Pressentiment

A les portes de la rifa de Nadal la Meri tenia coll avall que el dècim adquirit seria el premiat. Setmanes abans havia fet uns exercicis nocturns de càlculs numèrics tot seguint les pautes de la seva amiga, vident, que la van tenir ben ocupada.
D’entrada calia ambientar la cambra tot penjant unes pissarres plenes d’operacions matemàtiques, bàsicament multiplicacions de quatre i cinc xifres, que havia de resoldre en pocs minuts. A la Meri sempre li havien agradat les mates. A l’escola havia resolt els problemes amb una facilitat digna de lloar; i les quatre operacions bàsiques se les ventilava des de ben petita amb una rapidesa increïble.
Ara, que ja tenia experiència sobrera en el tema, volia arribar a aconseguir el seu objectiu: guanyar el primer premi de la rifa per tal de viure com una reina, sense les pressions i les responsabilitats pròpies del dia a dia.
L’amiga vident va voler esprémer aquesta qualitat innata de la Meri, aconsellant-li trobar, enmig dels càlculs nocturns, els números que destacaven “per se”, aquells que ella veuria de forma diferent, significativa. Finalment, va seleccionar la combinació impresa en el dècim que tenia entre mans i amb tots els números de guanyar.
Arribat el moment màgic de comprovar el resultat va voler compartir-lo amb l’amiga que, per la seva banda, havia optat per comprar el primer dècim que li va oferir el venedor. Amb una que tingués el cap com un timbal ja n’hi havia prou, deuria pensar.
Dos dècims, dues dones carregades d’il·lusió. Els quatre ulls pendents de la pantalla de la televisió. Quin neguit! Quins nervis!
Els crits que van fer ambdues en saber el resultat final va ser eixordador. Coneixent-les com les conec, sempre vaig tenir el convenciment que estaven fetes l’una per a l’altra i que, com a parella, arribarien lluny.
I també vaig tenir el pressentiment que cap dels dos dècims guanyaria. Com així va ser.