La decisió

De totes les perdues que ens depara la vida, la d'un fill és la pitxor. I no cal haver-lo parit, n'hi ha prou en haver-lo sentit dintre teu. I el cervell, que no calla mai i que massa sovint ens recorda allò que hauríem d'oblidar per passar pàgina i continuar vivint. M'ha agradat molt el teu relat i estic segura que moltes persones s'hi sentiran identificades.

Pocs cops en un escrit tan concís et deixa, llegint-lo, un impressió tan gran. I tant! que és un bon relat... A ma mare se li va morir un nena amb cinc anys i moltes vegades li sentia dir: ara ja hagués fet la comunió, ara ja tindria xicot, ara ja estaria casada, ara ja tindria fills... Fins que un dia llençant trastets, va desfer-ser d'una nina gegant que havia estat d'ella. D'aquell dia en avant ja mai més la va anomenar... gràcies i enhorabona per fer-nos gaudir de la teva creativitat literària. Nil.

"Avui hagués fet..."
Quin mal fa aquesta frase!
Has sabut tractar un altre aspecte del tema d'aquest mes, Pallars. Trist i bonic, i amb final feliç doncs la protagonista decideix afrontar, superar, aquest dol (el naixement de la nova criatura hi ajuda, però jo prefereixo pensar que, sense ella, també se'n hauria sortit.
Fins al proper curs relataire!

El cap, la testa, els nostres pensaments, la psicologia, la psiquiatria i la mare que la va parir han convertit el cervell en el gran protagonista d'avui. El seu poder és infinit, tant per bé com per mal. Una forta abraçada.

Aleix