LA "CAPILLA"

...haz que apruebe esta assignatura”. Aquesta inscripció manuscrita a la primera pàgina dels llibres de text es va convertir en una mena d’antídot als fracassos escolars. Però, després del primer suspens inesperat, em vaig adonar que la jaculatòria no servia i que només hi havia una solució, els colzes.
Ara bé, el conjur més fort que vaig presenciar a l’internat va ser el d’un alumne que va agafar el santcrist que tenia penjat a l’habitació i el va amenaçar de submergir-lo dins una palangana d’aigua que havia posat al balcó durant els mesos d’hivern. Conjur, per cert, que tampoc va funcionar. El que sí va provocar és que la penitència que li va imposar el confessor va ser sonada.
Anècdotes a part, el teu relat, com sol ser habitual, m’ha transportat novament a la infantesa i a tot allò que conformava la nostra educació, sovint més religiosa que acadèmica. Cosa que t’agraeixo per tot allò que suposa de retorn als anys feliços, malgrat tot.

Això d'anar a la "capilla" per cridar un aprovat amb fe i martiritzar-se em sembla tenir molta fe . Un relat curiós i , en part, divertit. El meu pare sempre dèia: "jo com Sant Tomàs, el dit a la llaga". Jo, sóc més d'esperança. Un relat molt ben escrit, com sempre.
Et desitjo Unes Bones Festes!
Una abraçada,
Materile

M'has recordat la cançó d'Els Pets, aquella infància de genolls pelats, aquelles animalades pròpies de l'infància, però aquest suplici d'agenollar-se a la capella, Déu ni do! Una forta abraçada i bon Nadal!

Aleix

Només quan som infants podem tenir aquesta fe cega o creure en la màgia. Després la vida i els seus cops ens van obrint els ulls...

Quina manera de perdre la fe! La fe mou les muntanyes però el cervell s’ha de treballar!
La fe [la que em queda a mi] em fa creure que és un bon relat!
—Joan—

Hahaha, a Déu pregar, però també treballar!

La fe té viaranys misteriosos i és important saber l’ascendent del personatge a qui ens encomanem. A la meva escola recitàvem el mantra “Verge santa, verge pura, feu que aprovi l’assignatura” I aprovàvem