La fàbrica dels somriures

Assaboria els darrers minuts que encara li quedaven per obrir la taquilla. Les mans li tremolaven lleugerament mentre sostenia emocionat aquella fotografia. L'havia capturat allà dret, amb un posat ansiós. Encara recordava les ganes que tenia de creuar la barrera i enfilar-se en aquell cavallet del carrusel per fugir ben lluny a la recerca de somriures! La seva mare sempre portava la càmera al damunt i havia capturat aquell moment per sempre.




Els pares havien discutit. Feia temps que es respirava un aire estrany a casa. Aquell dijous festiu, quan s'havia despertat, havia notat un buit. El pare no hi era. Mentre rescatava el trossos de galeta de dins del got de llet, la mare li va prometre que a la tarda anirien a la fira.

-El pare no tornarà, Mateu.

La galeta s'havia estovat al fons del got mentre ell també estava desfet, sanglotant enmig de l'abraçada de la seva mare. No semblava cap broma malgrat coincidir amb el dia dels sants innocents.

Cada any el carrusel de la Plaça de Prim que tenien prop de casa apareixia per captivar a petits i grans. Era una tradició fer una volta al carrusel d'aquell jove firaire. Aquells eren uns dies especials en què malgrat el fred semblava que tothom desprenia caliu i les mirades traspuaven milers de somnis. Però aquell dia la tristesa s'havia arrelat a casa. La mare dissimulava, el fred no aconseguia retenir-li congelades les llàgrimes que desbocades li regalimaven galtes avall. Quan van acostar-se a la cabina on s'hi refugiava el firaire, va tenir la gosadia de buscar els seus ulls. Estava tant trista! Però de sobte, mentre atansava la mà a la taquilla per pagar el preu d'aquell viatge, va tenir el pressentiment que tot aniria bé. Estava ansiós per tenir el bitllet entre les mans, travessar la balla i enfilar-se dalt d'aquell cavallet que ja tenia ullat! Aquell 28 de desembre li costaria d'oblidar. Quin dia més estrany. Un cop a dalt, el carrusel va començar a giravoltar i poc a poc, volta rere volta, aconseguia que tant els que eren a dalt com els qui els miraven des de baix somriguessin. Pura màgia que volia retenir per sempre!




I sense adonar-me'n, tornava a ser 28 de desembre, havia donat quaranta-cinc voltes al Sol des d'aquell matí i ja era el moment de baixar a obrir la taquilla. Vaig deixar la fotografia a la capsa dels records per sortir de casa i caminar el petit tros que em separa de la plaça on hi tinc la fàbrica dels meus somnis. No m'arrapenteixo ni per un moment de la decisió que vaig prendre al saber que aquell firaire es jubilava. Ho vaig intuir aquell mateix matí d'aquell 28 de desembre quan la mare li apropava la mà per pagar-li aquell bitllet per un viatge que esdevindria únic i irrepetible. Aquell carrusel era una autèntica fàbrica de somriures i volia continuar amb el negoci. Per res del món havia de deixar de giravoltar l'alegria. Ho havia vist clar. Volia dedicar-me a regalar felicitat! Allò no tenia preu i era un autèntic tresor, creieu-me. I si en dubteu, atanseu-vos al meu carrusel, observeu bé amb el cor i m'entendreu. Ah! I no us oblideu de capturar aquests moments màgics dels vostres petits cavalcant dalt d'un cavall o giravoltant a l'olla, com va fer la meva mare, perquè us permetrà viatjar de nou cap a aquest moment ple de llum. I en moments de foscor, tota llum és far que ens guia.




Aquest relat està dedicat a tots els firaires d'arreu del món que treballen de cor per fabricar somriures, a totes les famílies i a totes les persones que cada dia es dediquen a endolcir els cors.
També podeu escoltar aquest relat a l'Spotify 'Cuinant relats sentits'.