LA MALETA

LA MALETA


Ja fa tres mesos que vam comprar els bitllets d’avió, sempre s’estalvien uns quants calerons quan els compres anticipadament. L’espera se m’ha fet un pèl llarga, però per fi ha arribat el dia tan desitjat. Anem a Budapest! Només hi passarem quatre dies, però fa tant que no viatgem, que estic frisant per arribar-hi.
La meva imaginació ja està en dansa... Amb la història i els monuments que té aquesta ciutat, no pararem quiets ni un minut. Un passeig romàntic pel Danubi, visitar el barri jueu i la Sinagoga, el Parlament, el castell de Buda... i com no, uns banys al balneari Széchenyi i un bon gulasch que no pensem passar per alt. M’he ben informat i són experiències inoblidables, que sense cap mena de dubte tenim planejat fer.
De bon matí i amb tot a punt, ens dirigim a l’aeroport. En Pau agafa la seva maleta de mà, i quan em veu sortir amb un maletot, que tot i amb quatre rodes, en prou feines puc arrossegar... Posa el crit al cel sense estalviar-se cap paraula grollera.
Mira que és un home pacient i comprensiu, i ens entenem la mar de bé, però aquesta circumstància el fa sortir de polleguera. Què hi farem, no ho pot evitar.

- Però on vas amb aquesta maleta? Tan sols serem fora tres nits! Ara haurem de facturar i amb això no hi comptava, quina dona, no entendré mai tanta previsió i tant per si de cas.
Has buidat la casa, i no faràs servir res del que has agafat. Mare meva, i la morterada que ens costarà.
- Digues el que vulguis, no volies estalviar? Doncs no et queixis tant, ja m’ho diràs quan em demanis alguna cosa de les que tot sovint se t’obliden, que si el xampú, que si els mitjons, que si l’escuma d’afaitar... Fa vint anys que vivim junts, t’ho podies haver imaginat.
Mai se sap el que pot passar, i ser previsora forma part dels meus principis, que no hi falti de res.
- Aquí el que falta és sentit comú, a qui se li acut aquest despropòsit? Fa molt que no viatgem, com vols que recordi aquestes manies sense cap mena de lògica.
- Deixem-ho córrer, que encara perdrem l’avió per una absurda discussió que ja no té remei.
Vinga, tranquil•litza’t que ens ho passarem d’allò més bé. “No fos que enfurrunyat com està no li faci gens de gràcia que m’enganxi a ell com una paparra quan l’avió s’enlairi, tinc pànic a volar”

Arribem a l’aeroport i una cua espatarrant per facturar. Finalment, és el nostre torn i l’hostessa ens comunica que les cabines de l’avió estan plenes i que la maleta de mà també s’ha de facturar. En Pau protesta i es queixa, però la noia molt amablement, insisteix a explicar-nos que és una norma, i no ens queda altra solució.

“De fet, tant és, de totes maneres ens hauríem d’haver esperat per recollir la teva, em diu”. I jo, múrria com soc, m’abstinc de fer cap comentari, i faig com si sentís ploure, donant el problema per acabat. Soc molt positiva i no permetré que res ni ningú em tregui d’aquest context; tot i que no puc evitar escoltar algun renec fugisser i un munt de remugaments quan arriba el moment de pagar la facturació.
Passem tots els controls, i embarquem sense cap dificultat, oblidant tot el que ha succeït, fruint d’un vol agradable i sense ensurts fins a aterrar a Budapest.
Ara sí. El pitjor ja ha passat!

Contents i animats, ens dirigim a la cinta i esperem pacientment per recollir les maletes.
“Ja veig la meva Pau”. Passa per davant nostre, però pesa tant, que no som capaços d’aixecar-la, esperem una volta i una altra i ho tornem a intentar. Impossible! Però com que som del morro fort, no ens donem per vençuts; i a la tercera, sense pensar-ho dues vegades, posem un peu a la cinta... I entre el moviment, l'impuls, i els esforços desesperats, ens arrossega i quedem estesos sobre la maleta com en una taula de surf. Quin trasbals que hem provocat!

Amb tant enrenou, una bona ànima, jove i forta com un tronc, s’adona de les nostres peripècies, i ens ve a socórrer sense perdre ni un segon. En un tancar i obrir d’ulls, ens aixeca amb maleta inclosa, deixant-nos a terra, drets i palplantats, com si no hagués passat res.
Bocabadats i contagiats per l’expectació que hem despertat al voltant, les nostres mirades es creuen, i esclatem a riure com un parell de beneits. L’humor és un bon antídot per aquests contratemps, si més no, tot ha acabat en una anècdota.

Tot seguit, i sense escatimar ni una paraula d’afalac, agraïm solemnement l’ajuda al nostre corpulent rescatador.
Un cop passada l’aventura, només ens queda recollir la maleta d’en Pau, amb aquesta no tindrem cap problema, és molt petita i no pesa gens, però esperem i esperem i la maleta no acaba d’arribar. Finalment, la cinta s’atura i ens quedem sols i plantificats al davant, sense la seva maleta i amb cara de babaus.

En Pau es posa les mans al cap, em mira i exclama: Mare meva, això sí que és estar de pega, el que faltava per rematar-ho tot. S’ha perdut la meva maleta! Ara sí que m’han ben fotut.
“Diuen que Déu escanya, però no ofega, i que quan es tanca una porta s’obre una finestra, però a mi ja m’arriba l’aigua al coll, i la mosca al nas, no les tinc pas totes...

Quines incongruències té la vida. Ves per on, després de tantes queixes i imprevistos, encara li hauré d’agrair a la dona que hagi portat la maleta gran”.

Rosa Gubau