La Mercè i el Nadal.

La Mercè i el Nadal.

Nadal s'apropa. Els carrers són plens de gent atrafegada i banyada en llum artificial que s'escampa com tel suau pels barris més comercials de la ciutat. Una llum que empeny a embogir, encara més, tot aquell eixam humà.

Tothom va d'aparador en aparador, recorrent carrers plens de botigues, d'on n'entren i surten, tantes vegades com faci falta, fins a culminar aquella mena de ritual anual que consisteix a comprar, comprar i comprar encara més...

No en miro cap d'aparador, jo. Ni tampoc entro en cap botiga. La meva dona sap bé com n'és de difícil fer-me-hi entrar en èpoques d'aforament mínim. En aquesta època esdevindria gairebé impossible veure'm a l'interior d'un d'aquests establiments. Plenes "d'humanitat"... amb aquella calor asfixiant... aquells tràfecs... aquelles presses. Ui, no... "Déu mon guard"! Des de la seguretat i la fresca del carrer, sense estrès, ni la butxaca buida, passejo pels carrers contemplant el desfici de la gent.

La Mercè intenta endevinar que succeeix a l'interior d'una administració de loteria. Ajudant-se de les mans intenta tapar la llum de l'exterior que converteix el vidre en un mirall. Consulta el seu rellotge i la seva cara fa un gest de contrarietat per què encara no és obert. El rètol de la porta diu que ja són a punt d'obrir. Impacient, per què ha quedat amb una amiga per anar a comprar, ha d'esperar si o si per endur-se el dècim que du el número al qual, la família, aposta cada any.

Diu sa mare que, si els hi toca la loteria, compraran un pis com el de la seva amiga Lourdes, que té aquells "vestidors-habitació-armari" tan grans, com tenen els americans! Amb aquelles estances si que es pot tenir la roba ben endreçada! És que ara l'han de tenir a munts!...de vegades, fins i tot escampada per terra. L'altre dia va trobar tres peces de roba que, vet a saber tu quan van ser adquirides. Enfonsades i oblidades en una gran pila de roba encara duien l'etiqueta posada!

Els pares de la Mercè ja en tenen un de pis. Un de ben bonic, pensa la tieta Nuri. Ella valora molt diferentment les coses. Ha hagut de passar moltes dificultats i el troba magnífic, aquell pis. Ja el voldria per a ella, aquell pis... pensa...

Però la mare de la Mercè només veu el de la Lourdes... Hi somia nit i dia... Treure-li del cap és del tot impossible, vet aquí.

El pare de la Mercè encara ho té més clar: vol un cotxe com el d'en Jaume... que, fins i tot, aparca sol... a més té 35 cavalls més que el seu. On va a parar, no hi ha
color. I, a més, corregeix la trajectòria tot sol! Bé, només quan les línies de l'asfalt són ben pintades. Si no, simplement el sistema deixa d'actuar. Algun ensurt li ha donat aquest innovador sistema al Jaume, però a ell li és igual, ja ha après a desconnectar-lo, sense ni adonar-se'n, cada cop que engega el cotxe. De fet, l'autocentrat de carril fa més nosa que servei i, fins i tot, sembla més perillós que protector... Ara bé, quan surt l'ocasió de fer una demostració a un dels seus amics... Oh! Veure les cares d'admiració dels seus col·legues... això no té preu!

El cotxe d'en Jaume el té ben fascinat. Ha caigut en un pensament rotatiu tan obsessiu, que es retroalimenta... Ves que no li foti un pet el cap!
I la Mercè!, la nostra protagonista? Doncs, la noia ja fa un temps que va darrere del darrer model de telèfon intel·ligent. La Mireia, la seva millor amiga ja el té. Amb aquella "super càmera"... Aquell "super processador"... i també té més memòria... i és més ràpid en tot... i la pantalla es plega! "Buà"... quina passada! Quan mira el seu, gairebé sent pena d'ella mateixa...
"Compraré el número i... aquest any sí, aquest any tocarà... segur... i per fi podrem ser feliços"... es diu la Mercè, mentre espera...
... Finalment, obren la botiga i, la Mercè pot comprar el dècim encarregat...
... Dècim que, com cada any, no sortirà guanyador...ni hi haurà casa nova... ni cotxe nou i, el mòbil de la Mercè, continuarà fent la mateixa pena de sempre... és tan vell! Ja té, gairebé... set mesos!

La tieta Nuri contempla l'escena, afligida, tot pensant: "Estan derrotats, amb les targetes de crèdit fulminades, grassos i malalts de tant menjar, una pila de coses inútils comprades que aniran a parar a la brossa o a la pila de l'oblit".

I, quan no la veuen, sacseja el cap i se li escapa, ben fluixet: -no ho entenc... no hi ha qui ho entengui, amb tots els diners que guanyen... i mai sabran ser feliços...