Distorsió

A la sala dels miralls del parc d’atraccions del Tibidabo ens havíem passat moltes estones divertidíssimes. Imatges distorsionades de nosaltres dos que se’ns retornaven ara molt primes, ara molt grasses, ara molt baixes, ara molt altes eren motiu suficient per sentir-nos còmplices no només en el dia a dia de casa, sinó en tots els moments d’oci que aprofitàvem al màxim.
Llavors el meu germà bessó i jo teníem al voltant d’uns vuit anys. La unió que existia entre nosaltres era envejable. Fins al punt de sentir-nos veritables ànimes bessones. Talment com si el cordó umbilical el portéssim encara ben lligat al cos. Res ens separaria. Érem una còpia intacta l’un de l’altre. Ningú encertava si jo era en Jaume o en Xavier. I el mateix li succeïa a ell. D’alguna manera tot plegat tenia el seu punt divertit.
Però la diversió es va acabar en sec el dia que en Jaume va desaparèixer.
Ara he de fer front tot sol a la vida. Mirant-me al mirall ja no ric. Sempre em veig igual: llarg i sec, sec i llarg. No menjo, tot i que els pares malden per aconseguir-ho. Sovint em diuen que en Jaume no ha existit mai i que, malgrat el dolor existencial que sento als meus catorze anys, me’n sortiré.
Mentrestant la meva psiquiatra té feina per estona amb mi. No sóc un noi fàcil.
Respecte al meu diagnòstic, em diuen que pateixo un trastorn de personalitat.
Per a mi, es tracta d’una imatge distorsionada i sostinguda en el temps que em transporta, inevitablement, a la nostra infantesa.