La mestra apassionada

Un relat de: Nua Dedins
Enmig d'aquell bullici de gent i el piuloteig dels pollets i les gallines, estava palplantada allà al davant d'aquella façana amb el cap enlairat. Tenia el cap amunt i la mirada atenta a cadascun dels detalls d'aquella casa. Ni s'adonava del que passava al seu voltant. Uns passejaven en direcció al rellotge de l'Ajuntament, d'altres es creuaven en direcció a l'escultura d'en Verdaguer. Una senyora empenyia amb decisió aquell carro de la compra ple de fruita i verdura fresca, direcció cap a la nevera de casa. Un senyor gran caminava amb dificultats tot subjectant els braços amb dues crosses que li feien el camí més planer. Amunt i avall, d'un cantó a l'altre. Les oques i gallines cloquejaven a dins les gàbies mentre aquella noia posava una dotzena d'ous a l'ouera que subjectava aquell nen.

El rellotge de la Plaça tocava les dotze quan ella va treure's el mòbil de la butxaca del darrere i el va obrir disposada a fotografiar aquella façana. I de sobte, enmig d'aquella gentada, va aparèixer ella.

La recordava com si fos ahir. Asseguda en aquell pupitre de la classe de 5è, davant d'aquella tarima. Menuda, senzilla, cabell ros i ulls clars. De mirada pura, tota ella transmetia passió. A la pissarra, el guix dansava d'un cantó a l'altre. Els seus dits marcaven el ritme de les frases i unia les paraules tot traçant diversos arcs. Una autèntica dansa! Li brillaven els ulls tot explicant el subjecte, el verb, els predicats o el complements directes i indirectes. Tot era harmonia, tot tenia un sentit. La combinació de paraules era pura màgia.

La Conxita somreia sempre que explicava la lliçó. Era acollidora, comprensiva i apassionada. Mentre l'escoltava, pensava que la feina que feia li devia entusiasmar. I malgrat la seva menudesa, traspuava caràcter i seguretat, molta seguretat. Quan convenia també enretirava l'arc dels seus llavis per arrodonir-nos i donar el toc a algun dels companys que no acabava d'estar massa al cas. Però la serietat aparentava controlar-la bé. Era una dona harmoniosa i equilibrada.

I sense esperar-s'ho, la tenia allà al davant. Amb aquell mateix somriure d'aquells anys. No li passaven els anys a la Conxita. Seguia essent acollidora.

- Què fotografies?

Li va explicar que en aquella casa hi havia nascut la Maria Dolors Orriols. Una dona valenta i atrevida, la tercera vigatana il·lustre, que va perseguir amb fermesa els seus somnis i va escriure un pilot de novel·les precioses. Moltes d'elles, ambientades a la comarca d'Osona. I amb la mateixa passió que anys enrere li havia encomanat la Conxita, la va convèncer que n'havia de llegir la seva obra. Un seguit de novel·les cabdals per entendre un moment històric com la postguerra.

Després de conversar una estona, es van donar el número de mòbil per seguir en contacte i buscar una nova data per retrobar-se i dialogar sobre aquesta escriptora vigatana reeditada. Mentre es deien adeu, va pensar que aquella retrobada en aquell precís instant i en aquell lloc era fruit d'una màgica connexió. Un senyal. Segur que sí. Allò era un senyal. Va enlairar la mirada amunt i sota d'aquell llençol de núvols, ben a gust, va somriure.




Un relat dedicat a tot el professorat que ensenya amb passió literatura (i totes les altres matèries) i que es fan estimar per l'alumnat! Gràcies.

Comentaris

  • Connexió màgica[Ofensiu]

    Bona tarda, Nua Dedins:

    Quan la passió es porta dins i s'aconsegueix transmetre, els alumnes surten doblement ensenyats. La força d'aquesta mestra és màgica i m'ha emocionat la seua vocació imparable. Fas una bona descripció d'ella durant tot el relat.

    Una forta abraçada,

    Helena

  • Mestres de cor i ànima.[Ofensiu]

    Jo quan anava a estudi era un zero a l'esquerra. Suspenia gairebé tot!, llevat de dibuix, ètica i moral ( religió) i gimnàstica. Teníem un professor, castellà de Madrid, que ens impartia la matèria de ciències naturals. Adesiara encetava la classe parlant-nos, tots érem adolescents aleshores, de sexualitat, i de temes que en un context normal els hi pertocava fer-ho al nostres progenitors. Vull dir que ens feia de papa! Tenia els cabells arrinxolats, d'un tó atzabeja. Era guapot..., insconcient devia atreure'm.... Doncs bé, era tant l'amor que ens professava que per amor devers ell vaig aconseguir aprovar la seva assignatura amb un cinc pelat. És per això que llegint el teu relat, escrit de manera magistral, m'he sentit involucrat, tocat de l'ànima... Enhorabona i et seguiré llegint amb delectança. Nil

  • Mestres[Ofensiu]
    llpages | 28-05-2023 | Valoració: 10

    És cabdal la influència que té un bon mestre en el desenvolupament personal dels alumnes. Sovint ens n'adonem quan ja fa temps que hem deixat enrere aquesta etapa crítica de la vida. Però mai és sobrer de reconèixer la fantàstica tasca que els bons mestres fan en els seus deixebles, com ho fa aquest excel·lent relat. Enhorabona, Nua!

  • Això....[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 28-05-2023

    sí que és estar agraït per una mestra que ho vivia i sentia passió per la seva feina. Saber explicar i transmetre coneixements és vital per un bon aprenentatge i motivació. Un relat entretingut i excel.lentment redactat.

    Enhorabona Nua Dedins.

    Cordialment.

    Rosa.