L’estiu de la petita mort.

Al final de l'estiu, la majoria de companys del poble es lamentaven de que el període de "vacances" s'acabés... en canvi... jo n'estava ben content... Aquells estius es feien tan durs que tornar a l'internat era un incomprès i desitjable destí...

... I és que es treballava molt a casa dels pares... molt!... Forn, granja i l'explotació de dos jornals de terra, on s'hi procurava plantar cultius rendibles i laboriosos, comportaven jornades de dedicació interminables. No eren ni les onze del vespre que els meus ulls s'anaven tancant inevitablement, per bona que fos la pel·lícula de la tele aquell dia. Mig adormit, em despedia de la família amb un apagat bona nit...

En arribar a l'habitació, el meu cos fatigat queia feixuc sobre el llit. Absolutament absent durant les hores de son, era el remor de la màquina de pastar la que m'anava tornant a la consciència, recordant-me que el compte enrere de l'hora de llevar-se havia començat... Al voltant de les sis s'obriria la porta de l'habitació i el meu pare diria, fluixet: -Au va, noi, ja pots baixar...

Badallant, em vaig anar vestint... tenia mal de cap, aquell dia..., vaig agafar una aspirina efervescent i mig got d'aigua... sense que es dissolgués del tot, vaig engolir la barreja d'un glop i... cap a fer pa...

En acabar les primeres fornades, pujàvem a la cuina a esmorzar, després, el meu pare i jo anàvem a la granja. Encara que no era massa lluny, hi anàvem amb cotxe perquè el meu pare pogués tornar a temps per enfornar. Ell s'encarregava de repartir el menjar al miler de porcs encabits en les tres naus i se'n tornava al forn.

Jo netejaria de fems les més de cent corralines. Gairebé a l'hora de dinar, tornaria a casa a peu. Era una feina dura... tant que, al principi de l'estiu, em sortien butllofes a les mans... però, en pocs dies, ja lluïa unes protectores durícies, i uns bons bíceps!...

Aquell matí, no vaig poder acabar la meva tasca. Alguna cosa m'estava mossegant la panxa cada cop amb més força... adolorit i espantat vaig optar per tornar a casa...

Més tard sabria que la pastilla del matí, mal dissolta en un estómac encara endormiscat, havia perforat una vena. Estirat al llit, vaig començar a vomitar sang... molta sang. Els pares, evidentment preocupats, van anar a demanar ajuda...

No sabria dir quanta estona va trigar el metge... només sé que jo anava entrant en un estat com de profunda meditació... amb una sensació de benestar creixent... com si durant una conversa a la cuina, algú hagués tingut la genial idea d'apagar aquell sorollós extractor, que es va fer notable, precisament, al deixar de funcionar... quin descans!...

Quantes picors, punxades o dolors diversos ens deuen martiritzar constantment, benauradament atenuats per un mecanisme protector. No som conscients de que hi són, ni de com arriben a molestar fins que es "desconnecten"... Doncs així em sentia jo... desconnectat de tot dolor o molèstia... s'hi estava tan bé allí!...

Quan una llum blanca començava a envair-ho tot, una bufetada de la meva germana em va tornar a la realitat... Vaig obrir els ulls en una habitació d'hospital, on em portarien una mena de puré amb gust de cartró. Aquella "delícia" seria el meu menú dels pròxims dies... fins que es curés la ferida del meu estómac...

Si, aquell estiu, la mort va venir a fer-me una visita... i, des de llavors..., li he perdut la por!