Jugar amb les sirenes

Em recorda quan vaig deixar de fumar, fa trenta anys. Els primers sis mesos necessitava portar a la butxaca un paquet de tabac, que mai no vaig arribar a obrir, per si de cas. Si algun dia me'l descuidava, havia de tornar a casa per endur-me'l.

En aquest món hi ha cants de sirena (a vegades femenins) que ens arrosseguen a fer lo negatiu, i cal no escoltar-los... però l'atracció atreu, i després volem que ens arrosseguin a algun lloc.

El poder es poderós.

Bé, ja ens llegirem. Una abraçada.

Les temptacions ens busquen i si comproven que ens hi hem acostumat, que ja no ens fan ni fred ni calor, canvien d’estratègia, saben que l’ésser humà caurà tard o d’hora, la temprança és una de les virtuts més difícils d’assolir...

Quina fantasia sempre les sirenes...
M'agrada aquest cant que fas a desitjar sempre el que no tenim però que potser havíem tingut i hem perdut.

En el teu relat he trobat un Ulisses molt civilitzat i m'ha agradat.

Una abraçada

Pinya de rosa

Jugar amb les sirenes deu ser com jugar amb foc.
Fins a la propera Virtut, Vicent!

Gràcies, amb el comentari que has fet del meu poema Les tres Gràcies, has tocat la tecla! Perquè tal com ho dius és tal qual el que he volgut expressar. Perquè encara que els hòmens ixin al final d'una manera que podria parèixer que no tenen transcendència, si que la tenen com molt bé ho exposes tu. També et diré que Tots els personatges en l'escena del " quadre" enraonàvem en el melós català del Maestrat, que era el meu parlar de xiquet per via materna. Tots ja morts llevat de ma tia, la del mig, que ha fet 91 anys enguany i jo mateix que t'escric.
I referint-me a les Sirenes, en el meu comentari anterior. Et diré que el grup Elron el vaig descobrir fa uns anys. Diu coses interessants. Però, tampoc hi ha que creure-se-les totes les que diuen. Encara que hi veig força lògica en molts dels seus plantejaments.

Sembla com un càstig, el fet que desapareguin les ninfes de mar. No cal cercar tant, navega pausadament i trobaràs la temprança. Una forta abraçada

Aleix

Em deixa amb ganes de més, i això m'atrau. Intens i senzill. Felicitats!
Rosa

Un bon gir final. Curt i bo!

Les històries de sirenes sempre captiven. La teva resumeix en poques paraules i de forma molt bella el que hom pot esperar del desenllaç d'aquesta història de la mitologia grega . I si el final de la teu escrit acaba amb una incògnita que tothom dona per fet que té un final joiós, doncs encara millor... Jo, en canvi no les tinc totes. Perquè a voltes la realitat supera a la ficció. I quan aquesta t'arriba en forma d'informació, sigui verídica o no, és llavors quan neixen els dubtes...
Et recomano: www.grupoelron.org/temasextraterrestres/sirenas.htm . Per cert vaig veure un fill, ambientat, crec, a Austràlia, Sirens, del directo Jonh Duigan, que encara que no tingui res a veure amb les dones-peix, em va agradar moltissim!