qui som» sortien els seus noms juntament amb una foto de cadascun d’ells. El Lluis portava dies angoixat, però no es va poder negar a aparèixer en aquesta finestra al món, doncs estava a gust al seu treball.

—I el seu pare el va trobar... —Xiuxiuejo amb resignació.

—Sí, així és. El divendres dia vint-i-u pel matí, es va presentar a l’empresa i va parlar amb la secretària. No va mentir, va dir que era un familiar del Lluis i que volia la seua adreça, perquè s’havia perdut per la ciutat i creia que no tenia bé la direcció.

«La secretària li va donar a l’acte. El Lluis no es trobava a l’empresa. Bé, això ja no importa, estàvem elegint regals nadalencs i compràvem menjar per a la nit de Nadal. S’havia agafat el dia lliure i el passava amb mi.

«Vam parlar, li vaig dir si necessitava alguna cosa i em va respondre que no. I ens vam acomiadar. El dilluns pel matí, et va acompanyar a l’estació d’autobusos... I després va anar a treballar...

«La secretària va preguntar-li si havia rebut alguna visita, doncs un home de mitjana edat, calb i amb ulleres s’havia passat per l’empresa i li havia dit que era un familiar.

«El Lluis ja no va estar tranquil en tot el dia, doncs no tenia tracte amb ningú. Va venir a casa meua i em va contar la seua angoixa. I jo el vaig tranquil·litzar el millor que vaig saber, perquè pensava que aquest home s’havia confós.

«Vam estar parlant de tu. Feia escasses hores que te n’havies anat i ja et trobava a faltar. Li vaig dir que et truqués i així ho va fer. Quan va penjar, els seus llavis dibuixaven el millor somriure que li he vist en la vida, doncs l’angoixa que sentia s’havia esfumat. Tu li havies dit que l’estimaves i això era l’alegria més gran que havia tingut en anys. Després va anar a canviar-se de roba. A casa seua...

«Passaren les hores i no venia. La Maria i jo havíem preparat el sopar i ell, que s’havia ofert a col·laborar, no venia. Quina cara, vaig pensar... A les deu i mitja vaig rebre una trucada seua al meu mòbil. El Lluis em va demanar a crits que anés al seu apartament. La Maria es va quedar, alguna cosa havia passat i grossa, però com ho desconeixia per complet hi vaig anar sol.

—I que et vas trobar, Toni? —Pregunto alarmada.

—Vaig arribar, la porta de l’apartament estava oberta de par en par i el Lluis en un racó del rebedor acotxat, netejant el terra amb un drap a tot gas. És inútil, Toni, per més que frego, no se’n va. Llavors em vaig adonar que eren taques vermelles. El Lluis es va aixecar i vaig adonar-me que la seua camisa estava tacada de sang. Em vaig espantar tant, Elisa, no sabia a què es devia tot això. Al cap de poc, ho vaig veure. Hi havia un cos al fons del saló. M’ha forçat la porta, el cabró. Quan el Lluis va arribar a casa, el seu pare l’estava esperant ganivet a la mà, Elisa...

Els pèls de la meua pell, s’ericen. Estic atònita per tot el que estic escoltant.

—El Lluis, després de discutir amb ell, d’esquivar els cops i ganivetades, va agafar l’única arma que tenia al seu apartament. Un paraigües amb la puntera de ferro... Li va clavar al coll. La sang va començar a rotllar i el seu pare es va desplomar i es va partir la crisma amb la tauleta de vidre.

—I què vas fer llavors?

—El Lluis volia desfer-se del cadàver i que l’ajudés. M’ho va suplicar... agenollat com estava al terra. Fregava les restes de la seua pròpia sang i la del seu pare, però... No vaig poder, la situació em sobrepassava. Així que vaig trucar la policia des del balcó, mentre el Lluis pensava que estava trucant la Maria per a dir-li que ens retardaríem. Em comprens, veritat?

I em mira com demanant-me disculpes i necessita d’una espatlla per a poder consolar-se.

Assenteixo, però una pregunta que porta una estona, em copeja el seny, perquè em resisteixo a preguntar-li i acut als meus llavis.

—On està el Lluis ara? —Pregunto mentre sento els meus membres molt pesats, de plom.

—A l’hospital, però no ens deixen veure’l, Elisa. Aviat passarà a disposició policial.

—I un parell de llàgrimes rellisquen fins la comissura dels meus llavis—. Tu haguessis fet el mateix, veritat?

Després d’un llarg silenci, que s’ha instal·lat entre tots dos, trec de nou forces per a dir-li:

—Ho vas fer correcte, Toni.

—Confies en la justícia, Elisa?

—Legítima defensa, oi?

I és que ara els meus dubtes naufraguen entre tolls tenebrosos, on la balança de la justícia, que m’ha ensenyat el Lluis, em porta a la deriva...