Ritmes

No sé com em vaig deixar convèncer per un amic de la feina. Que m’aniria bé allò, deia, per tal d’oblidar els fets recents, evadir-me i tota la pesca. Una mena de parc temàtic, «un rotllo futurista, tio», insistia, com en no sé quina sèrie o pel·lícula, ara no me’n recorde. La cosa consistia en entrar dins una història d’aventures, amb personatges de veritat, però que en realitat eren robots i no es notava o alguna cosa així.

El cas és que em trobava en la recepció d’aquell lloc. Decoració minimalista, un aire professional. També pantalles amb escenes variades que semblaven extretes de pel·lícules d’aventures. Em vaig sentir vell per a tot allò. L’home que em va atendre exhibia el típic aspecte de venedor: americana i corbata, somriure ampli, gestualitat estudiada.

—Aleshores diu que hi hauria molta acció.
—Bé. Això depèn de vostè, clar. Siga com siga, sí, les nostres històries són d’aventures i...
—I si em disparen? Em poden ferir?

El venedor va esclafir en una rialla.

—No hi ha trets, tot són efectes.
—Però em podran colpejar o alguna cosa, no?

Va alçar les celles en una expressió divertida.

—No hi ha cap perill. Evidentment, tindrà enemics. Però al mínim contacte o proximitat, es tornen indefensos. Hem de garantir la seguretat dels clients.
—I quan s’acaba la història?
—Quan vostè salve la xica. Som uns clàssics!

M’estava envaint una immensa peresa, sols de pensar en tot el que hauria de fer en alguna d’aquelles aventures. Estava a punt d’anar-me’n quan, de sobte, se’m va acudir una idea:

—Podria ser jo la xica?
—Com?
—Sí, és a dir... És que no tinc ganes de molta acció. Però estar-me quiet a un lloc esperant que em salven, doncs... podria estar bé.
—Uhmmm... Seria possible amb alguns retocs dels programadors, però... no s’avorriria?

Vaig moure la mà oberta de dins cap a fora mentre parlava:

—No, no...! Em conformaré amb un lloc tranquil on seure i...
Silenci. Ulls escrutadors del dependent.
—I...?
—Un bon llibre. Però d’això em faria càrrec jo, si pot ser.