La mirada diferent

La mirada diferent

Casum en l’os pedrer! Pel sol ja deuen ser gairebé les dotze. M’he adormit, ben segur. Per sort no faig tard per anar a comprar pa, no me’n queda al rebost. Això em passa quan m'estiro a fer bronzo al jardí comunitari; m’adormo, el temps em vola i m’oblido de la resta del món. Ja ho tenim això els artistes orgànics... com jo.

Un veí m’estava espiant entre cortines. Deu pensar que no me n'adono, i la veritat, no sé què hi veu en observar-me, més aviat soc escanyolit i no tinc pas un cos d’atleta, com si diguéssim. M’entaforo una florejada camisa lleugera, fa calor, però alguna cosa m’he de posar... ah, sí! També m'encasqueto el meu barret de palla, record esfilagarsat del Panamà que va ser un dia.

Camino pel carrer amb nervi i resolut en direcció al forn. Com sol ser habitual, la gent em reconeix al seu pas; no deixen de mirar-me. Em creua una coneguda beata de mitjana edat i davant meu se senya! També aquell altre senyor —un escriptor maleït, diuen— que duu sempre barret i mai em mira, avui em saluda. No sé pas què deu voler, però no m’aturo, faig tard!

Entro decidit a la botiga, veig que la fornera fa una cara desacostumada mirant-me la camisa, ella coneix la meva veta artística, sap qui soc, i no l’hauria de parèixer estrany que dugui una hawaiana vella. Li demano a la Mari si tenim pa de fajol; el fan bo aquí!

—I com pagaràs avui, Joan? —diu ella consirosa.

Miro d'entaforar la mà a la butxaca del pantaló i trobo la cuixa nua, casum l’olla! No m’he posat pantalons! Faig cara de circumstàncies, la Mari ja sap com soc i dic que li pagaré demà; avui ja no torno.

Ella sembla comprendre'm i m’allarga el pa, tallat de biaix com sempre, i encara afegeix. —Torna quan vulguis. Tanmateix, si no et fa res i pot ser... si més no... posa’t uns calçotets!

No li blasmo el penjament. Però ha sigut aleshores quan, per primer cop aquell matí, la seva mirada càndida m’ha fet sentir nu.