Les hores extraordinàries de Setmana Santa.

-Joel, vine a "la classe", que el "jefe" ens vol dir no sé què...

Coneix com ningú la seva feina, en Joel. És tan bo treballant que cap de nosaltres podrà arribar mai al seu nivell... A més és un líder nat. Sempre de bon humor, discret, amable i, sobretot, un bon amic... és el "tio" que em cau més bé de l'empresa.

En un lateral de la gran nau on està instal·lada la fàbrica de mecanitzats, hi ha les oficines. Una de les sales és multifuncional, serveix per fer reunions amb clients, o xerrades, o cursets... Hi entro amb el Joel quan ja hi són tots. Després d'una breu salutació, el Sr. Joan, en to greu i mig afligit ens fa saber que les coses estan molt i molt fotudes...

- La crisi està sent llarga... molt llarga... passem per un moment molt crític... tant, que m'estic plantejant tancar l'empresa...

-Ara bé... hi ha un fil d'esperança, perquè acabo de rebre una comanda molt important que podria ser la nostra taula de salvament...

-El problema és que només tenim un mes per fer l'entrega... i, en realitat, és una feina de més temps... però que no cobrarem fins a acabar-la...

-Haureu de treballar bé, ràpid i fent hores extraordinàries... hores que no sé com us podré
pagar. Aquest més just en tindré per les nòmines...

-Això sí, qui fa la comanda és una empresa solvent i seriosa. Si complim els terminis, hi ha moltes possibilitats de salvar-nos...

-Contesteu-me tan aviat com sigui possible... i signo el contracte... Repeteixo, si no ho fem així, ho tenim molt, molt fotut!

Sense el Sr. Joan, sols a la sala, ens miràvem de fit a fit entre nosaltres. Sabíem que les coses estaven complicades... però no que ho estiguessin tant…

En Joel ens va treure de l'estat catatònic en què havíem caigut momentàniament i, amb poques i raonades paraules, ens va fer entendre que no teníem massa a perdre... Que, donades les circumstàncies, havíem d'acceptar el repte.

Tan a prop de Setmana Santa, fotia bastant… aquesta any, no ens en tocaria… pero ell tenia raó i vam comunicar la nostra decisió aquella tarda mateix. A l’endemà, un cop avisades i convençudes les famílies, ens hi vam ficar amb tota l'ànima, vam treballar tan be com vam saber. Després de fer un càlcul del temps que caldria per tenir acabat l’encàrreg, cadascun de nosaltres faria quatre hores diàries més, durant tot un més, dies de festa inclosos.

A la nostra feina, es millor no cometre errors o pots malmetre les peces fabricades… o, pitjor encara, pots fer-te mal… molt mal…

Vam haver de treballar de valent, i molt concentrats… De casa a la feina i de la feina a casa… ni sèries de tv, ni películes, ni passejos. Res de res, tan sols treballar, menjar i dormir…… Va ser un mes, realment, molt dur.

Junts i emocionats, contemplavem com se’n anava aquell camió pel pati de la fàbrica. Carregat de les caixes que encabien tot l’esforç, nervis, mals d’esquena i d’altres lesions musculars que els calmants havien intentat amortir… Baldats, de tant cansament acumulat, vam tornar cap casa… Aquella nit si que dormiriem a gust!

Poc després, gairebé ni recordavem l’esforç titànic de feia uns mesos… ni les hores extraordinàries que vam haver de fer per salvar els nostres llocs de treball… i, evidentment, al sr. Joan i la seva empresa…

Ara, treballavem de manera més regular, de manera molt semblant a com ho feiem abans de la crisi. Anavem fent...

De sobte, els que havíem sortit al pati per esmorzar i que ens toques una mica el sol, vam quedar enlluernats i bocabadats... El Sr. Joan entrava al pati amb un cotxe nou, exageradament gran i luxós...

Tan ràpid com un llamp, el record de tot el que vam passar per Setmana Santa... i de les hores extraordinàries "regalades" se'ns va clavar al cervell!

Tothom remugava, murmurava i maleïa al Sr. Joan... Però com és possible? Ni un detall pels seus sacrificats treballadors?...

Amb un regust amarg a la boca, vam anar entrant a la fàbrica... donant cops de cap, disgustats i sorpresos... ningú entenia res...

Els darrers vam ser el Joel i jo. Ell va ser l'únic que no va fer cap comentari, no va dir res... serè, com sempre...

De sobte, s'atura, m'agafa per les espatlles per mirar-me cara a cara... i em diu:

-Demà mateix em poso a buscar feina... Segur que trobo alguna cosa...

-Voldràs venir a treballar amb mi?