I ara... què?

*


*** 2000 ***
En acabar la jornada, l'Alfons Alfonseda es dirigia a buscar el cotxe, que havia aparcat en un lloc no gaire transitat. No anava gens content. Tot li havia sortit malament.
Però la traca final va ser quan en Bernat Bertran, el seu cap de secció, li va dir amb aires de gallet:

-Alfons, per si t'interessa, et diré que he deixat l'Elvira. Ja en començava a estar una mica cansat, d'ella. T'ho dic per si tu encara...

No va poder acabar la frase. Per primera vegada a la vida l'Alfons li va perdre la por i li engegà un fort cop de puny, com mai s'hauria cregut capaç de fer.
Sabia que acabava de perdre la feina. Sabia que estava exposat que se li fes una denuncia. Sabia... sabia que havia fet el que havia d'haver fet molts anys abans.
Al matí, en aparcar va notar que tenia una roda punxada. Anava just de temps i va pensar que ja la canviaria després. Al migdia, no va poder fer-ho. Unes visites inoportunes a última hora el van destarotar, i només va poder menjar un entrepà a corre-cuita. Ara, no li quedaria més remei que fer-ho, si no, l'hauria de deixar i anar en transport públic.
Va arribar a la feina amb una mica de retard, i en Bernat se'l va mirar de reüll, amb una mitja rialla, i es va mirar el rellotge. A l'Alfons, en Bernat Bertran mai li havia caigut gaire bé. L'antipatia venia des que eren petits... L'antipatia va començar a l'escola... Havien passat vint-i-dos anys i l'Alfons quasi ho recordava com si acabés de succeir...

-- 1978 --
... L'Alfons i altres companys de classe estaven jugant a pilota al pati del col·legi. S'ho estaven passant molt bé, fins que quatre bordegassos de la classe dels grans, comandats per en Bernat Bertran, van venir a fer-los la guitza. Els feien enrabiar passant-se la pilota amb rapidesa, i, a més a més, es defensaven d'unes criatures a les quals els portaven entre cinc i sis anys, a base d'empentes i alguna puntada de peu.
En Bernat era un cas una mica especial. A pesar de ser bastant trinxeraire, era un portent per als estudis. Tenia una gran facilitat de retentiva i comprensió, i era, a nivell cultural, un dels millors alumnes de l'escola.
Quan ja s'estava a punt d'acabar l'hora d'esbarjo, els ganàpies els van penjar la pilota a la teulada d'una de les cases veïnes...
I ara... què?...

-- 1990 --
... Uns anys més tard, es van tornar a trobar: en Bernat com a professor i l'Alfons com a alumne a l'Acadèmia Com Cal. En Bernat hi donava classes de comptabilitat i càlcul mercantil.
L'Alfons hi va anar per a fer uns cursets de comptabilitat, ja que la base que portava de l'escola no era gaire satisfactòria, i a ell li agradava, o al menys així o creia, això de saber portar els números d'una empresa.
Va ser una sorpresa per als dos. De moment van recordar vells temps, sense fer cap referència a passats incidents. A cap d'ells els va interessar en aquells moments fer-ne menció.
Les classes eren obertes, és a dir, cada alumne anava al ritme que li permetien les seves aptituds. Hi havia diversos exercicis que havien de solucionar, i els mestres anaven passejant per l'aula responent a les preguntes que els formulaven i verificant les respostes als exercicis plantejats.
A més d'en Bernat, hi havia dos professors més: el senyor Cosme Costa i el senyor Damià Dalmau. L'Alfons, després d'un parell o tres de vegades de fer consultes, va optar per preguntar sempre al senyor Dalmau. En Bernat i el senyor Costa, es limitaven a mirar les respostes en el seu llibre i a dir si estava bé o malament. El senyor Dalmau, no. El senyor Dalmau tenia una gràcia especial per a contestar sense dir res, o quasi res, o ben poca cosa. Normalment, mirava el plantejament i ja en tenia prou. De vegades amb un senzill -"Torni-s'ho a mirar"- ja sabies el que tenies malament.
Quan feia dos o tres mesos que anava a classe, s'hi van unir un parell de companys de feina que eren germans: l'Ernest i l'Elvira Ermengol. L'Elvira era menuda, graciosa, extremadament prima, amb uns ulls foscos i penetrants que a l'Alfons li tenien el cor robat.
L'ombra d'en Bernat va tornar a fer acte de presència així que va veure l'Elvira i la simpatia i confiança que aquesta demostrava amb l'Alfons.
En Bernat, ja sabia que l'Alfons feia totes les consultes al senyor Dalmau, però, de totes maneres, regularment se li acostava i comentava amb la veu continguda, però prou alta perquè ho sentissin els dels costats: que es mirés més bé les comptes que utilitzava, que es fixés més en els càlculs, que no ho volgués fer tot massa de pressa...
L'antipatia que tenia mig adormida es va revifar.
···
Lentament, molt lentament, l'Alfons es va desanimar. Va veure com, de mica en mica, l'Elvira feia més i més cas d'en Bernat.
Va saber per l'Ernest que començaven a sortir junts.
No ho va poder suportar. Va deixar d'anar a l'acadèmia!
Més endavant, es va matricular a un altre centre, més proper a casa seva però de menys anomenada. A pesar de tot, els números li continuaven agradant.
···
No ho va poder suportar. Va plegar de la feina. No podia veure cada dia la cara de felicitat de l'Elvira. No! Era demanar massa!
I ara... què?...

-- 1995 --
... Veritablement en Bernat tenia bastant mala bava. Després de cinc anys de no saber res d'ell, l'Alfons rep una carta en la qual li comunica que ell i l'Elvira se'n van a viure junts. D'on redimonis ha tret la seva direcció? -es preguntà l'Alfons-. De l'arxiu de l'Acadèmia Com Cal -es contestà ell mateix.
Pobre Alfons, no ha pogut oblidar l'Elvira! No l'ha vist mai més, però no l'ha poguda oblidar!
I ara... què?...
Ara... ara a aguantar-se. L'antipatia creix...

-- finals del 1999 --
Feia cinc mesos que l'Alfons s'havia emancipat, havia deixat la casa paterna per anar a viure en un pis petit. Tenia trenta anys, un bon sou i es veia capaç de tirar endavant tot sol.
De cop i volta, es va trobar sense feina. L'empresa on treballava va tenir un parell d'enganxades i va tancar la sucursal de Barcelona. Va cobrar una indemnització bastant arregladeta.
De moment, no va dir res als seus pares, no volia alarmar-los. Amb el que havia cobrat i el raconet que tenia, podia passar una bona temporada fins que trobés un nou lloc de treball.
Per començar es va comprar un utilitari -calia donar la sensació que tot anava bé-. I ara... què?...
Ara, ara a buscar feina!

-- principis del 2000 --
Va trobar feina amb relativa facilitat. A la quarta empresa on es va presentar amb l'anunci a la mà se'l van quedar: necessitaven un comptable, un administratiu de compres i un de facturació. L'Alfons va donar facilitats, va dir que podia ser apte per qualsevol dels llocs.
Quan es va presentar el primer dia de treball, es va trobar amb la desagradable sorpresa que el seu cap era en Bernat!
I ara... què?...
I ara... què?...
Necessitava la feina. Aguantaria una temporada -el menys de temps possible- i, mentrestant, continuaria buscant...

*** 2000 ***
L'Alfons acabava de canviar la roda del cotxe. Anava a pujar, quan va veure una figura femenina que se l'estava mirant. Se li va acostar. Era... era... ella!, era l'Elvira! Tenia els ulls plorosos i entre sanglots li va dir:
-Alfons, Alfons, per què... per què... vas desaparèixer... de la meva vida? Jo, tonta de mi!, vaig... vaig començar a sortir... amb en Bernat, per veure si... per veure si... et decidies...
No va dir res més. Es va girar i es va començar a allunyar.
L'Alfons la mirava, les paraules no li sortien i ella marxava. No! no podia deixar que ella, ella!, se n'anés d'aquesta manera. La va seguir, la va aturar suaument posant-li una mà a l'espatlla.
L'Elvira es va girar, es van mirar llargament i es van abraçar. L'Alfons besava aquells ulls -que tant l'atreien- plens de llàgrimes. Llàgrimes salades, que, l'Alfons va trobar tant dolces!...
I ara.. què?
Ara...
Ara, a lluitar per tirar endavant...
Ara...
A recuperar el temps perdut!
No! No tot havia sortit malament!
I ara... ara... ara... què!