L'abric blau

Brins, encara que jo no sigui la DJG, m'he pres la llibertat de llegir el teu relat L'abric Blau i la veritat és que l'he trobat commovedor... A banda de que l'abric és la darrera peça que es llença o es dona, sigui per ésser la més cara de d'indumentària, és també aquesta la que més es conserva perquè podè és la que manté l'essència del cos de la persona estimada que el lluïa. L'abric també et transmet protecció. No recordo on vaig llegir que el color blau en moltes cultures és el color més protector. A l'Orient Mitjà, les portes pintades de blau protegeixen dels esperits malignes. Jo crec que aquest abric blau que custodies dins l'armari, no fa cap nosa, ans al contrari. En els teus moments de melangia esdevé un càlid record de la persona que el dugué en vida. Una abraçada, Nil.

Un relat tan real, que tots una vegada o altre ens hi em pogut sentir identificats. Expressat amb la tendresa i suavitat que et caracteritza, fa que sentis com a quotidiana la visió, el tacte i l’aroma de l’abric blau. A poc a poc, s’ha d’anar donant temps al temps i si l’Agnès sent que l’ha de tenir i veure’l, fa ben fet. En el fons sap que no necessita l’abric per recordar, tan sols el fet de poder-lo mirar quan vol, és un xic del que va tenir.
Una forta abraçada Pilar

Trobo aquests mots tan plens de poesia que he volgut repetir-los al títol del comentari.
Un relat intimista i per més que dur, dolç. El color de l'abric és de les emocions, diuen, el de l'aigua. És més que un abric i només quan se sent i es vol es fa aquest 'feng shui' del que en una llar sobra i així s'obre un nou tram. Cal escoltar què demana l'interior de qui ha de fer aquesta feina i no pas les veus que venen de fora, per més abraçaires que siguin i que es mereixin un somriure pel consell.

Tant de bo tots els abrics que tenim siguin tan plens de caliu com el que destil·la aquest escrit. Un abric blau que ens acull, als lectors, i que ens ajudarà/ajuda a compartir el que la vida sempre porta, inexorablement.

Del meu avi encara tinc una camisa de franel·la. I ella és, en certa manera, un bocí tangible d'avi Lluís, mort als 93, fa onze anys, però la camisa hi és, com un complement de l'ànima fora d'ella.

Petó gros.

Mena

el sentiment d'enyor que transmet el teu relat perquè he viscut una experiència semblant . Quan va morir el pare del meu marit, la seva esposa , de tant en tant, obria l'armari i s'abraçava i olorava una bufanda d'ell que tenia penjada al armari.

Desitjo de tot cor que el proper 2015 sigui per a tu molt millor que aquest any que s'acaba.
Una càlida abraçada, estimada Pilar.

Entrem en el personatge protagonista a través d'una escriptura rica i àgil alhora. Bon relat!

Quan les persones que estimem ens deixen i sols queda el seu record, ens aferrem a ell. Sabem que el temps tot ho cura o suavitza però el record perdura. No cal que cada vegada que obri l’armari, l’Agnès, vegi l’abric blau per recordar l’ésser que falta, segurament sense ser-ne conscient necessita palpar-lo, acariciar-lo...
Relat que fa pessigolles, i tantes que en fa!
—Joan—

però encara fa fred...

Un vocabulari ric i encantador, brins, per a una gran història d'amor que es rebel·la contra l'oblit. Felicitats!

És una decisió tan personal que cal respectar-la. Si el vol donar, que el doni. Si no el pot donar, que no el doni. Ja arribarà el moment, o no. Cadascú és lliure dels seus propis actes. I una pèrdua no sempre és fàcil de dur. A poc a poc i amb bona lletra tot es posarà al seu lloc i l`'abric blau descansarà on calgui. Una abraçada Pilar.

aleix