Cercador
L’assassí del paternòster. [Temps real de lectura: 4 minuts]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
El títol no té res a veure amb cap maníac religiós que resa el parenostre mentre esbudella les seves víctimes, no. Un paternòster també és un tipus d’ascensor que va estar en voga en la primera meitat del segle XX, sobretot a països centreeuropeus com Alemanya, Àustria i Txecoslovàquia, consistent en una cadena vertical sense fi amb una sèrie de cabines obertes de les quals la meitat puja mentre l’altra meitat baixa. El moviment és continu, a una velocitat inferior a 30 centímetres per segon i cal abordar la cabina o desembarcar en marxa. Consulteu l’article de la Viquipèdia i acabareu d’entendre com és aquest aparell elevador.
A Berlín en queden uns quants que funcionen. Entre els d’accés públic n’hi ha un de 18 cabines dobles que serveix les 8 plantes de l’edifici Kleiststrasse 23-26, al costat de Wittenbergplatz. Com que a l’edifici hi ha la seu berlinesa de la CDU, l’Escola de Turisme i l’Embaixada de la República Argentina, és freqüentat per un públic força heterogeni. Feia molt de temps que no s’hi havien produït accidents fins que va aparèixer l’assassí o, més ben dit, les primeres víctimes de l’assassí, perquè de primer es van interpretar com a morts accidentals, però la freqüència i la similitud entre aquestes morts va aixecar sospites: en tots els casos els cossos havien quedat partits en dos, en sobresortir de la cabina la meitat, però n’hi havia de dos menes, cossos en què la part superior —tors, braços i cap— havia quedat a la cabina i la inferior —malucs i cames— al replà, i a l’inrevés. I va anar prenent forma la hipòtesi d’una segona persona a la cabina: l’assassí.
Quan el passatger entra a la cabina hi puja de cara i un cop dintre gira mitja volta, sent aquesta la posició en què abandona la cabina quan li toca: de cara al replà. L’assassí segur que aprofitava aquests moments, que són els més crítics perquè el passatger passava d’un estat de repòs a un altre de mobilitat —tot i la petita velocitat— o a l’inrevés, i a partir d’aquí era fàcil d’imaginar el modus operandi: quan la víctima entrava a la cabina, ja amb els peus a dins però encara inestable de cintura amunt, l’assasí l’empentava cap a fora i quan ja el tenia estès al replà l’estirava dels turmells per tenir-lo en posició; quan la víctima sortia de la cabina, ja amb els peus al replà però encara inestable de cintura amunt, l’assasí l’agafava pels muscles i el feia caure a la cabina, pressionant amb el pes del cos perquè no es pogués incorporar i mirant de tenir-lo en posició. Calia mantenir la cintura de la víctima en el llindar —pujant— o sota la llinda de la cabina —baixant—, per tal de cisallar-la per aquest pla vertical.
Faig servir pudorosament el verb cisallar tot i que les dues superfícies horitzontals que s’aproximen i la baixa velocitat a què ho fan no tenen res a veure amb dos talls ben afilats que es tanquen d’un cop sec, i el resultat de la partició no és un tall net com el d’una guillotina, ja us ho podeu imaginar. Salvant distàncies, el resultat amorf és comparable al de dividir amb les mans una barra de pa, ben diferent de tallar-la en dos trossos amb un ganivet de serreta, però no entrarè en lliçons d’anatomia ni en referències al doll de sang que ho empastifava tot. Pel que fa al crit esgarrifós de la víctima, que ressonava per totes les vuit plantes, tampoc no entraré en detalls i em limitaré a glossar el sadisme de l’assasí, que de segur va triar aquesta forma horrible de matar perquè no se n’hi va ocórrer cap de pitjor.
La primera mesura que va adoptar la policia va ser instal·lar a totes les plantes una càmera de vídeo, però no comptava que l’assassí fos tan espavilat d’adonar-se’n i que ruixés tots els objectius amb un esprai de pintura. Llavors se’ls va ocórrer que els agents més fornits i experts en defensa personal s’anessin succeint en el torn com a passatgers o víctimes potencials, però una de dues: o quan van posar en pràctica aquest operatiu els usuaris del paternòster eren gent normal o quan el criminal compareixia s’ensumava que els companys de cabina no eren simples ciutadans i decidia ajornar els seus propòsits per a un altre dia.
I així va anar passant el temps fins que l’assassí del paternòster va començar a actuar en un altre edifici berlinès que disposava d’aquest aparell elevador.
A Berlín en queden uns quants que funcionen. Entre els d’accés públic n’hi ha un de 18 cabines dobles que serveix les 8 plantes de l’edifici Kleiststrasse 23-26, al costat de Wittenbergplatz. Com que a l’edifici hi ha la seu berlinesa de la CDU, l’Escola de Turisme i l’Embaixada de la República Argentina, és freqüentat per un públic força heterogeni. Feia molt de temps que no s’hi havien produït accidents fins que va aparèixer l’assassí o, més ben dit, les primeres víctimes de l’assassí, perquè de primer es van interpretar com a morts accidentals, però la freqüència i la similitud entre aquestes morts va aixecar sospites: en tots els casos els cossos havien quedat partits en dos, en sobresortir de la cabina la meitat, però n’hi havia de dos menes, cossos en què la part superior —tors, braços i cap— havia quedat a la cabina i la inferior —malucs i cames— al replà, i a l’inrevés. I va anar prenent forma la hipòtesi d’una segona persona a la cabina: l’assassí.
Quan el passatger entra a la cabina hi puja de cara i un cop dintre gira mitja volta, sent aquesta la posició en què abandona la cabina quan li toca: de cara al replà. L’assassí segur que aprofitava aquests moments, que són els més crítics perquè el passatger passava d’un estat de repòs a un altre de mobilitat —tot i la petita velocitat— o a l’inrevés, i a partir d’aquí era fàcil d’imaginar el modus operandi: quan la víctima entrava a la cabina, ja amb els peus a dins però encara inestable de cintura amunt, l’assasí l’empentava cap a fora i quan ja el tenia estès al replà l’estirava dels turmells per tenir-lo en posició; quan la víctima sortia de la cabina, ja amb els peus al replà però encara inestable de cintura amunt, l’assasí l’agafava pels muscles i el feia caure a la cabina, pressionant amb el pes del cos perquè no es pogués incorporar i mirant de tenir-lo en posició. Calia mantenir la cintura de la víctima en el llindar —pujant— o sota la llinda de la cabina —baixant—, per tal de cisallar-la per aquest pla vertical.
Faig servir pudorosament el verb cisallar tot i que les dues superfícies horitzontals que s’aproximen i la baixa velocitat a què ho fan no tenen res a veure amb dos talls ben afilats que es tanquen d’un cop sec, i el resultat de la partició no és un tall net com el d’una guillotina, ja us ho podeu imaginar. Salvant distàncies, el resultat amorf és comparable al de dividir amb les mans una barra de pa, ben diferent de tallar-la en dos trossos amb un ganivet de serreta, però no entrarè en lliçons d’anatomia ni en referències al doll de sang que ho empastifava tot. Pel que fa al crit esgarrifós de la víctima, que ressonava per totes les vuit plantes, tampoc no entraré en detalls i em limitaré a glossar el sadisme de l’assasí, que de segur va triar aquesta forma horrible de matar perquè no se n’hi va ocórrer cap de pitjor.
La primera mesura que va adoptar la policia va ser instal·lar a totes les plantes una càmera de vídeo, però no comptava que l’assassí fos tan espavilat d’adonar-se’n i que ruixés tots els objectius amb un esprai de pintura. Llavors se’ls va ocórrer que els agents més fornits i experts en defensa personal s’anessin succeint en el torn com a passatgers o víctimes potencials, però una de dues: o quan van posar en pràctica aquest operatiu els usuaris del paternòster eren gent normal o quan el criminal compareixia s’ensumava que els companys de cabina no eren simples ciutadans i decidia ajornar els seus propòsits per a un altre dia.
I així va anar passant el temps fins que l’assassí del paternòster va començar a actuar en un altre edifici berlinès que disposava d’aquest aparell elevador.
Comentaris
-
Respostes:[Ofensiu]Joan Colom | 31-07-2022
Efectivament, l’assassí suava la cansalada i es mereixia els seus trofeus: havia de triar bé la víctima, no fos cas que fora de la secreta, i reduir-la fins que el paternòster fes de botxí.
Pel que fa a una hipotètica continuació, em sap greu però l’últim paràgraf no duia la intenció d’una segona part: només pretenia suggerir que l’assassí disposava molts escenaris on poder actuar i que seria difícil fer-lo caure al llaç. -
amb detall[Ofensiu]Atlantis | 31-07-2022
i ben explicat els assassinats del paternòster.M'has fet anar a google.(!!!) Espero continuació.
-
No sé què és més difícil...[Ofensiu]llpages | 30-07-2022 | Valoració: 10
si actuar quan hi ha quasi ningú fent ús de l'ascensor, manipular la víctima tenint en compte crits i resistència física, fer-se escàpol després de l'acte més propi d'un escorxador,... no ho sé, a vegades ser dolent (o molt dolent) suposa molt més esforç que ser bon minyó. Estaré amatent a una continuació a fi de saber si van aconseguir d'enxampar l'assassí. Endavant, Joan Colom!
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Més sobre el substitut.
- La família Ulisses. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre HORABAIXA [temps real de lectura: 3 minuts]
- Recuperar Bellmunt.
- Vint nanoocurrències sobre LLIGAR.
- Verbs acabats en "pondre" i "posar". [temps real de lectura: 4 minuts].
- Vint nanoacudits sobre SALA D’OPERACIONS (QUIRÒFAN) [temps real de lectura: 3 minuts]
- La joia de viure. [temps real de lectura: 3 minuts]
- El substitut.
- Catalanades.
- De composar a compondre. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Vint nanoacudits sobre EL CEMENTIRI [temps real de lectura: 3 minuts]
- La meva lluita. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Vint nanoacudits sobre TERROR IRRACIONAL [temps real de lectura: 3 minuts]
- Martha Argerich. [temps real de lectura: 1 minut]