Incògnita

Un relat de: deòmises
Pluja. No cal que vinguis avui.
Trobaràs la porta tancada, ningú no l’obrirà.
Ningú no voldrà ni gosarà obrir-la.

Els carrers solitaris, mullats, fanals il·luminant
Les llambordes que reflecteixen la llum.
I tu, davant de la porta que no s’obrirà.
Aquesta nit no. La propera qui sap. Incògnita.

Cansat d’esperar? Passaran hores i hores
De la mateixa manera, sense variacions,
Sense un bri de canvi.
Només la pluja augmentarà la intensitat
Per a amarar-te fins al moll dels ossos.
I, malgrat tot, encara amb esperances,
Seguiràs pacient davant del portal.
Sota el fanal que t’aixopluga mínimament.

Aquesta porta tancada, que no podràs travessar,
Serà metàfora del teu aïllament. Suposo.
I quin camí prendràs? L’esbotzaràs? Et resignaràs
I marxaràs finalment? Sortirà l’animal violent
Que resta endormiscat, cada cop menys, dins teu?
També incògnita.

Rere el finestral, emparada per les cortines,
T’esguardaré, impàvida com la teva expressió
En veure’m ferida per paraules grolleres,
Per les teves palmes matusseres.

Comentaris

  • Glaçat[Ofensiu]
    iong txon | 24-08-2011

    M'he quedat glaçat, com aquesta única escena estàtica on només flueixen la pluja, els pensaments i els sentiments dels protagonistes. Has retratat magistralment el moment amb totes les seves incerteses i dubtes: com reaccionarà ell davant la frustració? Avui no, però demà, obrirà ella la porta? El penediment d'ell és sincer? Refaran la parella o es repetirà una altra vegada la mateixa història? Incògnites de la vida.

    Et felicito per aquest poema que, sense cap acció i sense morbositat, ens parla del problema de la violència domèstica d'una manera realista i dramàtica.

    Quim

  • Recordatori[Ofensiu]


    Gràcies per participar!

    Si la teva obra compleix amb els requisits bàsics d’aquesta convocatòria, pel que fa a temàtica i extensió, ja entra a formar part del conjunt de poemes que el grup BROU seleccionarà per ser musicats.

    Si també vols que el poema entri a la fase de selecció per ser editat en un poemari recull (recorda que es poden presentar un màxim de 2 poemes), dins la col•lecció Relataires de l’editorial Meteora, recorda que has d’enviar l’enllaç d’aquest lloc web on ha quedat penjat a l’adreça electrònica de l’ARC (associacio.relataires@gmail.com), i que la condició bàsica per poder participar en aquest nou llibre de l’Associació és ser-ne soci.

    Gràcies de nou!

    ARC

  • No entenc[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 22-04-2011 | Valoració: 10

    com és que, aquest preciós poema, no té més comentaris.
    Encara que et sembli una incongruència et diré que he trobat en ell, una duresa immensa però embolcallada de paraules bellíssimes
    i una gran quantitat de valentia i fermesa.
    Felicitats, demises!

  • Emocions en imatges[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-04-2011 | Valoració: 10

    Gran poesia, gran poesia de sensacions i d'imatges en blanc i negre, plenes de por, dubtes i fotografies que ho reflecteixen perfectament. Veig una gran por, una gran animalitat intentant entrar a la casa i una mirada poruga, lògicament poruga, darrere les cortines. Tot són imatges, tot són fotografies, tot són pensaments en veu altra. Tot és poesia. Felicitats! Una abraçada.
    Aleix

  • Futur incert[Ofensiu]
    nuriagau | 21-04-2011 | Valoració: 10

    Interpreto que aquest poema de denúncia és la proclamació de la decisió que pren una dona, víctima de maltractaments, de no voler tornar a conviure amb l’agressor.

    Al llarg del poema, però, ens deixes clar que les incògnites acompanyen a ambdós personatges. El futur és incert.

    Ens seguim llegint,

    Núria

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

360 Relats

983 Comentaris

282868 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978