Cercador
L’ascensor (1).
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
En totes les comunitats de propietaris hi ha una ovella negra. En la majoria de casos a aquest individu, a qui s’atribueix la major part de bretolades que es cometen a l’escala, no se l’ha pogut enxampar mai in fraganti i, per tant, se’n desconeix la identitat, tot i que és freqüent que se sospiti d’algú. Les sospites solen recaure sobre qui és diferent, com ara algun immigrant o algun jove que viu sol, preferentment si vesteix de manera informal i porta pírcings o tatuatges. De vegades aquestes presumpcions són encertades però també pot passar que les malifetes provinguin de qui menys es podia esperar, com ara d’aquell nen tan educat o d’aquella vídua tan respectable. I és que, quan algú actua protegit per l’anonimat, segur que ningú no el veurà, pot incórrer en les accions més abominables.
A la finca del Carrer de l’Ordre 123, el presumpte culpable es deia Ruf Rufià i vivia en el setè pis. Amb fonament només se li podia imputar la morositat en el pagament de les despeses comunitàries, els xivarris que organitzava fins a les tantes de la matinada en el seu pis, encendre el llum de l’escala en ple migdia assolellat, no acompanyar la porta del carrer perquè es tanqués quan bufava vent i no saludar mai cap veí.
A partir d’aquest currículum també li van adjudicar l’autoria de totes les mostres d’incivisme fetes d’amagat: llençar a terra la propaganda que trobava a la seva bústia o, encara pitjor, deixar-la a les bústies dels veïns; llençar paper de cuina brut pel celobert; fer barbacoes al terrat i deixar-lo ple de brases i cendres; abocar oli sobre els esglaons més foscos de l’escala; gravar gargots amb la clau en la paret del vestíbul, al peu l’ascensor, i embrutar el terra de l’ascensor i del vestíbul amb el degoteig de bosses d’escombraries plenes a vessar. Era precisament en l’ascensor on no parava, presumptament, de fer barrabassades: escopir en el terra; arrencar els avisos d’inspecciò fixats per les companyies; deixar la porta del seu replà mal tancada; deixar les empremtes de les mans en el mirall; polsar el botó de l’àtic, just abans de sortir, i deixar en un racó l’hamburguesa amb estricnina que va acabar amb el yorkshire de la Sra. Dalmau.
Una nit com moltes Ruf tornava a casa cap a la una. De sobte, quan l’ascensor el pujava, se’n va anar la llum i va quedar aturat entre el cinquè i el sisè. Només va quedar encès el tènue enllumenat d’emergència, i per l’intercomunicador una veu rogallosa i pausada es va deixar sentir, xiuxiuejant: "Malparit, t’ha arribat l’hora. Dintre de poc quedaràs esclafat com una panerola i se t’haurà acabat això de fer la guitza a tothom amb total impunitat. Mira cap amunt, malparit". Ho va fer i li va semblar com si la cabina tingués el sostre més baix. Va prémer el botó d’alarma, però en lloc de sonar el senyal acústic va sentir-se el mateix missatge: "[...] Mira cap amunt, malparit". Ho va tornar a fer, el sostre encara semblava més baix i llavors va copsar què ho estava provocant: el sostre de la cabina es desplaçava cap avall molt lentament, potser a raó d’un centímetre per segon. Mentre el cor accelerava els batecs va mirar al seu voltant, buscant algun cosa amb què poder frenar allò. En no trobar res va alçar els braços tractant inútilment d’alentir-ho, però el sostre seguia avançant, implacable. Ja de genolls, va posar-se a cridar; en realitat només ho va intentar, perquè el terror se n’havia apoderat de tal manera que no li sortia ni un fil de veu. Quan la cabina ja era menys alta que ampla i ell havia hagut d’estirar-se, es va girar per no veure com la premsa s’aproximava. Ja de bocaterrosa, va arrencar a plorar...
El veí més matiner se’l va trobar arraulit al terra de la cabina de l’ascensor. Dies més tard, l’informe del forense atribuïa la mort a aturada cardiorespiratòria deguda a infart agut de miocardi. Els veïns no volien pas haver arribat tan lluny: no savien que aquell home, d’uns vint-i-pocs anys i aspecte saludable, patís del cor, i només havien volgut terroritzar-lo perqué se’n recordés tota la vida, de l’ensurt. Però tampoc els va semblar malament ni van tenir massa remordiments.
A la finca del Carrer de l’Ordre 123, el presumpte culpable es deia Ruf Rufià i vivia en el setè pis. Amb fonament només se li podia imputar la morositat en el pagament de les despeses comunitàries, els xivarris que organitzava fins a les tantes de la matinada en el seu pis, encendre el llum de l’escala en ple migdia assolellat, no acompanyar la porta del carrer perquè es tanqués quan bufava vent i no saludar mai cap veí.
A partir d’aquest currículum també li van adjudicar l’autoria de totes les mostres d’incivisme fetes d’amagat: llençar a terra la propaganda que trobava a la seva bústia o, encara pitjor, deixar-la a les bústies dels veïns; llençar paper de cuina brut pel celobert; fer barbacoes al terrat i deixar-lo ple de brases i cendres; abocar oli sobre els esglaons més foscos de l’escala; gravar gargots amb la clau en la paret del vestíbul, al peu l’ascensor, i embrutar el terra de l’ascensor i del vestíbul amb el degoteig de bosses d’escombraries plenes a vessar. Era precisament en l’ascensor on no parava, presumptament, de fer barrabassades: escopir en el terra; arrencar els avisos d’inspecciò fixats per les companyies; deixar la porta del seu replà mal tancada; deixar les empremtes de les mans en el mirall; polsar el botó de l’àtic, just abans de sortir, i deixar en un racó l’hamburguesa amb estricnina que va acabar amb el yorkshire de la Sra. Dalmau.
Una nit com moltes Ruf tornava a casa cap a la una. De sobte, quan l’ascensor el pujava, se’n va anar la llum i va quedar aturat entre el cinquè i el sisè. Només va quedar encès el tènue enllumenat d’emergència, i per l’intercomunicador una veu rogallosa i pausada es va deixar sentir, xiuxiuejant: "Malparit, t’ha arribat l’hora. Dintre de poc quedaràs esclafat com una panerola i se t’haurà acabat això de fer la guitza a tothom amb total impunitat. Mira cap amunt, malparit". Ho va fer i li va semblar com si la cabina tingués el sostre més baix. Va prémer el botó d’alarma, però en lloc de sonar el senyal acústic va sentir-se el mateix missatge: "[...] Mira cap amunt, malparit". Ho va tornar a fer, el sostre encara semblava més baix i llavors va copsar què ho estava provocant: el sostre de la cabina es desplaçava cap avall molt lentament, potser a raó d’un centímetre per segon. Mentre el cor accelerava els batecs va mirar al seu voltant, buscant algun cosa amb què poder frenar allò. En no trobar res va alçar els braços tractant inútilment d’alentir-ho, però el sostre seguia avançant, implacable. Ja de genolls, va posar-se a cridar; en realitat només ho va intentar, perquè el terror se n’havia apoderat de tal manera que no li sortia ni un fil de veu. Quan la cabina ja era menys alta que ampla i ell havia hagut d’estirar-se, es va girar per no veure com la premsa s’aproximava. Ja de bocaterrosa, va arrencar a plorar...
El veí més matiner se’l va trobar arraulit al terra de la cabina de l’ascensor. Dies més tard, l’informe del forense atribuïa la mort a aturada cardiorespiratòria deguda a infart agut de miocardi. Els veïns no volien pas haver arribat tan lluny: no savien que aquell home, d’uns vint-i-pocs anys i aspecte saludable, patís del cor, i només havien volgut terroritzar-lo perqué se’n recordés tota la vida, de l’ensurt. Però tampoc els va semblar malament ni van tenir massa remordiments.
Comentaris
-
Resposta:[Ofensiu]Joan Colom | 07-06-2022
Celebro que el passatge de l’ascensor t’hagi provocat inquietud.
Pel que fa a la lletra gran, no només ho faig per a mi sinó per als lectors en general i, en particular, per als que estem poc o molt tronats de la vista. Jo treballo amb portàtil, que com deus saber té un panell tàctil que permet fer zooms d’aproximació, però no és el mateix: la lletra es veu més gran però proporcionalment les línies segueixen igual de llargues i es fàcil entrebancar-se en passar d’una línia a la següent. -
acaba com un relat de terror[Ofensiu]Atlantis | 06-06-2022
Sí, com ha comentat algú d'un simple i complicat problema de veïns acaba amb un relat de terror. Ben escrit, ben explicat i esfereïdor l'escena de l'ascensor que va baixant i l'angoixa de veure't morir aixafat.
No comento tot el debat de lletra gran i petita i com mesura els minuts el programa.
Jo he configurat el meu ordinador, no em diguis com perquè no ho recordo, que quan llegeixo els relats i els escric ho puc fer amb la lletra més gran. I sí, els que tenim una edat i/o un cert problema de visió, ens afavoreix la lectura.
Ens llegim. -
Mai en el punt de mira![Ofensiu]aleshores | 04-06-2022
Em sembla que ès a “L’Estranger” de Camus que el protagonista acaba jutjat i mort i que l’origen de tot és no haver plorat en l’enterrament de la seva mare.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Crim i càstig.
- Santa innocència. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre LLEPAR [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre SEXE [temps real de lectura: 3 minuts]
- DEP, germana.
- Vint nanoocurrències sobre PA AMB TOMÀQUET [temps real de lectura: 3 minuts]
- Esferes.
- TOC, TOC. [temps real de lectura: 4 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre EL PEREPUNYETES. [temps real de lectura: 3 minuts]
- No és fàcil anar d'original o Els experiments, amb gasosa. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Fibonacci i cia. [temps real de lectura: 14 minuts]
- Fantasmes quotidians. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre INFIDELITAT.
- L'Smart Fortwo fantasma.