I ara... què?

Un relat de: Joan Gausachs i Marí

*


*** 2000 ***
En acabar la jornada, l'Alfons Alfonseda es dirigia a buscar el cotxe, que havia aparcat en un lloc no gaire transitat. No anava gens content. Tot li havia sortit malament.
Però la traca final va ser quan en Bernat Bertran, el seu cap de secció, li va dir amb aires de gallet:

-Alfons, per si t'interessa, et diré que he deixat l'Elvira. Ja en començava a estar una mica cansat, d'ella. T'ho dic per si tu encara...

No va poder acabar la frase. Per primera vegada a la vida l'Alfons li va perdre la por i li engegà un fort cop de puny, com mai s'hauria cregut capaç de fer.
Sabia que acabava de perdre la feina. Sabia que estava exposat que se li fes una denuncia. Sabia... sabia que havia fet el que havia d'haver fet molts anys abans.
Al matí, en aparcar va notar que tenia una roda punxada. Anava just de temps i va pensar que ja la canviaria després. Al migdia, no va poder fer-ho. Unes visites inoportunes a última hora el van destarotar, i només va poder menjar un entrepà a corre-cuita. Ara, no li quedaria més remei que fer-ho, si no, l'hauria de deixar i anar en transport públic.
Va arribar a la feina amb una mica de retard, i en Bernat se'l va mirar de reüll, amb una mitja rialla, i es va mirar el rellotge. A l'Alfons, en Bernat Bertran mai li havia caigut gaire bé. L'antipatia venia des que eren petits... L'antipatia va començar a l'escola... Havien passat vint-i-dos anys i l'Alfons quasi ho recordava com si acabés de succeir...

-- 1978 --
... L'Alfons i altres companys de classe estaven jugant a pilota al pati del col·legi. S'ho estaven passant molt bé, fins que quatre bordegassos de la classe dels grans, comandats per en Bernat Bertran, van venir a fer-los la guitza. Els feien enrabiar passant-se la pilota amb rapidesa, i, a més a més, es defensaven d'unes criatures a les quals els portaven entre cinc i sis anys, a base d'empentes i alguna puntada de peu.
En Bernat era un cas una mica especial. A pesar de ser bastant trinxeraire, era un portent per als estudis. Tenia una gran facilitat de retentiva i comprensió, i era, a nivell cultural, un dels millors alumnes de l'escola.
Quan ja s'estava a punt d'acabar l'hora d'esbarjo, els ganàpies els van penjar la pilota a la teulada d'una de les cases veïnes...
I ara... què?...


-- 1990 --
... Uns anys més tard, es van tornar a trobar: en Bernat com a professor i l'Alfons com a alumne a l'Acadèmia Com Cal. En Bernat hi donava classes de comptabilitat i càlcul mercantil.
L'Alfons hi va anar per a fer uns cursets de comptabilitat, ja que la base que portava de l'escola no era gaire satisfactòria, i a ell li agradava, o al menys així o creia, això de saber portar els números d'una empresa.
Va ser una sorpresa per als dos. De moment van recordar vells temps, sense fer cap referència a passats incidents. A cap d'ells els va interessar en aquells moments fer-ne menció.
Les classes eren obertes, és a dir, cada alumne anava al ritme que li permetien les seves aptituds. Hi havia diversos exercicis que havien de solucionar, i els mestres anaven passejant per l'aula responent a les preguntes que els formulaven i verificant les respostes als exercicis plantejats.
A més d'en Bernat, hi havia dos professors més: el senyor Cosme Costa i el senyor Damià Dalmau. L'Alfons, després d'un parell o tres de vegades de fer consultes, va optar per preguntar sempre al senyor Dalmau. En Bernat i el senyor Costa, es limitaven a mirar les respostes en el seu llibre i a dir si estava bé o malament. El senyor Dalmau, no. El senyor Dalmau tenia una gràcia especial per a contestar sense dir res, o quasi res, o ben poca cosa. Normalment, mirava el plantejament i ja en tenia prou. De vegades amb un senzill -"Torni-s'ho a mirar"- ja sabies el que tenies malament.
Quan feia dos o tres mesos que anava a classe, s'hi van unir un parell de companys de feina que eren germans: l'Ernest i l'Elvira Ermengol. L'Elvira era menuda, graciosa, extremadament prima, amb uns ulls foscos i penetrants que a l'Alfons li tenien el cor robat.
L'ombra d'en Bernat va tornar a fer acte de presència així que va veure l'Elvira i la simpatia i confiança que aquesta demostrava amb l'Alfons.
En Bernat, ja sabia que l'Alfons feia totes les consultes al senyor Dalmau, però, de totes maneres, regularment se li acostava i comentava amb la veu continguda, però prou alta perquè ho sentissin els dels costats: que es mirés més bé les comptes que utilitzava, que es fixés més en els càlculs, que no ho volgués fer tot massa de pressa...
L'antipatia que tenia mig adormida es va revifar.

···

Lentament, molt lentament, l'Alfons es va desanimar. Va veure com, de mica en mica, l'Elvira feia més i més cas d'en Bernat.
Va saber per l'Ernest que començaven a sortir junts.
No ho va poder suportar. Va deixar d'anar a l'acadèmia!
Més endavant, es va matricular a un altre centre, més proper a casa seva però de menys anomenada. A pesar de tot, els números li continuaven agradant.

···

No ho va poder suportar. Va plegar de la feina. No podia veure cada dia la cara de felicitat de l'Elvira. No! Era demanar massa!
I ara... què?...


-- 1995 --
... Veritablement en Bernat tenia bastant mala bava. Després de cinc anys de no saber res d'ell, l'Alfons rep una carta en la qual li comunica que ell i l'Elvira se'n van a viure junts. D'on redimonis ha tret la seva direcció? -es preguntà l'Alfons-. De l'arxiu de l'Acadèmia Com Cal -es contestà ell mateix.
Pobre Alfons, no ha pogut oblidar l'Elvira! No l'ha vist mai més, però no l'ha poguda oblidar!
I ara... què?...
Ara... ara a aguantar-se. L'antipatia creix...


-- finals del 1999 --
Feia cinc mesos que l'Alfons s'havia emancipat, havia deixat la casa paterna per anar a viure en un pis petit. Tenia trenta anys, un bon sou i es veia capaç de tirar endavant tot sol.
De cop i volta, es va trobar sense feina. L'empresa on treballava va tenir un parell d'enganxades i va tancar la sucursal de Barcelona. Va cobrar una indemnització bastant arregladeta.
De moment, no va dir res als seus pares, no volia alarmar-los. Amb el que havia cobrat i el raconet que tenia, podia passar una bona temporada fins que trobés un nou lloc de treball.
Per començar es va comprar un utilitari -calia donar la sensació que tot anava bé-. I ara... què?...
Ara, ara a buscar feina!


-- principis del 2000 --
Va trobar feina amb relativa facilitat. A la quarta empresa on es va presentar amb l'anunci a la mà se'l van quedar: necessitaven un comptable, un administratiu de compres i un de facturació. L'Alfons va donar facilitats, va dir que podia ser apte per qualsevol dels llocs.
Quan es va presentar el primer dia de treball, es va trobar amb la desagradable sorpresa que el seu cap era en Bernat!
I ara... què?...
I ara... què?...
Necessitava la feina. Aguantaria una temporada -el menys de temps possible- i, mentrestant, continuaria buscant...


*** 2000 ***
L'Alfons acabava de canviar la roda del cotxe. Anava a pujar, quan va veure una figura femenina que se l'estava mirant. Se li va acostar. Era... era... ella!, era l'Elvira! Tenia els ulls plorosos i entre sanglots li va dir:
-Alfons, Alfons, per què... per què... vas desaparèixer... de la meva vida? Jo, tonta de mi!, vaig... vaig començar a sortir... amb en Bernat, per veure si... per veure si... et decidies...
No va dir res més. Es va girar i es va començar a allunyar.
L'Alfons la mirava, les paraules no li sortien i ella marxava. No! no podia deixar que ella, ella!, se n'anés d'aquesta manera. La va seguir, la va aturar suaument posant-li una mà a l'espatlla.
L'Elvira es va girar, es van mirar llargament i es van abraçar. L'Alfons besava aquells ulls -que tant l'atreien- plens de llàgrimes. Llàgrimes salades, que, l'Alfons va trobar tant dolces!...
I ara.. què?
Ara...
Ara, a lluitar per tirar endavant...
Ara...
A recuperar el temps perdut!
No! No tot havia sortit malament!
I ara... ara... ara... què!








Comentaris

  • Cap al futur[Ofensiu]
    Unaquimera | 04-02-2009 | Valoració: 10

    Els minuts de lectura s'han fet curts... potser perquè el temps passa ràpid en el teu relat, que narra les trobades i topades de dues personalitats que xoquen en la infància, en la joventut i en l'edat adulta.
    En mig d'aquests dos personatges masculins, la figura una mica patètica de l'Elvira es decanta ara per l'un, ara per l'altre, es retroba amb el primer... i ara, què?
    Això em pregunto jo també, però imagino que, un cop deixat enrere el passat, només queda una possibilitat: continuar endavant, cap al futur!

    T'envio una abraçada dolça de tan salada,
    Unaquimera

  • El relat[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 25-01-2009 | Valoració: 10

    àgil i amè palesa que si no hi ha empatia a la infantesa, és molt difícil solucionar-ho en l'edat adulta.
    Sempre que et llegeixo, tinc la impressió de que tens una facilitat innata per a escriure.
    Felicitats pel relat i per ser un dels guanyadors del cinquè aniversari.
    Una abraçada per a tu i per a la teva filla Nuria.
    Nonna_Carme

  • FELICITATS !!![Ofensiu]
    F. Arnau | 11-01-2009 | Valoració: 10

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Confeso...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 10-11-2008 | Valoració: 10

    que l'havia llegit i hauria assegurat que fins i tot comentat però mira per on he vist que no. Debia ser un d'aquells dies que dius: ara el llegeixo i després, en un altra moment que tingui una mica més de temps...
    És àgil el relat, i ben buscades les situacions amb que es troben els personatges. Es podria dir que tant l'Alfons com el Bernat són dues persones a qui el destí es va entester en que havien d'entendre's o enemistar-se, i per tant s'havien de trobar tantes vegades com fos necessari. Tot i així, per mi el fet que més pesa dins el relat és el de la quantitat de coses que a vegades perdem al llarg de la vida, normalment per covardia. Ens costa enfrontar-nos al possible "no", i per tant, sense voler-ho, fem impossible el "sí".
    Com quasi bé sempre que et llegeixo, m'has fet reflexionar i això sempre és bo.
    Una abraçada

  • Sempre escrius d'una manera molt ben estructurada i entenedora[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 25-09-2008 | Valoració: 10

    És un relat molt interessant on s'expressa l'antipatia que dues persones es tenen mutuament. A mi em resulta difícil que algú em caigui malament però en algunes poques ocasions m'ha passat que, sense saber ben bé per què, una persona em repèl. Suposo que ens passa a tots, oi?
    Gràcies pel teu comentari i molts petons.

  • Com una pel.lícula...[Ofensiu]
    Pep Homar i Giol | 03-07-2008

    Caram nano!!! El meu avi diria això sembla una "penícula" de les que ara en diuen "flim".
    Ràpid, àgil i curiós.
    A veure si tinc més temps i vaig llegint una mica més i tu vas afegint més relats!!!

Valoració mitja: 10

l´Autor

Joan Gausachs i Marí

124 Relats

1298 Comentaris

182803 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
   Joan Gausachs i Marí (Horta, 15/01/1942) sóc com es pot veure, un autor jove.
   En el meus inicis vaig treballar les redaccions escolars que ens feien fer en els col·legis "San Joaquín", d'Horta, i "Condal", aquell que està al costat del Palau de la Música de Barcelona.
   Més endavant, vaig col·laborar en revistes particulars que no estaven a la venda, motiu pel qual les meves magnífiques creacions han passat desapercebudes.
   De totes maneres voldria [voldria, en condicional] donar grans —més aviat seran petites— obres a la posteritat, sempre que a aquesta no li molesti.

—oO·Oo—

   Vaig arribar a Relats en Català per mitjà d'en PEP HOMAR I GIOL, del qual sóc un fidel seguidor. Després casualment, un dia, en obrir la pàgina, vaig veure, en l'apartat "Relats a l'atzar", un que em va cridar l'atenció: La Lola de Can Gasparó. Lola i Can Gasparó són dos noms molt vinculats a la meva família. De Loles, n'hi ha moltes, però que, a més a més, siguin de Can Gasparó!... Hi vaig ficar el nas. Efectivament, es tractava de la meva tia-padrina Lola Gausachs i Torelló, i la narració era feta per una néta seva: EULÀLIA MOLINS I ARAGALL, filla d'una cosina-germana, meva, de tota la vida.
   Aquestes dues circumstàncies m'han animat a penjar alguna coseta. Ho sento, ho sento!
   Ara bé: no vull pas que, si els meus relats no agraden, en Pep i l'Eulàlia en paguin les conseqüències.