Infusió de menta

Li encantaven els capvespres d'estiu des d'aquell 8è. Un pis petit que li proporcionava l'escalf que necessitava. Tenia enretirada la cortina verda d’aquell petit balcó. Li encaixava just una petita taula i aquella cadira vella on s'hi recolzava en dies com avui. La infusió de poliol fumejava. Estava desfeta. Esgotada. A pedaços. Aquella tarda havia estat especialment xafogosa.


Ni recollint-ne els trossos en farien res de mi.


Aquell divendres li havia tocat treure la pols a la torre que aquella escriptora de renom tenia en aquell poble costaner. Minuciosament, un a un, prenia amb cura el llom dels llibres i els hi feia un lleuger massatge amb el drap. Flirtejava amb cadascun d'ells i s'imaginava protagonista de les històries que intuïa a través dels seus títols. Netejar les cases dels altres no l'espantava i a la Costa Daurada n'estava ple de famílies adinerades. Amb els anys s'havia fet un nom, havia après la llengua del país i això també l'ajudava a que li confiessin moltes feines al llarg de l'any. Enamorada d'aquell mar que havia hagut d'abandonar feia tant de temps, era una bona manera de sentir-se'n més a prop. El gaudia a diari i aquella olor la traslladava a l'altra banda de l'Atlàntic.


És el mateix treballar que fer feina.


Mentre remullava i escorria enèrgicament el drap per fer neta aquella àmplia vidriera amb aquelles vistes al port, s'imaginava recolzada a la roca d'aquella cala que veia des de dalt del turó brodant un mocador de seda. Les onades, desbocades, en removia el fons i l'hi esquitxaven la cara.


Aquesta cadira comença a trontollar una mica, també...


Encara no havia pres la infusió que va notar-se els llavis salats. Es va fregar els ulls. Va tibar-se un 'kleenex' i es va eixugar aquell mar de llàgrimes. Els vidres de les ulleres no li deixaven veure-hi clar. Més tard, perduda en els seus pensaments i mirant d'anar-los ‘surfejant’ per no ofegar-se, va apropar-se la tassa i va fer un glop. Ja no cremava. Va sospirar. La menta era refrescant. Poc a poc, aquell sanglotar que l'encegava va desaparèixer. Es va tranquil·litzar i va fregar les ulleres.


Quina nit més serena!


Mentre es prenia aquella infusió, va prendre consciència que havia de fer neteja per dins. Depurar-se. Cuidar-se. Conèixer-se. Tota aquella energia que bolcava en aquella feina l'havia d'utilitzar també per mimar-se més. Feia massa temps que s'havia abandonat. Calia treure's la pols. Buidar calaixos. Fer endreça. Sinó era impossible veure-hi clar, desamarrar la barca i explorar noves rutes. L'autoconeixement era la clau per desplegar les veles cap al seu destí.

La lluna brillava més clara que mai. La infusió s'havia evaporat. El repòs seria reparador aquella nit.


Segur que si!




Un relat dedicat a totes aquelles persones que lluiten per conduir el seu timó direcció als seus somnis a través de l'autoconeixement.