La paperina de xurros que vaig comprar dues vegades.

Procuro fer tots els encàrrecs a peu, sobretot si allò que he de dur no pesa massa i cap dins la petita motxilla que m'acompanya habitualment. Encara que sigui lluny, encara que hagi de travessar la petita ciutat on visc, procuro fer-ho caminant. Em "tranquil·litza" la ment...

La solució a un problema complicat arriba llavors, de sobte, quan ja no sóc al despatx. Les meves "muses", anul·lades per hores i hores d'esforç mental previ, ara poden actuar lliurement i, d'entre el batibull d'idees inconnexes, destrien i relacionen les més importants i se'm presenten gairebé enquadernades...

-Nen... a tu se t'hauria de pagar per passejar!, em diuen a la feina després d'exposar alguna de les meves "genials" idees...

Aquell dia, encara lluny de casa, vaig veure una xurreria que no tenia cua de gent esperant. Temptat per aquest fet, no massa habitual, vaig comprar una paperina de xurros!, ben gran!...

Com que volia que arribessin calents a casa, em vaig menjar els que impedien que la bossa de paper tanqués bé i vaig continuar caminant.

Casualment, trobo una altra de xurreria sense cua més a prop d'on visc... (caram, d'haver-ho sabut, no em calia dur la paperina tanta estona a la mà!, em vaig dir... )

Mentre esperava el verd d'un semàfor, una noia jove, se'm apropa i em diu:

-Perdoni, senyor... em pot ajudar?... -estic recollint menjar o bé almoina per poder-ne anar a comprar...

Vestia correctament i semblava prou educada... Vaig quedar paralitzat un instant, com analitzant la inesperada escena... de cop, inconscientment, el meu braç es va obrir oferint la paperina...

-Si et va bé això... després de la pandèmia m'he acostumat a pagar amb targeta i no porto diners...

Educadament, Va agafar la paperina i la va guardar dins una bossa que duia, mentre em donava les gràcies

Amb el canvi de color del semàfor ens vam ficar a caminar en direccions oposades...

Aquell dia, no se me'n va acudir cap de bona idea... El meu cap estava concentrat en aquella escena... pensava en la fortuna i en la fatalitat... en com la capriciosa sort ens pot arribar a condicionar la vida... convertint-nos en poderosos o pidolaires...

Sumit en aquells pensaments, gairebé arribant a casa, giro sobre mi mateix i torno enrere, a la parada del semàfor...

Ni m'agrada esperar, ni acostumo a comprar xurros, però avui...

... en compraria dues vegades.

Just el dia que no hi havia cua...

... no arribaria pas amb les mans buides!

Encara que, ara, em fessin esperar!!!