El comunista.

El comunista.

Gairebé cada dia, un grup de col·legues de feina baixem a esmorzar al bar que hi ha en un dels edificis de l'empresa. Acostuma a ser un dels millors moments del dia, sobretot si hi anem inspirats. La conversa flueix molt millor quan ha succeït alguna cosa rellevant o, pel motiu que sigui, estem... "energitzats".

La meva "hiper-sensibilitat" fa que un simple canvi de temps em deixi aplatanat i sense massa ganes de xerrameca. També els hi deu passar als altres, això, ja que es donen dies en que la frase més utilitzada és un badall. I és que hi ha dies en que parlar pesa... pesa molt... i estem molt més còmodes reclosos en el silenci. Encara que hi som físicament... mentalment som lluny... com si aquells escassos centímetres s'haguessin convertit en vidres separadors. Ni idees em venen al cap en aquestes ocasions. I, si en ve alguna és de l'estil... "avui, no sé pas què dir"... o, "que bé estaria ara al llit jo, avui"...

La majoria de vegades, però, s'imposa la xerrameca. Sempre m'ha agradat conversar en grup, de fet, és l'activitat social que més gaudeixo. Suposo que, en una empresa gran com la nostra, la formació d'un grup homogeni i tolerant amb l'opinió contrària és mes fàcil, i acostuma a equalitzar-se de forma automàtica. Sempre hi ha qui encaixa millor que altre en el grup, però, si hi ha algú que s'hi troba molt a disgust, n'acaba marxant.

El dia que es toca el tema diners, ja sigui perquè algú ha fet una despesa important, perquè es comenta el sou que cobra en un càrrec determinat o pel motiu que sigui... el Frederic ens intenta inculcar el seu particular pensament comunista. Diu que el principal problema del comunisme és que es vulgui imposar. Que només pot funcionar si la gran majoria d'una societat entén i vol que la riquesa d'un país quedi repartida entre la gent que la compon, independentment de la vàlua o rendiment de cada individu. Diu que és l'única manera d'acabar amb la delinqüència, amb l'ambició desmesurada, amb la injustícia... Diu que, el dia que estem preparats mentalment, tothom cobrarà el mateix. Des del naixement a la mort. Que els pares no tenen perquè finançar la despesa que comporta tenir un fill, ja fan prou amb la tasca de tenir -ne cura i educar-lo. Que tothom, per humil que sigui la seva feina, té dret a disposar de la mateixa quantitat de diners per destinar-los a les coses més necessàriescom l'habitatge, menjar, roba, transport,lleure...

De seguida hi ha companys que se li tiren a sobre...

-Si home, ara em diràs que un metge, que ha estudiat un fotimer d'anys, ha de cobrar el mateix que un escombriaire!

Ara és quan el Frederic es fica en mode "convincent"... Agafem un exemple. Un estudiant de medicina i un escombriaire de vint anys tots dos. El futur metge posa esforç en estudiar allò que li agrada i l'escombriaire en fer la seva feina. Cadascú compleix amb el seu rol. Un estudiant... i l'altre treballant... Un ja fa una tasca útil encara que no sigui tan rellevant com la que podrà arribar a fer l'altre en acabar els seus estudis. Tenen la mateixa edat, i les seves necessitats cobertes, ja que tots dos estan cobrant el mateix, per tant, tots dos poden pagar totes les seves factures. Els dos xicots fan el que volen, poden i/o els hi agrada... I CAP DELS DOS TÉ PROBLEMES DE DINERS! Que és del que es tracta, HOME!

Ara salta un altre col·lega:

-Doncs jo, si em paguessin tant si treballo com no... em quedaria a casa... ben "repanxingat"!

Ara el Frederic comença a alterar-se i, fins i tot, aixeca el to de veu:

-Que vols dir? Què a casa teva no es freguen els plats?... ni es fan els llits?...

-És clar... com que no hi ha sou... a casa vostra no penca ningú!

-Mira, nen, en una societat justa i sana tothom sap què ha de fer. I, si algú no ho fa, és perquè està malalt... o, pitjor, perquè és un malalt...

És ara quan clava l'estocada final... fa una pausa i... salta:

-NO ESTARÀS PAS MALALT, TU?