La trena tallada

Un relat de: Ginebreda
A la tardor de l’any 39, en la duríssima postguerra, terribles epidèmies de tifus exantemàtic, de diftèria i de verola, van matar milers de persones. La dictadura va silenciar aquelles epidèmies com vergonyoses i pròpies de gent dèbil i bruta que no era mereixedora de pertànyer a “l’imperi”. A Lleida, el tifus va fer estralls i va ser especialment mortífer entre nens i adolescents. Per evitar el contagi provocat pels polls, els rapaven els cabells. A alguns joves morts els feien enterrar amb vestit de falangista per escarnir la família.


Pessigolleja’m el nas
amb el plomall de la trena
que pugui sentir l’eternitat
i dicta’m el més bell poema
que canti la innocència dels quinze anys.
Des d’un lloc on les bombes no hi arribin,
ni la febre ni la fam dels perdedors,
on no hi hagi dolor ni malaltia,
i sols tinguin com única bandera
el vestit de la festa major.

Aquell any no hi va haver primavera
i cap brot naixia a l’hort dels humiliats
i un sol de plom calcinava les pedres.
Beates, novenes, cavallers mutilats,
ossos blancs, escorpins i uniformes,
cara al sol, tricornis xarolats,
venjança, caps pelats, sotana i missa,
cartes tancades oprimint el pit,
polls verds, camises blaves, ricí i injustícia,
pes massa feixuc per un cos tan petit.

I vas marxar quan l’hivern començava
amb camisa d’escarni que et venia gran,
plorava ta mare i et posava als braços
el quadern d’escola que mai vas acabar.

Al cap dels anys, i jo no et vaig conèixer,
t’he retrobat a sota d’un lilà
i la teva germana, que és ma mare,
em parla del tifus que se’t va emportar,
dels teus ulls dolços i la llarga trena
i com ploraves quan la van tallar.
Massa petita per ballar amb els nois
i massa gran per un taüt blanc.

Quan hagi de morir vine a buscar-me,
perquè no em dolgui marxar d’aquí
i fes-me creure a mi, tan descreguda,
que un altre lloc ens espera més enllà.
Un poble on els cabells tornin a créixer,
i cada vespre a la plaça facin ball,
i es pugui anar a l’escola cada dia,
sense déus, ni càstigs, ni pecats.
Indret màgic on ens faci companyia
la memòria dels éssers estimats.

Comentaris

  • Tens tota la raó. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 15-01-2024 | Valoració: 10


    Amb aquest relat tan existencial, que s'ha quedat en la història. M'ha impressionat com l'has descrit. Amb un sistema, entre relat i poesia.
    Realment el poema està descrit tot el que ha passat en la postguerra.
    M'he quedat amb la boca oberta en llegir-lo, completament dues vegades, per a entendre'l millor.

    Gràcies per compartir-lo.
    Cordialment.
    Perla de vellut

  • Els morts de la postguerra[Ofensiu]
    Joan Colom | 17-12-2023

    Em considero un negat per a la poesia però aquest poema se m'ha fet entenedor i alhora emotiu, i traspua veritat.

    He contestat amb un altre autocomentari (no t'espantis: molt més curt que el primer) el teu tercer comentari al meu últim relat "Temprar i trempar".

  • Punyent...[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 13-12-2023 | Valoració: 10

    i alhora ple de sensibilitat i bellesa. No tinc paraules suficients per descriure un poema amb uns versos tan excel.lents.

    La meva sincera enhorabona.


    Rosa.

  • Excel·lent[Ofensiu]
    llpages | 13-12-2023 | Valoració: 10

    Uns versets bellíssims sobre uns fets tristíssims. No repetiré els paràgrafs seleccionats pels que m'han precedit en el comentari, jo també els hauria escollit per la seva excel·lent expressió, els he trobat molt encertats. És curiós que uns fets tan desgraciats puguin reflectir-se en paraules d'una manera tan sensible, sense caure en mots més tristos encara, ben al contrari, que l'amor cap a la persona perduda es manifesti tan encertadament. Un poema per rellegir sovint, m'ha encantat!

  • La trena[Ofensiu]

    Un poema amb un rere fons històric on es plasma els estralls de la guerra civil espanyola i llurs conseqüències, narrades de forma poètica amb una forca que talla com el glaç per com arriben a colpir i trasbalsar les imatges al lector. M'encanta, entre d'altres estrofes quan dius: "Quan hagi de morir vine a buscar-me, perquè no em dolgui marxar d’aquí fes-me creure a mi, tan descreguda, que un altre lloc ens espera més enllà". Per cert, referent al títol, jo guardó, després de 60 anys, encara una treneta rossa, de la meva germana bessona del meu germà gran, que va morir de meningitis a 5 anys quan jo tenia pocs mesos... Ah! Et recomano la lectura, parlant de la guerra, del meu poema Barón Dandy publicat el 09/ 04/ 2020.

  • El món.[Ofensiu]
    SrGarcia | 12-12-2023

    Esgarrifosa l'explicació històrica. La poesia molt bonica, amb molt bon ritme. El contingut és el d'una bella elegia on barreja dolor i esperança, les imatges molt ben trobades.
    Destaco els versos:
    "Massa petita per ballar amb els nois
    i massa gran per un taüt blanc."
    Aquí descriu molt bé el drama de l'adolescència, el d'una vida tallada tot just quan començava a obrir-se al món.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Ginebreda

Ginebreda

30 Relats

134 Comentaris

5952 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
La Ginebreda és un ésser de l'imaginari català amb forma de dona d’aspecte arbori amb el cos de fusta, molsa i escorça. Té un temperament sanguinari i violent.

Però també va ser una dona real:

Eulalia Ginebreda (1584-1619) es va casar amb Pere Joan Totxo i en va prendre el cognom (es passà a dir Eulalia Totxa) .La seva mare, La Ginebreda (difunta abans de
1615) diuen que va ser qui va ensenyar a l'Eulàlia en quin bosc podia anar a trobar a Satanàs.
És acusada de bruixa, d'anar al bosc de Can Figueres de la Quadra a venerar al dimoni i de fer cas de les seves ordres. Se l’acusa d’intentar assassinar a diverses persones i de liderar un grup de sis o set dones.

El 1619 és empresonada, portada a Barcelona, sotmesa a turment i finalment penjada el 26 d’octubre a Terrassa.

Font: Lo negoci de las bruxas
ARXIU HISTÒRIC DE TERRASSA
ARXIU COMARCAL DEL VALLÈS OCCIDENTAL